Delikatessen xineses, en foto, i escudella diferent.

L’amiga Begoña, m’ha enviat una col·lecció de fotos dels xiringuitos de carrer a Pekín, amb selecció capciosa, ja que lo mes suau era la sopa de cervell de gos. Les broquetes de serp, de cuc de seda, d’iguana, aguantaven, les estrelles i cavallets de mar, donaven un respir, però el que et deixava estorat començava amb els escorpins i les llagostes de camp i s’acabava amb els escarabats piloters.  Cuina oriental per estomacs avesats.   De tota manera m’agradaria saber el que dirien a molts llocs d’Europa veient-nos menjar cargols.  Cada lloc i cada cultura culinària te les seves coses.

He sopat a casa, amb brou que havia fe la Teresa fa un parell de dies, m’he preparat una escudella, posant a bullir amb el brou pernil ibèric, trinxat fi, i unes fulles d’api picades. He preparat unes mandonguilles mini amb vedella, sal pebre i nou moscada, que he cuit en el brou, posant per donar color una culleradeta de concentrat de tomàquet, l’arròs i els fideus habituals i cuits, ja a taula, el formatge ratllat. M’he acabat l’ampolla de Tarragona i he anat a veure el Barça al Tales.  Després a brindar pel resultat al Ascensor,  amb el Camarada i l’Anna, que s’ha portat be i m’ha portat fins al Ginger, on he decidit deixar la nit per avui, amb la total aquiescència del Truc, que havia rosegat un parell de cops la meva bufanda i volia que tothom se’n anés a dormir.

Nit al carrer, els divendres son el que son, quin remei.

Un bon amic l’Emili, gastrònom de pro i millor enòleg,  m’ha fet arribar un fantàstic receptari de l’Arzak, es realment suggerent i invitador a tastar el plats que hi venen, les fotos hi ajuden. M’ho miraré amb deteniment i de bon segur prepararé quelcom, sense trigar massa, em ve de gust cuinar, darrerament i en especial provar coses noves.

Amb tot i tenir intenció d’anar a dormir aviat ha estat impossible,  he passat pel Pipa Club (en horari de fumadors, que la cosa va de serio) uns vins i els “montaditos” habituals, mes tard un vermut amb gel al Ascensor, a tall d’aperitiu i cap al Ginger a fer el mos, he pres el meu plat de pasta habitual. Avui eren Gnocchi a la Amatricianna. Impecables, m’han deixat tip i be, el vi un Ribera de Duero dels d’abans, aromàtic sense passar-se i amb els tanins correctes, ha fet el ple, carajillo com sempre i ja he  posat la cara de felicita habitual. Mentre me’l prenia conversa de cuina amb una noia desconeguda, de Saragossa em sembla, que sabia de totes el que era cuinar.  També he aprofitat per veure una estona em Truc, el gos de la Jan i en Pep, que tot i ser cadell, el veig seriós i ben plantat.  He fet un penúltim xupito al Ascensor i el darrer de tots al Groucho, que cal donar vida al barri i per avui ja n’hi ha prou.

Un bon dia i sopar a casa.

Dia de bonança, el sol ha escalfat un xic el paisatge d’hivern, en els racons arrecerats, les darreres pluges ha nposat brots de verd intens i net, com una avançada de l’encara llunyana primavera.  Avui es sant Blai, advocat dels mals de coll i pels pagesos indici de sembrar alls i fabes :

Per sant Blai

sembra ton all.

Si vols bon favar,

per sant Blai l’has de sembrar.

I compte amb el temps perquè:

Com farà el dia tres,

farà tot el mes.

Per sopar he repetit l’escudella de l’altre dia, havia congelat la resta de suc de bullir col i patata, i amb la botifarra negre, els cigrons, arròs i fideus he enllestit la sopa i per dar-l’hi un toc diferent he afegit una picada d’all i safrà, acompanyada, a taula, de formatge ratllat ha estat d’allò més bé.  De segon tocava truita i l’he feta de pernil dolç i formatge Emmental, una truita bikini, vaja.  Per beure un negre criança, Cabernet i Merlot fet a la D.O.Tarragona, amb els tanins, cosa rara en els temps que corren, prou ben posats.  I a dormir tot seguit que cal estar fresc pel cap de setmana.

Avui Barça. En bona companyia. Sopar pel barri.

El Barça calia veure’l al Pipa Club, m’ha acompanyat en Marc,tota la nit. Es d’agrair.  Amb tot i jugar amb el jovent, el partit ha estat de pura gloria. Cervessetes i un xic d’aperitiu. En acabar el partit hem anat al Vasconia a fer un mós.

Croquetes, tigres, ou dur arrebossat (especialitat de la casa), patates amb all i oli, panada, pebrots del piquillo farcits, en fi, força  be per un sopar improvisat.   Es que a vegades les coses es materialitzen, per  gaudir el màxim de tot plegat.  Vi de Rioja com sempre i la xerrada amb en Miguel, que treballa un munt d’hores i com deia en Marc la seves relacions socials es limiten al contacte i les converses amb els clients.   Hem passat a mes pel Ginger, benvinguda a en Truc, el nou gosset de la Jan i en Pep, i hem rematat la nit al Ascensor, amb l’Angel i la Susana,  que cada cop està mes en onda.

Un malaurat problema de connexió em va impedir posar ahir nit aquesta ressenya, ho faig ara i mes tard ja posaré la corresponent al dia d’avui, dijous.

De cuina basca, sopar a casa i a donar un vol.

M’estava mirant el llibre “La cocina de Nicolasa” (famosa pel seu restaurant) tot cercant recepta del bacallà a la Vizcaina, que hauré de fer un dia d’aquests i m’ha vingut al cap un comentari que em va fer en Pep Salseta fa uns anys, referent a que algun cuiner d’aquests moderns destacava per un pastis d’espinacs dolç, com si fos la gran novetat, quan el pastis venia ja en aquest llibre antic.  He cercat la recepta i realment sembla interessant. Es cou una base de pasta de full en un motlle de quiche (omplert de mongetes seques, que un cop cuit es retiren), es prepara una crema al bany maria: 4 rovells d’ou, 35 grs. de farina, 90 grs. de sucre i dos vasos de llet.  A part es bullen espinacs i ben escorreguts i reduïts a puré es barregen amb la crema que es posa al motlle, pel damunt, unes tires pasta de full que es couen ràpidament al forn, es serveix empolsinat amb sucre llustre.   En fi si el voleu provar ja ho sabeu.

Per sopar he escalfat el brou del peix d’ahir i un fumet que tenia congelat i en bullir hi he tirat el sobrant de l’arròs de marisc de diumenge, un parell de minuts per que s’escalfés i ha quedat una sopa excel·lent per dur cap a taula.  De segon he menjat unes croquetes que van sobrar el diumenge , fredes, tal com a mi m’agraden acompanyades de pa amb tomàquet, amb les que m’he acabat el vi de la Terra Alta i ara penso sortir a donar un tomb, que a cops la casa em cau a sobre.

De cara al mes vinent i un bon sopar.

Darrer dia del mes i m’he estat mirant els rodolins de l’Amades pel que fa al febrer, m’he quedat astorat, n’hi ha que van amb el sentit de que es un mes variable pel que fa el temps (aquest ho serà per la lluna d’Octubre de que he parlat), de tota manera la majoria van amb altre sentit, el fred intens!:                                 

Fred de febrer,

pitjor que el de gener.

O l’altre que diu:              

Pel gener cerca les soques,

que pel febrer les cremaràs totes.

De tota manera si no fa fred aquest mes, encara es pitjor el que ens espera ja que:

Si pel febrer calent estàs

Per Pasqua tremolaràs.

En fi deixem el temps i parlem del sopar, la Teresa ha preparat unes carxofes al forn (a ciutat no tenim una brasa on fer-les), amb oli, sal, vinagre i un xic de pernil trinxat a dins, que han quedat de gloria.  Jo que he arribat tard a casa he preparat el peix, un bacallà fresc, tot posant en una cassola de tapa hermètica, damunt d’un bon raig d’oli del Bedorc, un llit de ceba, al seu damunt una capa de patates a rodelles  de mig centímetre de gruix, un bon pessic de julivert trinxat i la sal corresponent.  Ben tapat ho he fet ofegar un xic abans de posar aigua fis a cobrir, als deu minuts de cocció, les rodanxes de peix, que ja tenia salat i amanit amb suc de llimona, tan sols dos minuts de cocció i el plat era enllestit.   Ja se que no hi lliga massa amb el peix, però jo soc de vins negres i feia estona que tastava un de la Terra Alta (que ha anat perfecte amb les carxofes), ull de llebre, que no posava anyada i que si bé tenia bona corpulència, al final sobresortia una dolçor excessiva per contrarestar els tanins, no entenc per que s’empenyen en afinar d’aquesta manera els vins i desvirtuar-los, a mi l’aspror dels vins del lloc, m’agrada i es la seva nota identificativa.