Noves coincidències amb la Cuina Siciliana

Realment aquest llibret, de que us vaig parlar l’altre dia, m’està donant forces sorpreses.  Avui, entre unes coses i altres, no he pogut llegir massa estona, però en unes poques pagines m’ha sortit un “taanu d’Aragona” , que es un timbal de pasta, carn i formatge, lligat amb ous i brou.  El nom es refereix a un poble de la illa? o directament a la Corona d’Aragó i era plat del gust dels reis catalans de l’illa?.  El que no em presenta cap dubte son els “crispelle” mena de bunyolets directament emparentats amb els crespells de la cuina medieval catalana.

De nou al poble s’imposava el sopar senzill i com que tinc força patates tipus quenebec, de molt bona qualitat, conrreades aquí al poble, que no vull que es facin malbé, he preparat una crema de patata tot ofegant a la mateixa olla, amb oli d’oliva, porro trinxat, després he afegit les patates pelades i trossejades, que hi donessin uns tombs.  Finalment aigua, sal, nou moscada i un xic de curri al tandori en pols.  Mitja horeta de ebullició i ja ha estat a punt per passar-la.  Mentre he fregit unes rodanxetes de botifarra negre i una part de l’oli l’he posat a les patates al moment de passar-les pel pimer.  Les rodanxes de botifarra i uns daus de pa fregit han acompanyat la crema i el vi blanc del país fresquet l’hi ha posat el contrapunt.

Barcelona, mira que es mona.

Això de baixar a ciutat a cops es xic carregós, es clar, a l’Ascensor d’entrada hi ha una mena de curset de cocktails per les noves cambreres, tot seguit passes pel Ginger i et trobes dos bons amics na Laura i l’Isidre, una conversa com cal, mes tard s’hi afegeix en Joan i unes quantes copes d’un vi ecològic del país que entra de meravella.  Desprès uns altres amics l’Àngel i en Jordi et porten al local de moda (el Cañete) al barri xino, per cert el ou ferrat amb pisto, plat estrella del local , està força bo.  I quan arribes a casa agreixes a la Tere, trobar la verdura bullida (patata i mongeta tendre), que poses a la paella ,amb uns alls trinxats i ben enrossits en oli d’oliva i la deixes daurada com un trinxat, i segueixes bevent cervesa per no canviar de beguda.   Una mirada al bloc de 10sentits, amb total adhesió a la seva visió de la verema d’enguany. I mes val anar a dormir, que ni la verema es acabada ni els somnis  son sempre realitat.

Posta de sol i vi blanc.

Tinc el costum sempre que puc de mirar-me la posta de sol, prenen una copa de vi, que trio a la vista de com es la posta, com una mena de maridatge anímic.  Per molt que a la tardor les postes de sol acostumin a ser espectaculars, la d’avui no ho era pas, quatre núvols esfilagarsats que tot just s’han tenyit d’un color que anava des de el daurat esvaït al rosa molt pàl·lid, això si cridava l’atenció l’atmosfera neta, l’aire clar que han deixat les darreres ventades.  He triat un blanc del Penedès amb les tres varietats clàssiques, gens complicat, diàfan com la posta i ben fresquet.

Avui tocava anar al Cafè del poble, que funciona com punt de trobada social i que feia uns vint dies que era tancat per vacances.  Donada l’animació ambiental era difícil no quedar-s’hi a sopar i això es el que he fet.  Sopar d’habituals amb la Silvia i la Olga, i amb l Xiao Min (coprotagonista del meu llibre de cuina dels nens), sopar tranquil, de conversa pausada, la Mari, del cafè, havia fet uns peus de porc força bons, i d’això he sopat, amb vi blanc de doll, carajillo i xupito de “guïsqui”.   Llegiré una estoneta el llibre de cuina Siciliana i a dormir, que encara no està enllestida la verema.   

Dilluns...

El dilluns son dies durs i quan plego de la feina no tinc masses ganes de bellugar.  Acostumo a seure al meu racó predilecte amb algun llibre.  Avui mentre bevia un vi negre del país sense pretensions, però agradable al cos i a l’anima, anava fullejant un llibret que tenia, feia temps, al prestatge  i al que, en el seu moment, no devia parar massa atenció.  Es un llibret editat a Catània, sobre la cuina ancestral Siciliana, no recordo quan el vaig comprar, hem passa sovint, que compro dos o tres llibres de cop i sempre n’hi ha algun que trigo a mirar-me.  M’ha cridat l’atenció així d’entrada, que moltes de les receptes portessin panses i pinyons, podria ser herència catalana o directament àrab, quan a mes he vist un plat que emprava llet d’ametlla com en la cuina medieval catalana, la cosa ja ha estat sospitosa.  En fi m’hauré de mirar amb mes deteniment aquest receptari, ja us en faré cinc cèntims.

No volent-me complicar massa la vida he preparat una sopeta de fideus de cabell d’àngel, amb el brou que tenia congelat, de l’altre dia. Cap a final de cocció hi he afegit abundants tiretes fines de pernil dolç (per fer la competència als fideus)  i a taula formatge ratllat i pebre negre.   El segon han estat uns talls de llom de porc negre fregits en oli i acompanyats de pa amb tomàquet.  El vi del país ha estat la millor companyia del senzill àpat.

Tornada a casa

De bon matí, esmorzar de bufet lliure al Parador, això vol dir esmorzar abundant.  Desprès una volta per veure el castell de la Suda, on hem dormit, i de nou al cotxe per veure la part nord del delta, fins a les platges del Fangar, seguien les grans màquines collint l’arròs i els tractors amb remolcs enormes portant-lo a les sitges, al igual que passa amb el raïm la collita no te dies de festa.  Ja tornant cap a casa hem parat a dinar a Altafulla, per invitació de la Iolanda i en Marc, que eren allà passant el cap de setmana, ha estat un bon dinar i una agradable estona a la vora del mar.

Aquest vespre a BCN, amb tot el que havia menjat aquests dies volia sopar quelcom lleuger.  He preparat un arròs caldos (es veu que m’havien quedat ganes de menjar arròs, de tant veure’n aquests dies). En la cassola de suquet, he posat, en oli ben calent, calamars tallat a bocins petits i l’he deixat fins que ha reduït gairebé tot el suc, afegint llavors ceba, tomàquet, all i julivert, tot ben trinxat i he deixat fer el sofregit a foc lent.  Quan era ben caramel·litzat he posat aigua i i el suc d’obrir unes cloïsses,  en bullir he tirat l’arròs en no massa quantitat per que quedés caldós, en acabar he posat pel damunt les cloïsses obertes.  Amb un bon plat i un pastisset de Tortosa, ja he quedat tip, per beure m’he trobat una ampolla de cava oblidada a la nevera i que estava demanant que algú se la begués.         

Per les terres de l’Ebre.

Al Agost quan vaig fer la festa d’aniversari, uns quans amics del poble, a qui estic molt agraït, em van obsequiar amb una estada al Parador de Tortosa, el antic Castell de la Suda, avui hem acomplert el fet i hem sortit de bon matí cap a les terres del Ebre.  El dinar de marisc i peix a Can Vicent, de S. Carles de la Ràpita ( les ostres del delta i la rajada a la marinera excel·lents).  

Per pair una bona volta pel delta, fins a la illa de Buda, hem vist les grans màquines collint l’arròs, aquest arròs del delta que no te res a envejar dels arrossos d’importació que ara estan de moda.  Hem vist els bernats pescaires i tota mena d’aus, crec que avui era el dia mundial de les aus, ves quina casualitat.   Mes cap al tard, passejada per la part antiga de Tortosa i a comprar pastissets per la família.  El sopar  (avui no us podré explicar les receptes, que no l’he fet jo) ha estat al parador , d’aperitiu un tastet de anguila fumada, baldana d’arròs i una croqueta “d’abadejo” (bacallà), que tenia el toc d’un bon professional de cuina clàssica.  Un xató d’entrant i un ànec (del delta) a la taronja, i de postres un menjar blanc.  He triat un vi de la Terra Alta, un cupatge de moltes varietats i 14º, tant gloriós que fins i tot la meva dona que quasi mai beu vi, ha repetit de grat.  El mes curiós d’aquest lloc es que les cambreres vesteixen com la Dulcinea del Quixot. Dema pensem veure amb tranquil·litat aquest antic castell, que ha estat bastit en diferents èpoques i estils.

Pensant encara en els vins d’abans.

He estat pensant en aquests vins de pagès que mencionava ahir, majoritàriament blancs, i en lo diferents que eren, vins sovint fermentats amb la brisa (la pell i sovint també la raspa), que els donava una aspror característica, i un cos ampli, a mes amb un bon grau, possiblement els rebutjaríem ara acostumats com estem a vins mes suaus i delicats, però penseu que molta gent durant molt temps va consumir aquests vins i segurament els trobaven bons.  Tal com diuen dels vins de la Roma antiga, que de bon segur ara serien rebutjats per tothom. 

Avui, cap al tard, de nou a casa el Salvador,  amb en Cisco i la Tere, que avui es al poble per que demà marxem de cap de setmana a les Terres del Ebre. Cervesa i pica-pica i com sempre una bona xerrada.  Desprès a casa el sopar senzill, una tassa del brou de l’altre dia i la resta de la col la patata i els cigrons, que he trinxat be i he posat en una paella, on ja havia enrossit lleugerament uns alls, trinxats finets, en oli d’oliva, ben remenat de primer i després sense moure per que s’anés torrant, girat en un plat i cap a taula.  Com que ja havíem menjat embotit abundant amb les cerveses hem acompanyat les verdures amb una mica de pernil dolç i pa amb tomàquet.  Una resta de vi blanc que he trobat a la nevera ha acompanyat força be l’àpat.