Els greus tastadors (Tast de vins a Barcelona)

Del que he fet al matí us en parlaré demà, avui m’estimo mes comentar el que he fet a la tarda: el tast de vins que cada any l’Incavi (Institut català de la Vinya i el Vi) organitza a BCN amb motiu de les Festes  de La Mercè.  Aquests darrers anys en el marc del Moll de La Fusta, espai que trobo molt adequat al esdeveniment.  M’agrada’t la munió de gent amb les seves copes tastant els vins, molts amb el posat seriós de qui fa un acte solemne, m’ha vingut al cap aquell escrit d’Alvaro Cunqueiro : “...en la meva humilitat m’encomano als greus tastadors d’antuvi, als que varen donar la norma del ofici i establiren les mes altes exigències, si i no...” i el primer que anomena es “... el mestre de sala que allà a Canà de Galilea, va conèixer que era millor el vi segon, el del miracle...”.  Estic segur, jo en la meva humilitat també, que millors eren encara els vins que he tastat avui, vins del país, vins fets amb les varietats de casa nostre, i amb l’alegria inclosa dels seus productors, que estaven allà oferint-los.

Per sopar he preparat una crema de carabassa (dolça tardor), com sempre, directament a l’olla, he posat ceba a sofregir en oli, amb una espolsada de farigola, al cap d’una estona un raig de vi ranci i desprès la carabassa tallada a daus i patata tallada igual, unes voltes i he afegit aigua i sal i ho he deixat bullir mitja hora abans de passar-ho pel pimer.  El plat de crema l’he completat amb un bon tall de pizza, que ha preparat l’Arnau (el meu fill) que hi te la ma trencada en aquest tema.  Desprès del tast de la tarda he fet bondat i he begut aigua amb el sopar.      

Festa Major.

Avui he anat de Festa Major al Cap i Casal. D’entrada he tingut problemes per arribar a casa, he hagut de saltar un munt de gent i alguna tanca, i es que tenia el carrer envaït de gegants i capgrossos. Es un misteri que triïn un carrer estret com el meu per fer arrencar un seguici d’aquesta magnitud, però ja ho sabem que l’administració te raons que la Raó desconeix. Potser si, que ho fan per que la Gemma, la meva neta, i jo puguem veure la desfilada còmodament des del balcó de casa.

.

Doncs si, m’he mirat els gegants mentre em prenia un “oloroso” sec amb unes olives i com entre tot m’ha vingut la gana, he preparat una crema de patata, que avui surto i cal fer coixí. En una olla he posat ceba trinxada a sofregir en oli i un grapat d’orenga seca, a mig fer he afegit uns talls de sobrassada sense la pell, que es desfessin a mes d’un raig de vi ranci i en estar tot prou fet, aigua i les patates trossejades. Mitja hora d’ebullició i al triturar-ho amb el pimer he afegit una cullerada de “miso” japonès, rectificant de sal i pebre negre. Amb un bon plat d’aquesta crema i lluç bullit amb ceba i julivert, ben amanit d’oli d’oliva, he completat el sopar, que jo no soc gaire de postres. Un blanc de cupatge de garnatxes, fet a l’Empordà ha estat un fidel company pel sopar. I ara a sortir cap a la nit, a cercar espurnes de llum entre la foscor, i no es pas d‘estels del que parlo, que a ciutat no se’n veuen d’estels.

Tardor i sopar d’amics

Avui mentre em prenia un vi blanc fresquet a la balconada, al darrer moment el sol de posta, sorgint per una escletxa dels núvols, ha tenyit d’or vell els pàmpols de les vinyes d’enfront, com una visualització de que la tardor comença avui. El vi, els bolets, la caça i també les castanyes i les carabasses, configuren la gran simfonia gastronòmica de la tardor. El vi, en la meva copa, també s’ha il•luminat amb reflexos rogencs, de tardor i m’ha semblat que recitava Verlaine, amb veu apagada: “Els llargs sospirs dels violins de la tardor....”.
Avui teníem sopar sorpresa per la Olga, que es el seu aniversari. L’hem preparat a casa la Pilar i tothom ha portat menjar i beure. Jo a mes d’embotits i xarel•lo he preparat una truita especial, que fos un xic de tardor. En una paella he ofegat, en oli, ceba abundant tallada a tires fines i uns ceps secs reduïts a fina pols amb la picadora elèctrica, al poc he posat vi ranci, que s’anés fent tot a foc lent . En una olla he posat a bullir amb aigua i sal patates tallades a lamines fines, uns pocs minuts, que quedessin just cuites. Amb el sofregit a punt he afegit botifarra negre a bocins petits i les patates i ho he deixat un parell de minuts al foc per conjuminar els sabors. He barrejat el preparat amb els ous ja batuts amb sal i pebre i he cuit una truita rodona i gruixuda. Amb vins del lloc i cava hem amanit l’àpat i l’alegria de la festa. Per molts anys, Olga, ho puguem fer.

Acomiadem l’estiu.

Avui darrer dia d’estiu, la calor s’ha fet notar, com volen acomiadar-se, i tan de bo sigui així, que ja toca una mica de fresca. M’ha vingut de gust donar un tomb pel poble i en tornar, m’he preparat un sopar encara estiuenc. Mentre em prenia una copa de mistela de xardonay, fresqueta, amb unes avellanes torrades, d’aperitiu, he anat descongelant la resta de la crema de porro de l’altre dia, deixant-la però un xic freda, i l’he menjat acompanyada de daus de pa fregit.
De segon m’he preparat una truita, tot posant a ofegar ceba tallada a tires fines en una paella amb oli, un cop ben transparent i un xic daurada, he afegit tomàquet madur, pelat i sense llavors, tallat a trossos no massa petits, una fulla d’alfàbrega fresca i un bon brot de julivert, tot trinxat finament , un grapat de pinyons, sal i pebre negre (que ajuda a pair) i ho he deixat fer una estona no massa llarga per tal que el tomàquet encara quedés un poc consistent, he barrejat el sofregit amb els ous batuts i he fet una truita plana un xic crueta, com a mi m’agrada, que he acompanyat amb una llesca de pa torrat amb oli i sal. Amb un parell de copes de xarel•lo fresquet, he arrodonit el sopar, ara a llegir una estona i a la nona.

Un dia mes i una escudella

Un dia començat amb boires com de tardor, amb esquitxos de pluja i acabat amb sol cap a la tarda, paradoxes d’aquest clima mediterrani nostre, però nosaltres estem avesats a rondinar del temps i ho fem igual que si visquéssim als països bàltics, que tenen mes motius que nosaltres per fer-ho. Avui he baixat a BCN a veure la família i devia dur la boira matinal encara a dins el cos per que m’he embrancat a fer escudella barrejada, per mi i la meva sogra que es fidel devota dels meus cuinats, a mes d’una de les senyores mes culés que he vist mai, afició que també compartim (la meva dona segueix el seu règim i fa sopar a part).
He posat a bullir aigua en una olla, amb sal (poca, que no l’hi convé a la meva sogra), un raig d’oli i uns bons talls de botifarra negra (que no se si li convé, però que es menja molt a gust). Ho he deixat bullir deu minuts i he afegit una mica de bròquil tallat i un grapat de cigrons ja cuits, amb un xic de la seva aigua de cocció, i els corresponents arròs i fideus gruixuts. Als 15 minuts i escaig ja era cuita i l’hem portada a taula. Jo ja sabeu que segueixo les regles del Sent Soví i acostumo a posar-m’hi formatge ratllat, Amb dos plats de escudella he fet el ple i per baixar una mica m’he preparat un préssec, a bocins, simplement amb sucre moreno i el vi negre d’una amiga de fa molt temps, enòloga, que m’encanta i ja traguejava feia estona.

Tristesa de la pluja, alegria del vi.

El dia, amb el cel ben cobert, la pluja i cap al tard una mica de boirina sobre les vinyes, ha estat un xic tristot. Un dia d’aquells en que ve de gust cercar una bella copa i omplir-la amb un vi amic, per comprovar si es cert el que diuen que diu la bíblia: “El vi alegra el cor dels homes”. Realment deu ser veritat, ja que en fer-ho se’m ha anat el pensament cap al amics de 10sentits, tot pensant en els màgics vins antics que poden retrobar amb la seva tasca, àrdua i honesta, quines meravelles pot deparar aquesta aventura?. Ben segur que cal recuperar també algun plat antic per beure amb aquests vins, o plats ben nous per vins de nou concepte que també volen elaborar.
Amb l’escalfor de cos i anima que m’ha vingut amb el vi i els somnis, em venia de gust alguna cosa delicada i he fet un sopar d’aprofitament de restes (cosa que acostumo a fer sovint, ja em parlarem un altre dia). Recordeu la sípia de dissabte, en va quedar un grapat, i jo ja havia fet un fumet amb les parts de la sípia que no vaig aprofitar (potes i lo de dins), posant com sempre en una olleta amb oli, ceba, all, tomàquet i uns grans de comi, mes el peix. Un cop tot ben ofegat a foc mig afegeixo aigua, un raig de vi blanc i pebre vermell i ho faig bullir mitja hora. He posat el fumet colat en una olla i en bullir he tirat arròs suficient per deixar una sopa caldosa, a mitja cocció he posat la sípia sobrera i el seu sofregit. Amb aquest arròs caldos de perfum oriental s’hi deia un xarel•lo fermentat en barrica i densament aromàtic, que casualment tenia a ma.

Canvis visuals i sopar lleuger

Avui estrenem portada nova, amb l’impagable ajut d’en Jordi, hem introduït tota una sèrie de canvis en el blog (i segurament arreglarem encara un parell de coses mes), la idea base es facilitar la lectura del text i el fons fotografic que hem posat correspon a l’estiu, o sia que dintre de poc canviarà. La cuina es, així d’entrada, quelcom estacional i calia reflectir-ho d’alguna manera.

Com podeu imaginar avui hi havia dinar de diumenge (aperitiu, pasta, carn...) no m’entrava un sopar gaire complicat i m’he tirat de ple al entrepà. Això si, entrepà calent fet amb pa de pagès, una llesca untada amb paté de porc corrent, al damunt una llenca de pernil curat, per sobre una llesca de formatge emmental, tot cobert amb l’altre llesca de pa, ben untades les dues amb oli d’oliva i a la planxa doble, fins que ha estat ben daurat i torradet, ben cruixent. El vi, un negre de cabernet, l’ha acompanyat perfectament, un xic de meló que havia quedat del migdia ha posat pau a l’estomac, una estoneta per pair, amb un bon llibre i cap al llit, que demà cal matinar, que la verema es lluny encara d’arribar al final.

Després de la pluja

Després de la moguda i mullada, ahir a BCN, avui de nou la tranquil•litat del poble, les restes de l’aiguat d’ahir encara presents per arreu (els meteoròlegs locals habituals m’han dit que van caure mes de 100 litres). Havent dinat m’ha vingut a veure en Xavi i a instancia seva hem anat al bosc una estona per si hi havia algun pebràs despistat. Doncs si que els vist i un tou, dissortadament podrits i florits, hi hem anat massa tard, en fi caldrà esperar la propera lluna. Amb l’aigua que ha caigut la cosa promet força, però he tingut que plantejar un sopar sense bolets.
Com que venia la família he fet sopar acurat, de primer una crema de porros: en una olla ofego ceba i porro trinxats, a foc baix amb l’olla tapada, un cop tous afegeixo vi blanc i conyac, i els deixo fer una estona mes abans de posar-hi patata pelada i trossejada. Afegeixo aigua, sal i pebre i ho deixo bullir mitja hora, al cap d’una estoneta ho trituro amb el minipimer i ja està enllestida a punt de servir amb daus de pa fregit. El segon l’he preparat al moment, en un wok, amb oli d’oliva i un raig d’oli de sèsam he saltejat a foc viu sípia tallada a tires fines, dues o tres voltes i he afegit la part verda dels porros tallada també a tires al biaix, uns espàrrecs verds tallats també al biaix, així com unes tiretes de gingebre fresc i una empolsinada de “garam massala” (condiment tipus curri, d’orient). Uns pocs minuts son suficients per coure el plat, la verdura ha de quedar un xic al dente. Els meus fills son força aficionats a la cuina oriental en general i sovint fem plats d’aquest tipus.

La radio i el tortelloni

Avui ha estat una nit diferent, a Barcelona, tenia que parlar de tast de vins, en un programa de Radio 4, feia temps que no parlava per radio, i m’agrada’t tornar a trobar aquest ambient, de la ma de la Sonia i la Cristina, m’he trobat com a casa i m’ho he passat d’allò mes be. En sortir, amb la pluja encara omnipresent (deu ni do quina tempesta, per ser a ciutat), era un xic tard i he optat per anar a fer un mos al Ginger, el local dels meus amics Jan i Pep, on serveixen a mes de copes de vi i cocktails, uns platets deliciosos. He resistit la temptació de la brandada de bacallà, que la borden i el tàrtar de tonyina que es un dels meus predilectes i he optat per la pasta del dia (agafeu-vos !) “Tortelloni de ricotta i espinacs amb salsa de roquefort i nous”, que voleu la meva amiga Jan, excelsa cuinera, està en aquesta onda, el platet de tota manera era exquisit i me’l he menjat amb devoció, acompanyat del vi del mes, un priorat amb prou potencia per sobreviure airós al roquefort. Casualment eren allà dos bons amics, la Laura i en Joan, amb qui he compartit taula i conversa, de primer de cuina (la Silvia te raó, sempre que hi soc jo, es parla de cuina) i desprès, de un bon grapat de coses, que feia temps que no ens veiem. Un “xupito” al Ascensor (no el de casa, el bar de l’amic Angel) i cap a casa a dormir, que demà cal matinar per anar al poble.

Conserves i anhel de tardor

De nou al poble he donat un repàs al rebost on guardem les conserves que preparem a l’estiu, els pots vermells del tomàquet, pels sofregits d’hivern, els groc i ocres de les melmelades i confitures, els verdosos d’olives, en fi una gama de colors que a mi sempre em recorda els de la natura a la tardor, Dintre d’un mes el paisatge del país tindrà aquestes tonalitats, avui, encara estiu, algunes vinyes ja comencen a canviar de color, com un anunci del que vindrà ben aviat. Encara queden per fer-ne algunes, de conserves, com la de bolets si l’any es bo com diuen que serà. Repassant els pots de samfaina (que preparo a foc lent en una cassola gran i deixo un xic encara forta, per que en esterilitzar els pots al bany maría haurà de coure 20 o 30 minuts més) he recordat que m’havia comprat uns talls de carn magre de coll, de porc ibèric i que realment es mereixen ser acompanyats per la samfaina. El que em passa avui, us ho diré, no tinc gaire ganes de treballar.
Ha estat un sopar ràpid de fer, en una paella gran he posat a fregir els talls, en oli (cal que us digui cada vegada que es oli verge d’arbequina, fet al poble). En girar-los he posat al voltant unes cullerades de samfaina, simplement per escalfar-la. Tota l’operació l’he feta a foc viu, el porc m’agrada una mica torrat, però sucós per dins, en uns minuts era el plat a taula, amb pa i vi negre. Per acompanyar i tirar avall ja tenia preparada una amanida de tomàquet i cogombre, amb sal i oli. El cogombre per tal que no torni a la boca, el tinc, un cop pelat i tallat a rodanxes, uns minuts amb sal abundant, que faci aigua, després tan sols cal rentar-lo be i amanir-lo.

Avui a BCN, i un xic d'ecología

M'he fixat en que ahir, en parlar d’ous, no he aclarit que es tractava d’ous ecològics, no ho vaig fer, per que per mi es l’habitual, en fi no en compro d’altre tipus. Sempre que puc, i us recomano fer el mateix, empro productes amb garantia ecològica. Alguns tinc la sort d’aconseguir-los directes de proveïdor, gent que conec i que sé com treballen. A ciutat es un xic mes difícil, però de mes en mes s’estableixen botigues especialitzades en el tema i fins i tot les grans superfícies tenen cada cop mes productes d’aquest tipus.
Avui era a ciutat i no tenia massa opcions a l’hora de fer el sopar, he optat per un plat que faig sovint i que m’agrada força, la meva versió personal de les “patates a la riojana”. He posat a ofegar ceba trinxada en oli d’oliva, un cop un xic feta hi he posat uns tacs petits de “chorizo” un xic sec que corria per la nevera. Al cap d’una estoneta he afegit all trinxat, una fulla de llorer i com que no tenia vi ranci he posat un bon raig de “Oloroso” sec, que fresquet com estava a la nevera no he pogut resistir de servir-me’n una copa (privilegi de cuiner). Al poc hi he tirat les patates, pelades, rentades i tallades escairades i he deixat que es fessin un poc abans de posar pebre vermell, sal i aigua (mineral natural, seguin les bones costums ecològiques, ja que l’aigua de Barcelona, es la millor manera de fer malbé qualsevol guisat, salut a part). Amb 25 minuts de cocció, les patates estaven llestes i com que me’n he servit un bon plat he acabat l’àpat amb unes torradetes untades amb un resta de paté d’oca al muscat, d’origen francès, el vi negre del país, amb les patates i una altra copa d’Oloroso amb el paté, m’han deixat a punt per sortir a donar un tomb per la ciutat.

Reflexions, préssecs i una truita

Repassant l'entrada d’ahir, m’he adonat que en citar únicament el tomàquet i l’alfàbrega, algú em cridaria l’atenció, per que es obvi que a l’estiu hi ha molts altres productes de temporada. Certament que es així, però per a mi aquests dos tenen el mateix sentit que la magdalena proustiana, son símbol i record. Tornant-hi a pensar me’n ha vingut al cap, un altre producte, que també pot figurar-hi al costat amb tota raó: el préssec, aquell gairebé desaparegut préssec de vinya, altament aromàtic, que com moltes coses de l'estiu, te una curta temporada. Encara n’aconsegueixo per la zona i quan porto dos o tres dies menjant-ne i el seu sabor ja m’ha omplert fins l’últim racó, acostumo a preparar-lo tallant-lo a daus i deixant-lo macerar unes hores amb sucre moreno i unes fulles de menta trinxades, posat a la nevera i remenant-lo sovint. Moments abans de servir-lo el poso en copes i el rego fins a cobrir amb un vi blanc afruitat i ben fred. Si teniu ocasió de preparar-lo ja m’ho direu (si no trobeu préssec de vinya escolliu-ne algun que sigui forca aromàtic.)
Com que he fet dinar complert i abundant, m’ha vingut de gust un sopar lleuger i m’he preparat unes llesques de pa torrat, sucades amb pa amb tomàquet, oli d’oliva i sal, per menjar-m’hi una truita d’all i julivert. Aquesta senzilla truita la preparaven sovint a casa, i es un perfecte substitut de la truita d’alls tendres, quan no n’és temporada. He trinxat finament all i julivert abundant i un cop ben batuts els ous amb sal i pebre, ho he barrejat tot. Amb la paella calenta i oli d’oliva he fet la truita a la francesa deixant-la com a mi m’agrada, sucosa (en aquest tema els gustos son dispars, ja ho se, de tota manera la truita deu quedar bona mes feta, per a qui els agradi així). Com que m’ha semblat que la fortor de l’all malmetria la majoria de vins he optat per beure-hi una cervesa artesanal, feta per aquí la vora, que fa uns dies varen portar-me uns amics.

Una copa de vi cap al tard

Avui mentre veia caure la tarda, anava picant uns bastonets de pa cruixent i unes olives negres, al costat una bona copa de vi negre, regal d’un petit celler, gent amable i civilitzada, que cuiden amb cura les seves vinyes i els seus vins. Color intens, de cirera madura que s’encenia amb el sol de posta, un molt bon cupatge de Syrah i Mourvedre de la collita del 2007. Sabor fi i atractiu, amb els tanins ben posats, era un d’aquells vins que pots anar bevent sense que cansi, que no te n'adones i s’ha acabat l’ampolla. I casi m’ha passat, per que anava jo pensant en alguns que van amb gran interès al darrera l’art del tast de vins, gent aficionada i amant dels vins que volen saber-ne més. I passa que a cops, amoïnats com estant en distingir si aquell aroma es maduixa o mora, s’acaben oblidant de lo principal, que es: gaudir del vi, recrear-se en el seu sabor, encara que no sapiguem explicar-lo.
Amb el coixí del vi negre i per posar l’estomac a to he preparat una escudella de fideus que faig a cops i que es força senzilla. En realitat tenia ganes de menjar quelcom amb tomata per que ben aviat s’acabarà la temporada (si ja sé que a alguns llocs com aquí al poble es planten varietats tardanes que arriben fins al novembre, però les varietats realment bones son de ple estiu).
Be, per fer la sopa he començat pelant i traient la llavor a cinc tomàquets, de pera, que he trinxat amb el ganivet gros fins reduir-los a polpa fina. En una olla he posat una bona porció d’oli d’oliva, amb l’oli encara tebi he tirat un gra d’all finament trinxat, i tot remenant, just en sentir la olor d’all fregit he tirat el tomàquet i sal, després de donar unes voltes, cinc fulles d’alfàbrega fresca trinxada i una cullerada de vi ranci (l’alfàbrega es per a mi companya inseparable del tomàquet, fixeu-vos que la temporada de les dues es coincident, son el sabors bàsics de l’estiu) . He deixat fer el sofregit uns vint minuts, abans d’afegir aigua i uns bons trossos de bull negre un xic sec, fet a daus. Acostumo a fer aquesta sopa amb el brou de coure verdura o llegum (col, bròquil, cigrons, mongeta tendre, etc. ) com que no en tenia a ma he afegit una cullerada de “miso” japonès que dona un bon sabor a brou i a mes es de gran aliment. Quan l’olleta ha arrencat a bullir he tirat els fideus (gruixuts, dels de fer fideus a la cassola) i he rectificat de sal, amb quinze minuts i escaig, la sopa era a taula, amb la resta del vi al costat. Amb dos plats d’escudella i un tros de formatge per acabar la copa de vi ja ha estat la nit adobada.

De verema i colesterol

Festa o no la verema es fa omnipresent, avui en treure un altre cosa de la cartera m’ha sortit disparat un paper amb un escrit ¿poètic?, que havia escrit fa justament un any (si, teniu raó soc força desordenat), a un any vista, no m’ha semblat del tot dolent i us el poso tal qual:

Ens porta l’aire l’olor i el color
de la verema, la gama de verds
que, en la vinya, expressa el moment
culminant de l’anyada.
Caurà el fruit, a cop de falcilla,
i al cellers rajarà el most, amb delit.
Passat temps alçarem les copes curulles
celebrant haver resistit un any mes.

Havent fet un bon dinar a casa, aperitiu, arròs, carn i postres (ei!, que avui es diumenge) per sopar no tenia massa gana, però si ganes de passar-me amb això del colesterol que diuen. El sopar d’avui ha estat un plat simple però un xic laboriós.
En una paella amb oli he posat a fregir patata ratllada amb un ratllador un xic gruixut, he emprat patata “Pontiac”(feta aquí al poble) i un cop ratllada l’he rentat be i l’he escorregut, desprès l’he eixugada be amb un paper de cuina i ben seca cap a la paella. Al principi he remenat una mica i desprès l’he deixat quieta, que anés daurant, he girat el disc de patata, com una mena de truita fina, i en començar a daurar de l’altre banda he posat tres rodelles fines de sobrassada al damunt, al poc he posat l’ou cru recent obert, per manera que les rodelles de sobrassada aguantessin el rovell i la clara s’escampés pels voltants. Amb una cullera he anat tirant l’oli per damunt de la clara fins que tot plegat ha estat cuit i la patata ben daurada. El resultat m’ha sorprès a mi mateix, m’ha fet pensar en aquesta cuina tan de moda que parla de textures, en aquest plat tant senzill hi eren totes , el cruixent de la base de patata, la llefiscositat del rovell (hi he sucat pa a pleret) i l’oli tenyit de vermell de la sobrassada... (mes pa, es clar). En fi us recomano intentar-ho, això si, la matèria prima que sia de qualitat.

La diada i altres menges

Ha estat un jorn ple, llevar-se ben d’hora, recollir el pa del dia, al forn del poble, i pujar a preparar l’esmorzar a dalt la muntanya, de que us parlava ahir. Tot un èxit, han pujat 130 persones i han fet el seu mos, amb embotits, pa amb tomata, i unes truites de mongetes amb botifarra de perol, que ha preparat en Joan “Bonanit”, seguint les meves instruccions i que l’hi han quedat de meravella. El personal cansat i feliç ha gaudit del esplèndid matí, un xic de calor això si. De tornada al poble les cerveses al cafè com es habitual i desprès el dinar senzill, en família, i en acabar la desitjada migdiada, fins ben entrada la tarda.Recuperat dels esforços m’han vingut ganes de fer un sopar acurat, teníem mongeta tendre i l’he preparat d’una manera que tinc costum: en una paella gran poso oli d’oliva (algun dia us parlaré del oli del poble, d’oliva arbequina que es una meravella), afegeixo pernil curat tallat a tires fines i ceba també tallada a tires ben separades. Ho deixo fer a foc suau fins que la ceba ja es transparenta, llavors afegeixo les mongetes (atenció!) tallades en diagonal a la beina, a tires ben fines. La forma de tallar es important en aquest plat ja que cal coure’l poc, que no arribi a canviar el color verd de la mongeta, que quedi un verd brillant i una cocció un xic “al dente”. Es un plat exquisit que us convido a provar. Per completar el sopar uns seitons, sense espina, arrebossats i fregits (amb una fina capa de farina, aigua, oli i sal, com de costum). I ara si, demà diumenge es festiu de debò, per a mi. Altres com l’amic Xavi, que acabo de veure, es lleva de bon matí per anar a la vinya, a acabar de collir el raïm, que aquest any la collita aquí, ve mes carregada que de costum.

Per fi divendres?

Aquesta setmana la verema ha entrat de ple i la feina ha estat feixuga, pot semblar que en arribar el divendres , iniciaríem un descans, però no, quan cal collir la gent que verema no te festes, el raïm no espera i cal collir-lo al punt, per preservar la qualitat del vi.
Donat que la meva feina es un xic paral•lela a la dels veremadors, tinc un cert marge de maniobra i demà en principi, no estaré en temes vínics. Això no vol dir que pugui gaudir de descans: demà 11 de Setembre, diada nacional de Catalunya hi ha un bon grapat de gent d’aquest poble nostre ( El Bedorc, Piera, Anoia) que tenen el bon costum de pujar a la muntanya de davant del poble (el Figuerot) i renovar la bandera del nostre País. Puntualment cada 11 de Setembre, a les 11 del matí, es surt de la plaça del poble i a peu es puja fins al lloc. Quan arriben a dalt, servidor que s’ha llevat abans, ja els te preparat un bon taulell amb l’esmorzar, que es cruspeixen amb devoció, desprès dels habituals cerimonials i i càntics. Com podeu veure de repòs i festa no gaire.
Amb tot aquest panorama he optat per un sopar senzill, de primer he pres un bol d’escudella del altre dia (us l’imagineu covada i pastosa oi!, doncs no, cal separar líquid i sòlid abans de posar-la a la nevera), i desprès he preparat un platet una mica oblidat de quan era petit. es curiós que a vegades ens oblidem durant anys de plats que han estat de consum habitual i tot d’una els recuperem amb gran delit. Es tracta dels OUS REMENATS AMB TOMÀQUET. Son un plat senzill, cal posar, en una paella, un bon raig d’oli d’oliva i posar a sofregir, a foc lent, tomàquet pelat, sense llavors i ben trinxat. Quan sia un poc fet, hi hem d’afegir alfàbrega fresca trinxada i deixar-ho fer una estona encara. Amb el sofregit ben caramel•litzat, cal posar els ous debatuts amb un xic de llet, sal i pebre. Amb el foc sempre baix, cal que remenem sens treva, hem d’aconseguir una crema untosa (si cal retirarem l’atuell del foc per aconseguir-ho, jo acostumo a emprar una cassoleta de terrissa). Ben homogènia i lligada la preparació cal posar-la a taula amb unes torrades. El tema del vi per acompanyar-ho, en aquest cas podria ser tema de controvèrsia, recomanació: beveu-hi un vi que us agradi.

De la cuina ancestral i l'entrepà

Ja se que no es massa correcte, que el segon dia que un escriu en un blog, amb la intenció d’explicar el que s’ha menjat per sopar, es reconegui que ha estat un entrepà. Puntualitzem: en primer lloc si a un l’hi agrada menjar no es prepara un entrepà qualsevol, al final de tot l’explicaré. En segon lloc el motiu per fer-ho ha estat seriós : volia seguir llegint un llibre entranyable que tinc a les mans, que explica la vida i el tarannà de l’avia Ramona, de l’Hostal Jaumet de Torà. Vaig conèixer aquesta dona admirable fa forces anys, i vaig tenir el plaer de tastar els seus plats, amb motiu de anar a aquest poble amb en Pep Salsetes, convidats per l’Ajuntament a fer-hi una xerrada sobre la cuina i el vi a Catalunya. Plats autèntics, nascuts de la terra sense embuts, del producte i la saviesa femenina, si l’avia Ramona hagués estat a França en lloc de Catalunya l’hi haurien dit “Mère Ramona” i hagués engruixit el capítol de les grans “ Mêres “ cuineres de França. El mes emocionant d’aquest llibre es que la seva autora, Antonieta Zaccarelli, procedent de una cultura ben diferent de la nostra (Xile) ha sabut entendre, millor que molta gent d’aquí, el que es la cuina d’aquest Pais, les seves implicacions històriques, sociològiques i fins i tot màgiques i ancestrals, vagi per davant la meva sincera felicitació en la seguritat de que l’avia Ramona ens somriu des de les altures (dissortadament va finir com explica la seva família en el pròleg, el dia de la seva onomàstica, 31 d’agost de 2009 Sant Ramon del Portell, en complir 90 anys, sense haver vist el llibre publicat).
El fet de necessitar un entrepà per llegir es obvi, amb una ma (neta) s’aguanta el llibre i amb l’altra ma (que acaba embrutant-se) el entrepà. He començat triant dos bones llesques de pa de pagès correlatives, les he obert com un llibre i en una he posat unes bones rodelles de bisbe (bull negre) al damunt unes llesquetes de formatge (emmental) i al damunt ceba a tires ben enrossida a la paella (ho podeu fer directament a la planxa) amb oli. He tancat l’entrepà i l’he posat a la planxa doble (escalfor a dalt i baix), ben untada amb l’oli de fregir la ceba i un xic mes. Quan ha estat ben daurat de tots cantons l’he tallat en quatre bocins tot fent una creu i l’he posat al plat, el vi al costat, i a seguir llegint les histories de l’avia Ramona i l’Antonieta Zaccarelli.

Per fi comencem el tema

Fa prop de dos anys, quan l'amic en Jordi Romeu em va dir que m'havia obert aquest blog, em vaig quedar un xic estorat i per molt que la idea em sembles molt bona, soc conscient de que l'hi vaig fer poc cas, estava en la feinada que suposa treure un llibre al carrer.
Avui amb tres llibres editats en aquest període i amb els meus 60 anys complerts el mes passat, em plau una mica de tranquil·litat i de temps per mi, el que vol dir que procuraré de bon grat posar en aquest espai el que es la idea d'en Jordi, que expliqui cada jorn el que he menjat per sopar.
Si aquesta idea em va agradar es per la seva possibilitat de ser real, no sempre els que ens dediquem a escriure llibres de cuina mengem plats exquisits. Ben al contrari els nostres apats casolans son força vegades molt simples i crec que es bo que tothom ho sàpiga i n'aprengui, a menjar be amb les coses tradicionals i senzilles d'aquesta cuina nostra, que sense complicar-se la vida sap crear plats contundents en tots els sentits, ja n’anirem parlant. Vagi doncs tot seguit el primer comentari.

LA PRIMERA ESCUDELLA

Des de ahir nit, les temperatures han baixat com si fos un avís de que la tardor (Ai las!) està prop de començar. Els bojos per les sopes, com jo, aprofitem la mes mínima insinuació per encetar la temporada sopera. Com que la cosa ha estat un xic sobtada m’he preparat una simple escudella barrejada. Tenia una col petita, regal d’una veïna (si, ja sé que hem direu que la col es d’hivern i de fet encara som a l’estiu, tant podria tractar-se d'una col de brotons endarrerida com alguna varietat primerenca, el que us puc assegurar es que la veïna en qüestió no te hivernacle i conrea de forma força natural). Be com us deia amb aquesta col i una mica de ceba trinxades he posat a bullir l’aigua, un raig d’oli i un pessic de sal, tot seguit he afegit uns daus petits de pernil curat ben grassos i uns tacos grossos de botifarra negre. Desprès de bullir-ho tot plegat uns vint minuts he afegit arròs, fideus gruixuts i uns petits daus de patata. Uns vint minuts mes d’ebullició i cap a taula, ben acompanyat de formatge ratllat i un bon vi negre. (En realitat abans de portar-ho a taula he emprat un petit truc habitual: posar l’olla una estona dins aigua freda tot remenant-ne el contingut, ho acostumo a fer quan el fred encara no es fort per tal que perdi la cremor de l’ebullició).

Aquesta costum de posar formatge ratllat en les escudelles, pot semblar-vos una modernitat de caire italianitzant, però us diré que el “llibre de Sent Soví” (nostrat llibre de cuina medieval i un dels primers llibres de cuina d’Europa) ja recomana posar-lo en les sopes d’arròs i fideus, podeu emprar formatge sec tipus parma o emmental, si be el Sent Soví recomana el “...formatge d’Aragó que sia fi”.