Dia de Reis, tortell al migdia i sopar senzill.

Matí d’obrir els regalets, arròs i rostit per dinar i com cal: el Tortell de Reis. Per cert amb la meva mania de variar les coses he acabat fent un arròs a la cassola ben diferent: talls de botifarra crua ben enrossits, ceba i api trinxats per fer-hi el sofregit, l’aigua i carabassa a daus en quantitat, en arrencar el bull un bon grapat de julivert trinxat i una picada d’all i safrà, i l’arròs, naturalment.  Ha quedat força interessant.

A la tarda he posat a fer brou amb els ossos del lacón, un  parell de pits de gallina que tenia congelats, alguns retallons de vedella que he trobat al congelador, un os de pernil i les herbes habituals: ceba, porro, api i pastanaga.  Amb el brou he preparat l’escudella amb galets i uns bocins de botifarra negre. De segon ous ferrats i de postres la resta del panettone d’ahir que m’ha servit per acabar-me l’ampolla del Garraf negre del 2004 que havia obert ahir.  I ara cap al carrer que he quedat per prendre una copa amb la Jan i en Pep i el seu personal del Ginger, la festa promet.

Nit de Reis, àpats varis, la tradició (personal) acomplerta.

Avui teníem un munt de gent a casa, en especial quitxalla, tenim la sort (o la desgracia), que des de casa es veu la cavalcada de reis i es tradició, que amics i parents amb gent menuda vinguin a veure-la.  Es clar ja que venen, es munta un berenar sopar, on no falta de res, formatges, embotits, una quiche de porro i lacón (seguim reciclant), foie del meu, amb el champagne (gloriós als anys vint, en Joan R. sabrà endevinar la marca, si s’ho pensa una mica), que ha portat la meva neboda, junt amb bombons i un “panetone”, realment bo. A més, Muscat de Rivesaltes que ha dut el meu cunyat i un negre de Cabernet i Merlot del Garraf, que he posat jo.

Seguint amb les tradicions personals del dia, hem anat a casa la Gloria i en Jaume, que mantenen des fa molts anys la copa i el mos, la nit de reis, i que duri!.  Com sempre el fi de festa (ressopó) al Gelida, ha estat sopar complert, escudella barrejada i fricandó (hi ha pocs llocs a Barcelona on puguis fer un sopar tant català, sense sortir-se  de mare amb el preu).  Els cigarrets al carrer (no ens hi acostumarem) i el whisky d’amagat, per que, es clar s’ha de fumar al carrer, però no s’hi pot beure, d’això se’n pot dir Kafkià o potser no hauríem de fer mala sang i titllar-ho de tonteria, lo greu de debò es que tothom combrega. Amen.    

Del pebre llong i sopar discret.

Vaig dir per cap d’any que os parlaria del pebre llong, que citava i ho faig ara.  Es tracta d’una espècie que apareix sovint al Sent Sovi (primer llibre de cuina en català, de principis del S.XIV), i que jo ja havia donat per perduda, doncs no la trobava en cap herbolari, si be darrerament l’havia localitzada a Internet.  En Pep Salseta, en va poder comprar a França (en la botiga d’un molt famós restaurant) i me’n va portar .  Te un sabor interessant, suau i suggerent, que recorda el pebre de Jamaica, en mes suau, s’hi detecta aroma de nou moscada i clau entre altres coses.  El nom botànic, (ho dic pels col·leccionistes recalcitrants com jo) es: “Piper Longum”.  En fi si en trobeu per aquí, al país, m’ho feu saber, si us plau.  

Per sopar i per acabar amb els reciclatges, he convertit el que quedava de les verdures ofegades en una crema, simplement bullint-les amb aigua i miso uns minuts i posant un poc de llet en passar-ho pel pimer (es tracta de unes verdures molt variades, aromatitzades amb farigola i pell de taronja que preparo molts cops).  De segon la Teresa ha preparat el seu fetge de cabrit amb all i julivert, que no defrauda mai.  Com que estic un xic constipat i no tinc el nas fi, m’ha semblat malaguanyat beure vi i he pres cervesa, amb el sopar.   

Els colors del hivern i una bona notícia.

El mati era força ennuvolat i gris, en passar pel camí rural de sempre, per anar a treballar m’he adonat que feia dies que no veia les vinyes, era com si les hagués trobat a faltar, sense adonar-me.  Els colors eren completament hivernals, uns pocs verds esmorteïts i foscos, predomini dels marrons i negres, els sarments encara no podats apareixien perfectament nets de fulles, com llargs i nerviüts dits, la natura segueix el seu cicle, encara que jo no hi sigui.  Al vespre en tornar a casa un e-mail dels premis Gourmand m’indicava que el CUINA CATALANA AMB LA QUITXALLA, era el guanyador en català i havia estat escollit per anar a la final de Paris a competir amb llibres de tot el mon, en l’apartat: Best Children and Family Cookbook.  M’he quedat ben content, encara que ja em va passar el mateix amb el Cuina Catalana de Veritat.

Per sopar he seguit amb la mania dels reciclatges: he estes una capa de puré de patates (de cap d’any)  en una safata de forn i al damunt he posat lacón (ídem) trinxat menut, amanit amb pebre vermell i oli, per sobre un altre capa de puré i formatge ratllat per gratinar-ho.  De segon hi havia hamburguesa i a mi hi ha dies que no m’entra, l’he reconvertit en unes mandonguilles, que he fregit amb oli en una paella, un cop rosses, un poc de cebollí xinès (es diferent del nostre) i una culleradeta de Tandori, amb un bon raig d’oloroso sec, cocció rapida i gairebé reducció total del suc i cap a taula.  Una mica de formatge i el manxego negre d’ahir m’han ajudat a escriure tot això.

Sol per fi i tranquil•litat de diumenge.

Avui hi ha hagut sol majoritàriament, l’alternança habitual. He aprofitat per dormir i descansar, llegir, fer el puzle de 1000 peces de la Gemma, en fi per gandulejar una mica, ja que es el darrer dia de vacances, per ara.  També he rellegit les dades del llibre d’Alice Feiring sobre el Champagne, tan sols un reduït grup de petits productors ho fan amb agricultura ecològica o biodinàmica, pobre Dom Perignon.  El dinar ha estat lleuger, amanida i cabrit arrebossat.

Per sopar he preparat una crema de coliflor: sofregit de ceba, api, porro i concentrat de tomàquet amb un poc de vi blanc.  Coliflor i una mica de patata amb l’aigua corresponent, aromes: sajolida, orenga, cúrcuma, celiandre, macis.  Mitja hora de cocció i passat pel pimer, servida amb daus de pa fregit.  De segon un entrepà de baguet amb pa amb tomàquet i truita a la francesa, que fa dies que no en menjo.  Torrons i per beure un negre de La Mancha, que he comprat aquesta tarda al Corte Inglés, un ull de llebre, segons consta a la etiqueta amb medalla de plata al concurs de Brussel·les del 2010, estava be, però el que no m’ha semblat normal es el preu: no arribava als 2 euros, alguna cosa hi ha que no funciona al mon del vi i no sembla que auguri res de bo.   

Recordant la historia del Champagne i sopar a casa.

Un altre dia gris i plujós que no convidava a sortir de casa, he aprofitat per rellegir Nestor Lujan, i m’agrada’t repassar l’historia de Dom Perignon, monjo cellerer de l’Abadia de Hautvillers, cap a finals del S.XVII, a qui s’atribueix la creació del Champagne com beguda amb carbònic tal com la coneixem.  Dues coses importants es creu que va posar en marxa, una la barreja de vins de diferents anyades, que es segueix efectuant en l’actualitat i l’altre la utilització del tap de suro, que diu la llegenda (de fet no hi ha dades reals sobre el tema) que va conèixer a Catalunya, en una estada al monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols. Això es precisament el que m’agrada d’aquesta historia, que jo, però, situaria a un altre monestir de Girona: Sant Pere de Roda, donada la importància del seu celler des de antuvi i la proximitat dels boscos d’alzina surera.

Com que el dinar havia estat a base de sobrants d’ahir, per sopar he volgut canviar d’aires i he preparat una sopa d’all, tot fregint l’all trinxat en oli novell i després les llesquetes de pa sec, un poc de pebre vermell i tot seguit l’aigua i una mica de miso, 20 minuts de cocció i l’hi he abocat  un ou batut mentre remenava be.  De segon la Teresa ha preparat uns bunyols de bacallà amb la pasta base que compra ja preparada a la Boqueria i que surt realment bona. Per beure m’he agafat la resta de Garnatxa de Calatayud d’ahir.

L’home dels nassos, sopar de cap d’any, Any Nou, un bon sopar....!

Ha estat un dia de lluna d’octubre total, núvols, sol, plujeta, un dia amb un xic de nyonya, si voleu.  Matí de fer pa, pel sopar, d’anar de compres a la Boqueria, amb la Gemma, la meva neta i especialista en cuina. De començar a preparar el sopar. En fi un altre dia a la cuina, però s’ho valia. Ah!, per cert he vist l’home dels nassos, entremig de tot (Bon any Joaquim).

El sopar començava amb el tast de l’oli novell, el del Bedorc. Hi havia mes coses, a part del pa d’espelta que havia fet al matí, les anxoves d’en Joan i el salmó de la Pamela.  Després la terrina de foie que vaig fer l’altre dia.  Seguia la cassola de verdures ofegades, que havia preparat  a la tarda, aromatitzada amb el “pebre llong” que ahir em va passar en Pep Salseta (ja en parlarem d’això). En fa vergonya però desprès encara ens hem menjat el superb lacón cuit al forn que ha portat la Jan, amb puré de patates “rate” (seguint tots els consells d’en Robuchon), que he preparat, i un poc d’amanida de canonges.   Els raïms amb TV3, com deu mana, i encara ens quedaven els formatges... la Pam havia portat un parell de formatges d’Escòcia i jo en tenia alguns al punt, Gorgonzola a part.  Dels vins cal deixar constància:  xarel·lo del Penedès, Albarinyo, un dolç de Calahorra, amb Malvasia, garnatxa 2008 de Calatayud (l’ha portat la Pam i es d’abans d’en Parquer),Un Rioja 2007, un Minervois 2005 de la meva col·leccio privada. I un munt de espumosos del país, a destacar el nou rosat de la Pam.

Ho sento si us heu quedat amb gana, però us desitjo un immillorable Any Nou.

FELIÇ 2011 , (Se que serà bo per tots els que llegiu aquestes línies).