Barça!!!!!!!!!!!!, i ja no cal ni sopar.

Avui era sant Tomàs d’Aquino, i com que: “d’aquí, no”, doncs no cal que em parlem. Dia ennuvolat i gris, que ha acabat amb un xic de solet en lloc de pluja com semblava evident, en fi el temps cada cop mes boig, però l’alternança segueix.  He anat a veure el Barça (Oh! Gloria!) al Pipa club, com de costum calia portar quelcom i he preparat una suculenta truita de calçots i botifarra negre.

He trinxat fins els calçots i els he ofegat a la paella amb oli del Bedorc, un cop tous he afegit la botifarra negre a daus petits, que es desfessin una mica, desprès ben barrejats amb els ous batuts (amb sal, pebre negre i un rajolí de llet), cocció lenta, separant la paella del foc força sovint, doncs la truita era gruixuda, fins que ha estat ben cuita i daurada. Hem anat picant de la truita, mentre patíem la deu i sa mare, amb el partit, i de vi res, directament Whisky, que diuen que es un bon preventiu pels infarts.  Amb mes Whisky hem brindat per la victòria i amb ganes de trepitjar carrer he passat per l’Ascensor,  a fer la cervesa amb l’Angel i també pel Ginger, on hem seguit brindant pel resultat amb l’Albert, que no es deixa veure gaire i amb qui m’agrada parlar de vins, ara que està fent estudis de sommelier. En fi una nit rodona i demà cap al poble, que ja toca.

Avui a BCN, un poc de barri i sopar lleuger.

Avui he treballat, la festa era tan sols pels barcelonins, i tenia ganes de sortir, però no massa, he optat per baixar al Groucho, a fer una cervesa, bé, no ha esta una sola, mes algun xupito, convidada del qui ho porta ara, en Roberto, una gran persona i força “enrrollada”. M’he mirat l’Amades i he vist que ahir se’m va escapar un sant, que pot ser controvertit, sant Oleguer, barceloní, bisbe de la Provença i de Tarragona, que diu que era advocat en temes d’esclaus, !però dels amos¡, els qui tenien esclaus l’invocaven per que no fugissin i es portessin bé, en fi hi ha coses que no acabo d’entendre.

He fet un sopar gairebé de regim, unes rodanxes fines, com d’embotit, del rostit de vedella d’ahir i una amanida del “mesclum” que es compra la Teresa, això si tot amanit amb la salsa dels calçots que va sobrar, ha quedat be i el vi era un Sangiovese 2008, de la Toscana, realment encisador.  Cal explicar que al meu super habitual hi ha en aquests moments una secció de productes europeus que entre moltes altres coses inclou vins i que voleu, hem vaig firar una mica i tinc vins d’arreu per provar (França, Portugal, Bulgaria...) i encara dura la promoció, com que la multinacional que ho porta es madrilenya, dubto que facin el mateix amb vins de  Catalunya, que estaria bé.

Diumenge tranquil,calçots i sopa de congre.

Com que el dinar havia estat lleuger, aperitiu, calçots i vedella rostida, per sopar he preparat quelcom mes contundent.  Ahir vaig posar a remullar uns bocins de congre sec i un bon grapat de cigrons (Cigronet del Anoia) amb aigua i bicarbonat (sempre en poso amb els cigrons) i aquest vespre he posat a coure les dues coses en aigua (de garrafa) a foc baix fins que han estat els cigrons gairebé cuits, llavors he afegit un bon sofregit de ceba que tenia preparat, una picada d’all i safrà i l’arròs suficient per deixar una sopa clareta, en cuit l’arròs cap a taula, la trobo una excel·lent sopa quaresmal.  Per acabar he menjat una mica de les postres, que han sobrat del migdia “panna cotta” (literalment del italià: nata cuita), ho vaig preparar ahir amb llet i nata i un sobre que m’havia portat la meva jove, que treballa a la Rívali, que porta la proporció justa de sucre i gelatina per fer aquest plat, que es d’aspecte similar a un púding i que després es decora amb fruites (maduixes) i caramel (jo he fet servir sucre, un poc d’aigua i melmelada de fruits vermells, bullint la barreja i deixant-la amb textura de xarop).  Es bullen quatre parts de llet i una de nata líquida i fora del foc es barreja amb la gelatina i el sucre, desfent-ho be, s’aboca en un motlle i es posa al frigorífic per que qualli.  Es serveix desemmotllat en una safata, i ben guarnit. Es lleuger i exquisit.

Barça, nit a BCN, on hi ha de tot.

M’he llevat al Bedorc, 4ºC marcava el termòmetre del pati a les 8 del matí, he baixat a Barcelona amb en Joan, de cal Valls, que es venia a mirar unes feines, que te que fer a casa meva i també a casa la meva sogre,  a Sant Andreu, i es clar com hem acabat allà, he aprofitat per fer el vermut al Versalles, que pel que havia llegit l’han recuperat els qui el portaven abans.  Era un lloc on jo tenia fixada “l’ensaladilla rusa”, en el seu moment gloriosa, la que he provat avui no estava malament, però no era “aquella”, en absolut, en fi una de tantes coses que es perden pel camí, el local amb tot es força recomanable.

He anat a veure el Barça al Pipa Club, com de costum tothom ha portat alguna cosa per sopar i el resultat ha estat excessiu, jo he fet uns pintxos de pa (baguette gallega) amb botifarra d’ou, que avui es carnestoltes (oficial), en Toni ha portat una truita de mongeta del ganxet i ceba, en Manel dues panades, una de tonyina i l’altre de samfaina i pernil, les borda. Per postres l’Anna ha portat un pastis de formatge, que hem devorat com si no haguéssim menjat res.  I el recorregut de sempre: Ginger, Ascensor, Groucho i, ja destroyer total, el Wahala, que avui estava força animat .

La natura agraïda, un premi merescut i altres dades.

Es ben cert que la terra ha agraït la pluja d’ahir, posant taques de verd brillant i novell, en el paisatge.  També deu estar agraïda a en Pep Salseta, que en el darrer Fòrum Gastronòmic de Girona l’hi han concedit el Premi Josep Mercader, per la seva ingent tasca de recuperació de llavors autòctones,  antigues varietats de fruites i verdures, que malgrat la seva qualitat gastronòmica s’han deixat de conrear normalment pel seu baix rendiment, optant per varietats hibrides de mes producció i nul sabor, molts cops.  La labor d’en Pep en aquest camp no es tant sols pràctica, de conreu, si no també de difusió i de convèncer als pagesos per que les emprin i al mateix temps implicar als restaurants per que les comprin i les donin a conèixer, en fi a totes llums un reconeixement que se’l ha guanyat a pols.  En línea semblant la darrera entrada, ahir, de 10 sentits, on podem veure un pagès llaurant, una vinya experimental de Sumoi, amb ajut d’un cavall i un arreu de mà.  Com diu el comentari us pot semblar un excés de romanticisme, però no ho es, es pura i simple coherència, si volem un entorn natural hem d’eliminar els combustibles fòssils i altres coses, un veritable amor a la terra i la feina ben feta va per aquest camí.

Avui de nou al poble, a passar la nit, el sopar com es natural al bar, amb la colla.  Per curar-me en salut m’he portat el vi, un Penedès 2006, del celler d’uns amics, molt proper al poble.  Avui tampoc ens esperaven, bé, el lacón amb pa amb tomàquet ha estat regular, el pa fallava, sort del vi. Be ara, carajillo que fa fred i fi de festa, que va venint gent i la nit s’anima.

Pluja, Dijous gras, sant Medir i sopar de tapes.

La pluja ens ha acompanyat tot el dia, una pluja immillorable pel camp, fa temps que feia falta.  Resulta que avui era sant Medir, sant relacionat amb les faves i del que explica l’Amades em quedo amb la costum de menjar, el dia d’avui, faves amb medalles (es a dir cuinades amb rodanxes fines de botifarra.  De botifarra anàvem en Jordi, en Marc i jo, que hem sortit a sopar i com que era Dijous Gras, tocava menjar-ne, no es pot dir que haguem triomfat pel que fa a la botifarra d’ou, que no n’hi havia enlloc (quina pena).

Hem fet el primer mos a La Palma: truita de carxofes i tonyina amb pebrot del piquillo, amb un vi d’Alacant (una mica Parker).  Després al Ginger, uns espagueti amb botifarra ibèrica (ara sí), salsa de tomàquet i anís,  realment gloriosos, amb el vi del mes, un Ribera de Duero.  Ja per tancar al  Bidasoa formatges: Idiazabal i Roncal francament bons amb vi de la casa.  Com sempre en Jordi ha anat a dormir i en Marc i jo hem fet el carajillo i xupito de nou al Ginger, amb el Truc rosegant com sempre i conversa amb en Ramon (de Mercaders) i en Joaquim, que ho te fàcil, ja que viu a sobre del bar.  Avui ens hem portat be i no hem parat al Groucho, que ve el cap de setmana i cal dormir una mica.  

Tornada a ciutat, sopar arregladet i ...Barça!!!!

De nou les aglomeracions, els cotxes, en fi la City, que hi voleu fer, quan arribo a BCN, desprès d’estar al poble, em molesta tot això, però cal aguantar, que ja vindran temps millors. M’he pres el bany ritual amb sal de l’Himàlaia i m’he preparat sopar: he bullit col i patata del bufet i al moment me l’he passada per la paella amb oli i bocins de cansalada ben torradets, fins que ha estat daurat el trinxat.  De segon he posat en una paella, amb oli, ceba a tiretes no massa grans, i en estar un xic tova he afegit tomàquet de conserva de casa, i un poc de conyac, quan ja havia reduït he posat el cap de costella del brou de diumenge, que havia guardat, unes voltes i he posat un poc del brou de marres, reducció de nou i al plat, estava molt melós i la salseta convidava a sucar pa.

El vi, un dels meus preferits, Garnatxa i Samsó (de la D.O. Catalunya) i unes nous de postres, per allò del colesterol i cap a veure el partit, m’he quedat al barri, que ja plovia, una estona al Wahala i la segona part al Groucho, m’he quedat satisfet amb el gol que semblava d’art de màgia, però suficient per estar on estem.  

Estada al poble, el foc, sopar al bar.

He anat al Bedorc avui, (per tal de dur el cotxe al taller) i es clar m’hi he quedat (je, je! amb les excuses). Com que malgrat el dia solejat, el fred era potent he encès el foc de la llar, el foc primigeni, que abans era signe de vida arreu, els homes des de èpoques molt remotes s’han aplegat al voltant de la foguera, per escalfar-se, per cuinar.  M’he fet unes torrades, que he menjat per berenar, simplement fregades amb all, un pessic de sal i un bon raig d’oli de casa, torrades soles, hauria estat heretgia condemnable destorbar el seu sabor amb qualsevol embotit.  Això si, amb la bona companyia d’un negre del Penedès, que es la zona que estic.

Sopar al cafè, amb la Silvia, que no ha costat massa convèncer que hi anés a sopar, no hem estat de sort i no hi havia res cuinat, que no ens esperaven, hem tirat d’entrepà, el meu de truita de pernil, amb el vinet de la casa, que a partir de la segona copa comença a semblar bo i el carajillo per allò del fred, en fi una nit mes i una bona conversa final tots plegats, amb en Xavi i en Juan Manuel, sobre política i economia global i futbol, que ha estat una bona teràpia per l’estrès.