Dia mig de pluja i mig de sol i un bon regal gastronòmic.

Un altre matí a casa, pel temps força ennuvolat, la llenya ja ben posada, el terra escombrat de la serrada, les coses en ordre adequat, no hi ha bé que per mal no vingui. Be potser no sempre, ja que el mes habitual és el contrari.  A la tarda, no ens podíem perdre el derbi i tothom al Cafè, per sort el resultat ha estat correcte i ens hem quedat contents.

He sopat, a casa, de restes, un poc d’olla aranesa del altre dia i una resta de faves del migdia, Ei!, no unes faves anònimes, eren regal d’en Joan de Cal Valls, i venien acompanyades d’un impressionant bròquil.  Com eren molt tendres les he fet per dinar d’una manera molt simple i saborosa, en una paella grossa i de parets altes he posat el inevitable oli del Bedorc i he ofegat lleugerament ceba i all tendres,  en ser un poc fets he tirat les faves esgranades, sal i un raig de vi blanc, i ha foc suau, tapades, les he deixat coure fins que han canviat de color sacsejant-les sovint . A taula les hem acompanyat amb una botifarra negre fregida al moment.  No m’ha importat gens repetir per sopar i encara n’he deixat, per un altre cop, un petit platet.  El vi de sempre i de postres, de nou al cafè, un gelat de xocolata i un bon carajillo i ...ja pot ploure!.

Un altre dia de gotellades, sopar amb la família al poble.

El dia majoritàriament ennuvolat  i amb petites gotellades de tant en tant, no ens ha permès de sortir a voltar pel bosc i hem aprofitat per posar ordre a casa, serrar llenya, en fi les coses que sempre vas endarrerint perquè no et ve de gust fer.   També alguna estoneta de lectura, i un xic de migdiada han ajudat a passar la tarda.

Per sopar com que teníem els fills amb les respectives parelles i la neta, la Gemma, calia fer un sopar arregladet, de primer he bullit patata pelada i a bocins grans amb aigua i sal.  
Després l’he reduït a puré amb una cullera com faig sempre, ben polit i llis, amanit amb oli del Bedorc i alleugerit amb un poc del seu suc de cocció l’he posat en una safata i l’he mantingut calent al forn (posat al mínim).  He saltejat en una paella una barreja de bolets (congelada), fregint prèviament en l’oli uns alls trinxats, un cop cuits els he posat damunt del puré i ho he deixat al forn fins al moment de servir.  De segon en una paella gran, amb oli he saltejat sipions, tan sols amb all i julivert, uns formatges de postres i els vi de Costers del Segre han posat les coses a punt.  Ara cap al cafè a fer la darrera i a veure que fa el Madrid.  

Per fi divendres, sopar tranquil a casa.

Vaig comentar que una de les tres virtuts de la cuina zen era la cura-precisió, el bon tall del aliments n’era una de les conseqüències, jo personalment en aquest tema soc una mica obsés amb aquest tema i em passo col·leccionant ganivets de cuina (i altres), en fi sempre hi ha un moment en que els fas servir, amb tot i que molts cops t’aficiones al darrer que has comprat i deixes els altres de banda.

Per sopar, com que la Teresa feia els seu règim, per la Gemma i per mi he descongelat olla aranesa (sense fideus), he separat el brou de les carns i verdures i hi he cuit un grapat de fideus gruixuts, en estar al punt he afegit la resta i ja teníem sopa a taula, de segon he fet truites, com una mena de fines herbes, tot batent amb l’ou cebollí, all tendre i julivert, tot ben trinxat, la truita embolicada a la francesa i acompanyada amb pa amb tomàquet, tot plegat amb el Costers del Segre de les darreres vegades(ja us vaig dir que en tenia unes quantes ampolles i com que m’agrada....).

Tarda tranquil•la al poble, copa de vi i sopar al Cafè.

A la tarda m’he dedicat a posar ordre a algunes coses per casa, berenar un parell d’entrepans, que havia dinat poc i simplement dedicar-me a la vida contemplativa, que si la posta de sol, que si les meves herbes aromàtiques estan creixen de valent (es clar amb tanta pluja, que vols).  M`he pres una copa de vi (negre de Costers dels Segre) entretant.  No ha estat un negre de Sumoll, dissortadament,  que avui hi havia una trobada, que, em sap greu no he pogut assistir, sobre aquesta varietat, a Rodonyà, podeu veure la ressenya, al bloc dels amics de 10sentits, en fi no es pot tenir tot en aquesta vida.

Cap al Cafè fer la cervesa i sopar, avui alguna de les habituals ha fallat, i estàvem la Sílvia la Neus (les princeses, que vols) i un servidor, la Mari ens havia fet “revoltillo de ajos tiernos i gambas” que m’he negat a acompanyar amb pit de pollastre a la planxa com proposava, i l’he menjat amb pa amb tomàquet.  El negre de la casa (potser algun dia m’hi acostumaré), carajillo, xupito i el millor la conversa amb les noies, que sense que fos culpa meva, quedi clar a voltat al entorn de la cuina i també del futbol (culpa de la Sílvia, es clar) i a dormir aviat, que cal recuperar son per la sortida d’ahir.     

De nou a BCN, sopar a casa i com no?, un tomb pels bars.

M’he mirat l’Amades per si hi havia quelcom interessant pel dia i m’he trobat una vella quarteta, que ell situa al mes de maig, per que criaven els escarabats (i la majoria d’insectes, suposo) era aquella que la gent de la meva edat recordarà, ja que era un joc d’infantns:

Escarabat bum, bum,

posa oli en el llum.

Si al llum no n’hi ha

a l’escalfeta n’hi haurà.

Dissortadament el temps d’aquests jocs i entreteniments ha passat i ara tot ha de sortir a Internet o a la tele per ser interessant, que hi farem?.

Per sopar m’he preparat una crema de pèsols, tot ofegant porro trinxat en oli amb una mica de vi ranci i afegint els pèsols, farigola i un bocí de pell de taronja seca, mes l’aigua suficient.  Ben bullit un poc  mes de mitja hora ho he triturat amb el el pimer i colat, afegint una mica de llet i un bocí de mantega.  Ho he menjat amb uns daus de pa fregit que he fet al moment (que es foti el colesterol), de segon unes mandonguilles que va fer ahir la Teresa i que estaven força bé. M’he acabat l’ampolla de vi de Dao i he sortit a donar un tomb, el Ginger, la Palma i l’Ascensor, m’han reconciliat amb la ciutat, per poc temps ja que demà tinc previst dormir al poble.

Mes sobre la cuina budista, sopar al poble i Barça al Cafè.

Donant-l’hi encara voltes al tema de la cuina budista, he recordat haver llegit que hi ha un restaurant al Japó, conegut mundialment, de molt poques places (crec recordar que vuit tant sols) i un preu astronòmic, on oficia un monjo cuiner que diuen es capaç d’extreure els sabors mes purs i pregons dels aliments, potser te a veure amb el que us comentava.

Ja que el partit era en horari europeu, he decidit sopar com ells, un poc abans de les vuit ja era a taula.  Per sopar m’he preparat una escudella amb brou que tenia congelat i per donar-l’hi un toc diferent he posat uns daus de mortadel·la italiana, fumada i una mica de cebollí trinxat, a mes dels inevitables arròs i fideus i a taula el parmesà.  De segon he aprofitat un resto de salsa de bolets, ous de reig, que vaig fer el diumenge per acompanyar un magret d’ànec, la salsa era simple. Ofegar ceba i all tendra trinxats en mantega, afegir els ous de reig prèviament remullats, doncs eren secs, un polsim de farina, el suc de remullar els bolets, una mica de llet, sal i pebre.  Posada la salsa en una cassoleta i ja calenta he abocat els ous batuts i a foc baix, apa a remenar per obtenir una massa untuosa i homogènia, els he acompanyat d’unes torradetes fetes untant amb oli les llesques de pa i torrant-les a continuació, queda un mig fregit poc oliós que va força be amb els ous remenats.   I cap al Cafè, a veure si el Barça ens dona una alegria, el que es segur es que ho intentarà  amb tota la seva força..........No em resisteixo, ara que s'acabat el partit a posar quelcom: mes;   Visca el Barça i cap a la final !!!!!!!!!.

Tast de les noves anyades Penedès, sopar de qualsevol manera...

A la tarda, he nat al tast de les Noves Anyades del Penedès, potser un  xic tard per tastar-ho tot, experiència impossible en realitat, ja que hi havia un dèficit d’escopidores i no tenies més remei que empassar, cosa per altre banda gens traumàtica, donada la qualitat general.  Cal que digui que m’he dedicat bàsicament als negres, que son els que m’agraden majoritàriament.  Realment eren bons, fins i tot alguna varietat forana m’ha entusiasmat, i es que sempre hi ha qui treballa bé i treu bons resultats.  De tota manera m’agrada’t que les varietats pròpies del país (tant blanques com negres) ja s’estan recuperant de forma important, ja se’ls està donant el valor que realment tenen.  Però el que realment m’ha captivat, i que els catalans em perdonin, han estat dos Pinots Noirs, jo devot impenitent, dels Grans Ducs de Borgonya, em creia que era impossible fer un bon Pinot Noir aquí a Catalunya, doncs, ves per on no es així, el miracle es possible i com a mínim dos cellers, que he tastat, amb la deguda reverencia, ho han aconseguit.  Deu sigui lloat, com deien els antics, que ja no ens cal viatjar per assolir el gaudi perfecte.   

He baixat al Ascensor, l’Angel m’ha fet un entrepà de gorgonzola i llom ibèric, petit però suficient. Ja que els vins de la terra ja m’havien alimentat. He begut cervesa, per no distreure el somni dels vins tastats, el carajillo i xupito a La Palma tot xerrant amb l’Albert que ha fet el gran pas d’estudiar per sommelier i es mereixia una repassada del que jo havia tastat. Me’n adono que hauria de haver posat alguna foto, les pedres centenàries de les Drassanes eren un marc realment adient als vins que he tastat, però les coses son com son i us haureu de conformar amb el que hi ha.

Tornada a Barcelona, per sopar un puré diferent.

Tal com vaig dir-vos comento ara les tres virtuts que ha de tenir tot menjar per un cuiner budista: suavitat-lleugeresa, neteja-frescor, cura-precisió.  Que els aliments siguin frescos, de bona qualitat (ecològics) i estiguin perfectament nets es una cosa que compartim plenament, així com la vigilància constant del que estem fent quan cuinem i la precisió en la mida dels talls i la seva cocció al punt perfecte, amb el que no estic totalment d’acord es amb la suavitat i lleugeresa, ja que a mi personalment m’agraden els sabors potents i en tot cas això seria una opció entre moltes a la nostre cuina, però potser si que per gent que es dedica a la meditació la cuina te que ser lleugera i suau.

Per sopar he bullit patata i ceba en aigua i sal, un cop cuites les he convertit en un puré (amb una cullera i un poc del líquid de cocció.  En una paella he posat oli, a foc baix, i bull negre tallat a bocins petits deixant-ho uns pocs minuts que deixés anar el seu suc, he barrejat aquest preparat amb el puré i l’he posat en una cassoleta ben cobert de formatge ratllat, i cap al forn a gratinar, amb un bon plat d’això i un parell de copes de vi negre de Dao (Portugal) he quedat ben tip i a dormir d’hora avui, que demà comença setmana i cal matinar.