Avui hi ha hagut de tot, el temps segueix boig.

De bon matí mes aviat semblava un dia solejat, la sortida del sol ha estat fantàstica, en tons daurats, però en aquestes hores del matí, si estic llevat es per que soc camí de la feina i no està la cosa com per pensar en maridatges.  En un moment donat Montserrat mostrava el seu perfil mes màgic, una boira espessa cobria completament la falda de la muntanya i la cresta semblava una illa màgica que surés en els núvols, encara hi havia sol.  Després el dia ha anat ennuvolant-se fins a tenir un aspecte terrible, com de tempesta forta e imminent, de tota manera fins molt tard, ja a Barcelona no he vist ploure, en fi un dia perfecte de lluna d’Octubre.

Per sopar m’he preparat unes patates amb xoriço, tot ofegant-lo junt amb un poc de cansalada, amb oli en una cassola de fang, de seguida hi he posat ceba i all trinxat a sofregir, junt amb una fulla de llorer.  Un cop fet, les patates escairades, pebre vermell, aigua i a bullir fins que les patates han començat a desfer-se, he afegit ja amb el foc tancat un ou dur tallat a bocins.  De segon he menjat una “petxina” de pasta de croquetes, gratinada amb formatge (a casa sempre havia estat costum conservar la closca de les vieires per fer-ne aquest i altres plats).  La pasta de croquetes la vaig fer l’altre dia amb la vedella del brou i quan em fa mandra emmotllar les croquetes, simplement omplo aquestes “petxines” (així en deien a casa, de petit) i les cobreixo amb formatge o pa ratllat, per gratinar-les amb un raig d’oli al moment de menjar.

De nou a ciutat, segueix la gentada i sopar ràpid.

Cap a migdia he tornat a Barcelona, després de la festa d’ahir no era cosa de llevar-se gaire d’hora, en Pep ha sortit al mateix temps per anar a ajudar en Jep a collir olives, i en Jordi segurament ja feia hores que estava collint les seves (es va retirar d’hora ahir nit), en fi ara toca olives, les feines del camp no s’acaben mai.  A la tarda he sortit una estona per anar a veure l’Angel, que dilluns tenim la Tastúlia del Ateneu i els carrers eren encara plens com l’altre dia, no es que la gent miri aparadors i comprin quelcom, no, es limiten a passejar en ramat, ben junts, sense mirar res i a pas de tortuga, no l’hi veig la gracia i a mes com acostumo a caminar despresa, em posen molt nerviós.

Per sopar he picat embotits del mercat de Vic amb pa amb tomàquet (entre ells un Cuixot o Camaiot menorquí que es gloriós, com que a ses illes no es podien secar be els pernils, per l’humitat de mar, es feia i es fa, aquest embotit cuit, que no va embotxat en tripa si no en la pell de la cuixa de pernil, de on rep el nom).  Per acabar d’omplir m’he preparat uns fideus a la cassola, fent bullir les restes de les mandonguilles en fricandó de l’altre dia, amb aigua i misso, després he posat els fideus gruixuts per tal que quedés mes aviat espès però encara caldós.  Els he menjat amb formatge ratllat i amb un ull de llebre del Penedès que ha deixat la cosa arrodonida, un parell de figues seques han fet de postres.

Sopar gloriós, al poble, que no és el meu.

Avui el dia ha estat veritablement de lluna d’octubre, és a dir: ha fet de tot, sol, núvol, pluja,   per sort tenia compromís per anar a sopar a casa de la Jan i en Pep, a S. Jaume s’es Oliveres, que està a un tir de pedra del Bedorc.  Hi he anat un xic d’hora i hem tingut un bon aperitiu amb cervesa, i coses per picar.

Per sopar ens hem aplegat en Jordi, del Bedorc i pare d’aquest blog, en Jep i la Nuria, de S.Jaume, compromesos en la agricultura ecològica, i els amfitrions.  El sopar començava amb una sopa oriental, de verdures, amb gingebre i altres condiments, desprès un plat totalment del Sudest Asiàtic: broquetes de pollastre, amb salsa de cacauets, gambes i arròs amb verdures i condiments “ad hoc”, en fi un mar i montanya absolutament oriental.  Per postres una coca de vidre, maridada per indicació de la Jan amb l’escumòs rosat de la Pam, que casualment té el celler paret per paret amb aquesta casa.  La resta de vins en bon ordre: un Chardonnay del Penedès. un Ull de Llebre també del Penedès, del celler d’un bon amic que a mi em deixa extasiat, un parell d’ampolles de Somontano, una de vi negre de la Pam, en fi com sempre ampolla per cap.  La conversa no cal dir-ho d’un nivell més que bona, encara dura, malgrat les desercions. i bona nit.   

Avui bona temperatura i sopar sense complicacions.

L’augment de temperatures anunciat pels meteoròlegs ha estat cert, si ahir el fred a Vic era notable, avui a Barcelona feia gairebé calor.  Després d’un dinar familiar dels habituals: aperitiu amb les pastes salades d'abans  d’ahir, arròs de carn i verdures, mandonguilles en fricandó i per postres mel i mató, formatges, pa de pessic..., en fi calia sortir a caminar un xic per pair i hem donat un tomb fins a la plaça S. Jaume.  La gentada que hi havia pel carrer, insuportable, en fi un parell de compres, cervesseta al Antiquari de la Plaça del Rei, i cap a casa.

Sense massa gana per sopar, he optat per un bol petit de crema de carabassa que havia preparat dissabte, ofegant com sempre carabassa i ceba en oli, afegint patata i aigua i per condimentar un poc de concentrat de tomàquet i en aquest cas una culleradeta de curry.  De segon he fet una senzilla truita de patata i ceba, ofegant la ceba i la patata en oli, amb ajuda d’un xic d’aigua i barrejant aquest preparat amb els ous batuts, moment que cal aprofitar per rentar i secar be la paella si no voleu que s’enganxi.  L’he menjat amb pa amb tomàquet i ben regat tot amb un Penedès de Cabernet Sauvignon i Franc i Merlot, certament molt bo.  

Mercat medieval, compres i un bon sopar.

De bon matí cap a fires, amb tren fins a Vic, com deu mana, i amb la avantatge de no tenir que amoïnar-se si es beu vi, als trens encara no fan bufar (ni al maquinista, crec).   El mercat era enorme, la gent vestida de l’època i l’ambientació cuidada, hi havia de tot, de tot.  I es clar hem sortit carregats de formatges, embotits, mel, pa de pesic, culleres de fusta, amulets màgics i fins i tot d’uns xiulets de canya per imitar el cant dels aucells.   Hi he trobat a faltar paradetes de vins, l’única que he vist, casualment era d’un celler del Penedès, he estat tastant els vins i xerrant amb ells, que m’han reconegut per la foto del Cuina Catalana de Veritat, hem quedat de seguir en contacte.  Que no hi haguessin parades de vins no vol dir que no hi hagués vi, les botes eren abundants ( i diuen que el vi a l’engròs va a la baixa) i fins i tot servien vi calent amb especies, encara que ningú l’hi donava el nom català popular: el “piment” (les neules i piment eren tradicionals de Nadal).

Com que hem dinat a peu dret, de tastets, calia un sopar seriós i de primer he preparat escudella amb el brou d’ahir, tan sols arròs i fideus, ja que era força substanciós.  De segon orades al forn: he saltejat ràpid en el wok ceba, all, tomàquet i julivert, i al cap de poc les patates a rodanxes ben fines.  Posat aquest preparat a la safata de forn, les daurades al damunt amb uns talls en diagonal on he clavat mitges llunes de llimona, un bon raig d’oli per sobre i a coure primer tapat i per acabar destapat, han quedat glorioses.  Amb una mica de Camembert i el vi d’ahir ja he quedat ben satisfet.

Mati de compres a la Boqueria, tarda de cuina.

Pel mati al mercat de la Boqueria a fer compra per la setmana, he estat parlant amb en Petras, el dels bolets i m’ha comentat que ja havia fet l’oli aquest any (ve a prensar-lo al molí del nostre poble), ell es d’Olesa de Montserrat (el mot Olesa es refereix precisament a l’oli) i fa l’oli amb una varietat anomenada Palomar.  A la tarda a casa he posat a bullir el brou, rostint com sempre a l’olla primer els ossos i el jarret de vedella i la bresa (ceba, porro, api i pastanaga) i desprès en posar l’aigua he afegit ossos de vedella salats, carabassa i col d’olla i a bullir prop de tres hores.   També m’he enredat a fer unes pastes salades de les antigues amb pasta brisa, seguint la recepta del Cuina Catalana de Veritat.  Desprès s’estira amb el corró i s’hi posa en uns una ametlla, a altres oliva o formatge o anxova, desprès es pinten amb rovell d’ou i es couen al forn.

Per sopar m’he menjat una crema de porro que va fer ahir la Teresa i de segon unes clares amb sobrassada i formatge parmesà, amb les clares que havien sobrat de fer les pastes, es bat la clara, s’hi afegeix el formatge i uns bocins de sobrassada i es fa com una truita plana en una paella amb oli.  He estat bevent un vi de la D.O. Catalunya  de Merlot amb Ull de Llebre i Cabernet, que no està gens malament.  Demà farem excursió, a Vic, que hi ha mercat medieval.

Naixament vinicola i nit a B CN.

Els meus amics i companys Isaac i Anna han tingut una nena, els dos son enòlegs i a mes de molt  bons professionals son uns veritables amants del vi com n’hi ha pocs,  La seva filla, no podia ser d’altre manera, es dirà: Vinyet, que a mi em sembla un nom preciós, a mes d’escaient per tot `plegat.  Moltes felicitats i que sigui lleu l’enrenou.

Avui tenia ganes de sortir i res millor que començar al Pipa Club, els divendres hi ha tertúlia de socis i les xerrades son de molt bon nivell.  Uns “montaditos”, habituals de la casa i unes cervesetes, han anat fent camí.  Desprès m’ha vingut de gust una sopa d’all, al Meson Burgalés, acompanyada del vi de la casa, que no entenc que sigui de Rioja, si a la Ribera de Duero hi ha vins excel·lents.  Una copa de vi a l’Ascensor, he saludat a en Norberto, argenti de pro i una de les ments mes lúcides que conec, que ha repós, amb la seva ironia habitual, a la meva pregunta: “como va todo?” amb: “Bien, bien, ..a pesar de que la mayoria está mal, lo bueno está bien”.

Finalment al Ginger, per fer coixí, uns espagueti amb bacon, espàrrecs i crema de parmesà, que he acompanyat amb un rosat fresquet, que casualment era del celler on treballa l’Anna, la mare de la Vinyet.  En fi si algú dubte de que el mon es rodó....         

Escudella seria i de nit a BCN.

Vaig mencionar ahir el llibre de Joan C. Martín, i avui us el recomano com llibre imprescindible per saber, el que cal saber, dels vins dels Països Catalans.  Avui estàvem sols la Teresa i jo i he preparat una escudella d’emergència, amb el fred que s’ha fet notar fins i tot a ciutat no hi havia alternativa.  He posat a bullir el brou de l’altre dia, i he preparat unes mandonguilletes a partir d’una botifarra de bolets que hi havia a la nevera, amb ou batut amb un pols de nou moscada, all trinxat finament, sal i pa ratllat, fins que ha tingut la  consistència adequada. Arrodonides amb farina, les he anat tirant al brou bullint, deu minuts de cocció i a posar-hi la coliflor i mongetes ja cuites (sobrants d’ahir), mes l’arròs i els fideus habituals.  A taula amb dos bons plats, adobats amb un xic de parmesà i el negre de la Terra Alta, ja m’he quedat bé.

Tenia que sortir, per les tasques de sempre. De primer el carajillo a La Palma, amb l’Albert, amb qui he parlat de la nit bona (a casa seva com sempre).  Després amb l’Angel, a L’Ascensor,  per la propera tastúlia (13 de Desembre, i va de Morro Fi), i la darrera copa, ara si relaxada, al Ginger, amb la Jan i en Pep, amb qui he pactat d’anar dimarts que ve a sopar i dormir al seu poble (Sant Jaume Ses Oliveres), veí del meu.  Com veieu se’m acumula la feina.

De nou a ciutat i un vi encantador.

Seguint amb la alternança bàsica, el temps ens ha ofert avui un dia solejat, trencant els pronòstics d’ahir nit d’en Xavi, que augurava gelada i boires.  El dia s’ha anat ennuvolant  i ha propiciat una bona posta de sol, amb predomini dels daurats sobre els vermells, que he contemplat tot anant a cercar el tren.  Si l’hagués tingut a ma, m’hi hauria pres un Tarragona Vell, sec, amb un bon repòs d’anys.  Ja a casa, per treure’m la frustració, m’he encetat una ampolla de Ull de Llebre, de la Terra Alta, amb 12 mesos de criança, que ha resultat força interessant, es del tipus de vins que m’agraden.

Per sopar la Teresa havia fet coliflor amb mongetes, que he menjat acompanyades de braó de porc rostit, fred, amanit tot plegat amb oli, sal, pebre negre i un gotejat de vinagre de Mòdena. Per postres una mica de camembert amb nous i tot regat amb l’Ull de Llebre.  Per cert que m’han vingut ganes de mirar el que explica Joan C. Martin en el seu llibre (Els vins de l’Arc Mediterrani) de la Terra Alta i hi ha hagut una cosa que m’ha encantat: estableix un paral·lelisme entre els sols d’aquesta zona i el de les contrades del Châteauneuf-du-Pape, un dels meus vins preferits, per que tot i ser un dels grans vins de França, te un deix encara dels vins rústecs.