Dia fred i el desig de recuperar llocs oblidats.

Amb tot i anar tard a la feina, com us deia ahir, el fred ha estat present al llarg del dia, això si, ha propiciat un capvespre nítid, diàfan, el vent s’ha endut qualsevol rastre enterbolidor, el paisatge era com d’acer inoxidable a la posta de sol. Tenia ganes de sortir i he fet la primera cervesa al Grouxo, al costat de casa. He passat un moment a veure la Nebras i la seva nena, la Caterina, cada cop mes eixerida.  Uns tigres i uns ous arrebossats al Vasconia, en Miguel m’ha jurat que mentre ell estigui allà la meravellosa barra de marbre no es mourà del seu lloc.  El següent lloc ha esta de retrobada: el Bidasoa, que ara porten els descendents i no ho fan malament, mandonguilles i vi negre de la casa, amb un parell d’amics d’altre temps, ja en parlarem mes endavant d’aquest lloc, que promet.

Com sempre fi de festa al Ginger, amb la Jan i en Pep, un tàrtar de salmó amb alvocat, compartit amb en Joan, que hem coincidit, era una pura meravella, ben acompanyat d’un negre del Montsant (si, ja se que no es un maridatge gaire encertat, però es el que estava bevent en aquell moment, ¿que voleu ara?).  Per acabar una passada rapida pel Ascensor, per signar un llibre per la Mª Lluïsa, be per que el regalés a algú, que necessita un cop de ma en temes de cuina. 

Per un fallo en la connexió a Internet no he pogut posar fins ara la ressenya d’ahir nit, en fi disculpeu les molèsties.

Torna el fred i tallarines xineses.

Al matí ja s’ha començat a notar la Tramuntana, el vent gèlid, semblava filtrar-se per tot arreu i pel que han dit els del temps, demà encara serà pitjor.  La gelada està pràcticament assegurada demà al matí, per sort tinc revisió medica a BCN a primera hora i potser quan arribi a Sant Sadurní el glaç del cotxe ja s’haurà fos.

Avui tenia ganes de menjar xinès i m’he parat a comprar algunes coses al Super xinès de Balmes.  He preparat unes tallarines caldoses de peix i bolets.  En una olla he ofegat ràpid, en oli de sèsam, ceba tendre (la part blanca), all tendre (també la part blanca), bolets frescos (seta de cardo, de conreu), He afegit brou de peix, que he preparat simplement bullint un parell de caps de peix amb ceba i api, hi he posat miso i salsa de soja, en arrencar a bullir he tirat pat-xoy (verdura xinesa, fresca), algues wakame, prèviament remullades al igual que unes gambes seques i unes “sedes xines” (bolet sec que aquí es coneix com orella de Judes).  Al cap de deu minuts de ebullició he posat les tallarines d’arròs fins que han estat cuites.   De postres uns bocins de formatge variats i tot ben regat encara amb el vi de la sogra, no fos cas que hem sortís malament l’analítica de demà (dedicat a la penya del Bedorc).  

Tastúlia al Ateneu, com una marató.

Avui la darrera Tastúlia del any a l’Ateneu Barcelonès, la xerrada sobre cuina, amb tast, que periòdicament fem amb l’Angel de l’Ascensor. Avui parlava del morro fi, de cara als àpats de Nadal i hem presentat un seguit de possibilitats, en forma de petits tastets: xupito de consomé de marisc, pastes salades, tartaleta de brandada de bacallà, carpaccio de filet de bou i de bolets, torradeta de formatge i codonyat, palmeres (ulleres) d’un forn que coneix l’Angel que son molt bones, tot regat amb Cava i explicant les receptes en cada cas, la idea global del tema era demostrar que es pot menjar “de morro fi” sense arruïnar-se en absolut, ho hem aconseguit.

Per sopar he escaldat una sopa de pa amb brou, i desprès he preparat un Tàrtar amb la resta del filet de bou: la carn picada a ganivet, adobada amb oli, mostassa, un poc de vinagre de Mòdena, salsa Perrins, cebollí i cogombre en vinagre, trinxats. Acompanyat per la resta de carpaccio de ceps amb el seu senzill amaniment, oli d’oliva, oli de nous, cebollí i julivert, a mes de la flor de sal de la Camarga.  Nous i figues de postres i el vi de Ribera de la sogra, mentre em llegia un tros mes del llibre d’ahir, un capítol sencer carregant-se el nou estil del vi de la Rioja i un altre fent igual amb les grans marques de la Champagne i elogiant els pocs viticultors que estant començant a emprar la biodinàmica.

Mes cuina i un bon llibre.

Ahir vaig aprofitar la presentació de Comanegra per comprar-me un llibre que em va cridar l’atenció i està resultant força interessant: “La batalla por el vino i el amor” de Alice Feiring, que porta com subtítol “o como salvé al mundo de la parkerizacion”, es refereix al crític de vins nord-americà Robert Parker, que ha aconseguit amb les seves puntuacions que els vins d’arreu del mon s’assemblin, perdent-se cada cop mes la diversitat.  Ser ben puntuat per Parker, es l’objectiu de molts cellers, per vendre amb facilitat els seus vins a bon preu.  Per obtenir-los cal emprar àmpliament alta tecnologia enològica, i oblidar-se de practiques ancestrals, que son les que aconsegueixen el que se’n diu vins de “terroir”, vins que son expressió del sols en que creix la vinya i del clima de l’anyada.   En fi, penso que no te sentit que un vi fet a Australia o al Penedès tinguin el mateix gust, però que voleu el mercat mana.

Tota la tarda a la cuina preparant el tast de la Tastúlia de demà al Ateneu, i com tenia poca gana he passat amb un plat de olla aranesa del divendres i una mica de pastis de formatge que havia comprat la Teresa, per beure: un negre de Ribera de Duero que m’ha passat la meva sogra, pel que sembla regal d’una botiga del barri (els botiguers es podien solidaritzar una mica i regalar vins catalans), en fi de tota manera era un bon exemple de “parkerització” amb el seu caire dolcenc.

De nou la nit a BCN.

A mitja tarda he recordat que hi havia presentació de llibre de Comanegra a la Beltrand, hi hem anat amb la Teresa i la Gemma, ja que la cosa anava de nens, força bé tot plegat.  Després amb plena consciencia d’abandonar la família, he passat per l’Ascensor, i ha servit per acabar fent el mos al Cañete, del carrer Unió, amb l’Angel. Realment les tapes son sorprenents: Canapè d’olivada amb cards, Ortiguillas (anemones!) arrebossades, al mes pur estil andalús, “mollejas” (lletons) al estil de la casa (glorioses), pilota “trufada”, i mandonguilles amb sípia. M’agrada aquesta barreja de català que inventa tapes i les tapes consolidades, del país de les tapes: Andalusia (felicito a en Guillem, el xef).

Desprès la cosa ha estat força habitual, carajillo a La Palma, avui oficiava la Judith en persona, que no passa sovint. Xupito al Ascensor i fi de nit al Ginger, amb la Jan i en Pep, per cert que en les habituals converses de barra he conegut unes noies alemanyes (per que ho han dit, ja que el seu català era millor que el meu): la Tanja i la Katja, cal pronuncir la “j” com una “i”, que en parlar de temes de cuina (dono raó a la Silvia, sempre s’acaba parlant d’aquest tema amb mi), m’han comentat d’un grup de gent que es diuen “del morro fi”, que te molt a veure amb el títol de la Tastúlia que faig dilluns vinent al Ateneu.  Penso mirar el tema a Internet, per que si algú es diu així es que va per bon camí.

Sopar de Nadal pels socis del Barcelona Pipa Club.

Avui he estat tot el dia amb  aquest tema, ahir tarda, ja vaig fer compra i avui de bon matí he començat a preparar els Rotllos Menorquins pel sopar.   Podeu veure la recepta complerta al Cuina Catalana de  Veritat, he variat la condimentació per que era nadalenc: all, ceba tendre, ceps secs (triturats a pols amb l’un-dos-tres), canyella, nou moscada, pebre vermell, herbes de Provença, pinyons.  Mentre es dauraven els rotllos al forn, he baixat a comprar les fruites seques que serien la guarnició.  Després en vista de que encara no era cuit he baixat a comprar tabac pel mes:  sorpresa !!! era com molt mes car: així no aconseguiran mai que deixi de fumar ans al contrari em tornaré activista pro tabac i denunciaré totes les contradiccions i coses sospitoses sobre aquest tema (hackers fumadors, a veure si esteu pel tema, que hi ha molta tela)

El sopar al Pipa club ha estat perfecte, de primer he fet una olla Aranesa cabal, seguint les meves pròpies instruccions al Cuina Catalana, ha quedat deliciosa al dir de tothom, a mi també m’ho ha semblat, ja que es costum que sopi amb ells.  Els torrons de postres, vi del Penedès, cava, i les nadales que hem cantat i han acabat en havaneres i altres coses, amb la gent del Pipa mai se sap el final.  En fi un dia rodó, he gaudit cuinat, menjant, bevent, fumant i xerrant, sabeu quelcom millor?.