Molta més pluja, que hi farem, sopar al poble.

Per si no havia plogut prou, faltava la tempesta d’aquesta tarda, que m’ha enganxat a la carretera, no veia res i els llampecs queien allà al costat mateix, en fi, provaré de no parlar del temps uns quants dies, a veure si es calma.  Cap de setmana llarg, han pujat la Teresa i la nena, la Gemma, un avançament de la resta que pugen demà.  La Tere ha sopat el seu règim (crema de cogombre i peix a la planxa) per la Gemma i jo he fet un plat combinat.

He bullit, per separat patates i pèsols, en tancar el foc dels pèsols hi he posat una fulla de menta fresca, que infusionés.  Els pèsols els he passat pel pimer, les patates les he xafat amb cullera, he barrejat els purés, oli, mantega, un poc de llet, rectificar de sal i a punt. Després he posat a fregir lleugerament unes salsitxes, just enrossides ceba abundant tallada a tires, que s’ofegués una estona, afegint més tard vi blanc, brandi, alfàbrega i cebollí trinxats, i un pols de sucre per matar l’acidesa del vi, ha fet xup-xup uns 15 minuts i ja ha estat a punt.  I cap al Cafè, que en ser divendres espero que estigui animat (vana esperança, afegeixo ara que hi soc).   

Un cinquantenari a tenir en compte i sopar al poble.

Es celebren aquests dies els 50 anys d’existència del Hotel Empordà de Figueres, l’entranyable “Motel” creat per Josep Mercader, i portat actualment pel seu gendre i continuador en Jaume Subirós.  La prematura mort d’en Mercader va deixar sense lideratge el que hauria pogut ser una veritable posta al dia de la cuina tradicional catalana.  El gran boom de la cuina a Catalunya ha estat fruit d’una cuina d’autor (totalment genial, cal dir-ho), però poc o gens inspirada en la nostre cuina.  Les grans patums de la cuina actual (ho podeu veure als diaris) reconeixen ara (tard i malament) a Josep Mercader com un precursor, quan en realitat poc cas han fet del seus ensenyaments.  La coneguda amanida de faves a la menta, que va crear en Mercader, cap restaurador ha tingut el detall de presentar-la mencionant el seu nom i fins i tot algun xef ha intentat colar que era idea seva.  Nosaltres modestament farem un petit homenatge a aquest gran cuiner en la propera tastúlia del Ateneu (el 27 de juny a les 19,30).

Per sopar, sol al poble, m’ha vingut de gust preparar una versió personal del “aiguo buido”, la sopa d’all provençal, en certa manera similar a la que preparava (i preparen encara al Motel) en Mercader i menjava delitós en Josep Pla.    A l’olla amb oli del Bedorc he tirat unes rodanxes d’all , sense deixar fer-les gaire he afegit aigua i una bona varietat d’herbes : farigola, orenga, alfàbrega, sajolida aquestes darreres fresques, lligadetes amb un fil tot fent un ramell. He posat pa sec torrar fet a bocins, un poc de miso i una bona dosis de cebollí trinxat (tenir testos amb herbes aromàtiques dona molt joc), després de bullir 15 minuts he abocat la sopa bullint al plat i he esclafat un ou cru al damunt, he tapat amb un altre plat i he esperat uns minuts a que quallés la clara. De segon m’he fregit uns panadons que tenia congelats de l’altre dia.  I cap al Cafè, que es dijous i hi ha bona gresca amb ses noies.         

Dels Almogàvers, el sant del dia i sopar esgarrapat, es la ciutat.

Vaig dir-vos que parlaria dels Almogàvers i ara ho faig. Sembla ser que aquest exercit, mercenari o sia res d’heroïcitats romàntiques, era extremadament efectiu en termes militars de l’època. Vestien una mica de qualsevol manera, vesta curta i cames nues, calçat de pells, lligat, la seva arma bàsica era un coltell (ganivet) de dimensions respectables, no duien doncs armadura, ni casc, ni altres elements protectors.  ¿Com eren doncs tant efectius enfront un exercit cobert d’armadures, amb espases i llances?.  Es senzill: tenien més mobilitat (algú amb ferro protector al damunt no belluga amb agilitat) i a més es feien la vida amb el botí de guerra.  El coltell podia ser introduït entre les peces de l’Armadura del guerrer i no hi tenia cap defensa. Diuen les cròniques de l’època que en els primers minuts de batalla podien matar dos o tres oponents, vol dir això que si eren mil Almogàvers, en el primer xoc l’enemic tenia tres mil baixes, i la resta sovint s’espantava del “gran carnatge” que mencionen les cròniques i fugien.

 Avui tenim un altre sant desconegut per la majoria, sant Medard, que te molt a veure amb la pluja:

Si plou per sant Medard,

Plou sis setmanes cap al tard.

No ha plogut, al menys on jo he estat, podem respirar. Per altre banda no ha estat la cosa tant fina, ja que.

Segons sia el dia de sant Menard,

L’Agost serà.

I ja sabem que si no plou al agost, no es fan bolets, en fi no es pot tenir tot en aquest mon.

He sortit a la tarda, al Ginger i La Palma, darrer xupito al Groucho (les tradicions no s’han de perdre mai) i he sopat en tornar a casa, el meu ou ferrat habitual, amb llit de patata ratllada i fregida cruixent, en aquest cas he fregit abans unes llesques fines de cansalada curada, fins que han estat cruixents i que he posat per damunt de l’ou en ser al plat. El vi negre de la D.O. Catalunya d’ahir i poca cosa més, que es tard i no sabem si vol ploure.  

De la pluja i altres histories, de nou a ciutat.

La persistència de la pluja comença ser preocupant, ja sé que els darrers temps sempre era benvinguda, perquè patíem sequera, però ara no és el cas i ja us he comentat el tema en boca d’antics adagis i dites de pagès de tota la vida, potser es el moment que us adreci a la versió científica del tema, consulteu la pàgina de 10sentits i us alarmareu pels vins d’enguany.  Us vaig prometre parlar dels almogàvers, però ho deixaré per un altre moment.

No tenia massa gana per sopar i menys ganes de cuinar res, de primer m’ha vingut de gust unes torrades amb oli i sal i pernil dolç, deu ser símptoma d’alguna malaltia ja curada doncs sempre he associat aquesta menja a les convalescències d’infantesa, a casa era la primera cosa sòlida que et donaven perquè, tinguessis el que tinguessis, el primer que feien era no deixar-te menjar res.  De segon la Teresa ha fet unes mandonguilles, he col·laborat en la confecció, sofregit dels quatre elements (ceba, tomàquet, all i julivert), jo he interferit i he posat uns ceps secs, trinxats fins, sense remullar i un raig de vi ranci, al sofregit.  La base de carn picada. anava adobada amb sal, pebre, nou moscada, orenga, pa remullat amb llet, ous batuts i u xic de pa ratllat i farina.   Amb el sofregit ja al punt, hem seguit el sistema de casa, posar aigua i en bullir tirar-hi les mandonguilles, que es més sà que no pas fregir-les prèviament.  Vi de la D.O. Catalunya, Garnatxa i Ull de Llebre, embotellat al Empordà, un d’aquests vins, que per sort ara no costa trobar, amb una bona relació qualitat preu. I cap al carrer que he quedat amb en Jordi al Ginger.

Dilluns al poble, sopar a casa en Jordi, com marca la tradició.

 Dia de sol i núvol, no es cap novetat darrerament, sembla que de moment no ha plogut, si més no, on jo he estat.  Calia un poc de tranquil·litat i a la tarda he estat llegint en Bofarull: el desafiament de Bordeus, de l’època de Pere el Gran, amb tot i no ser monàrquic en absolut, m’està caient be aquest paio, si més no hi posava dos collons al fer les cosses i és estrany que ningú no hagi fet encara una pel·lícula de la seva vida i obra, que es de batalla total, lo més bestia els almogàvers, demà en parlaré perquè la cosa és seria.

El sopar del dilluns a casa en Jordi (que Déu el beneeixi, que diuen no sé on), Pa amb tomàquet i oli del seu (l’oli del Bedorc) , pernil, llom embotxat, la safata de ceba amanida d’en David, que ja es un clàssic, jo he portat aquest cop uns ous farcits amb tonyina, pebrot, olives , els rovells de l’ou dur i maionesa, sobre un llit de “cogollos” i pebrot del piquillo.  Cal dir que els habituals eren al complert, els dic a corre cuita: Jordi, Marc, Juan Manuel, David, Joan Agustí, Francesc, Josep Mª i un servidor.  Les postres: xocolata del 85% de cacau, amb galetes, bé en Jordi i en Francesc amb pa amb tomàquet, no us esvereu, es tradició comprovada si més no des de els anys 50 del segle vint i hi ha texts escrits sobre el tema. Cafès i Whisky, que no faltin i demà serà un altre dia.    

Noticia del Francolí i sopar a casa, encara al poble.

Com que la família ha baixat cap a BCN a la tarda he aprofitat la tranquil·litat per llegir una estona les “Litúrgies del menjar en les terres gironines” i en parlar de la caça, no deixa de mencionar que en temps preterits una de les aus apreciades era el Francolí, que si bé de mida inferior era gairebé equiparat al faisà.  Pel que fa ja un temps vaig esbrinar aquesta au estava documentada en estat salvatge fins 1950, en quer va desaparèixer totalment.  Vaig tenir noticia fa temps que algú en criava precisament a la zona del riu Francolí, però veig que no ha anat a més la cosa i es una llàstima, ja que es encara un au habitual, en forma salvatge, a la Europa central i altres llocs, fins i tot m’estranya que no hi hagi ningú, ni restaurador, ni gastrònom, ni caçador, que s’interessés pel tema.

Per sopar m’he pres de primer un bol de la crema de porros d’ahir, però en aquest cas freda, amb els seus daus de pa fregit.  De segon he fregit, amb oli en una paella, uns talls de carn magre i un cop rossos els he tret i he posat a ofegar la part verda d’un porro gran, trinxada ben fina, al cap d’una estona he posat de nou els talls de carn, pebrot escalivat (de pot, que havia sobrat de fer l’arròs del migdia) i un bon raig de vi blanc (Penedès).  He deixat reduir el líquid i cap a taula, ha quedat excel·lent.  I cap el Café, a fer la xerradeta, per no capficar-se en que demà es dilluns.   

Un maleït dissabte de pluja, sopar a casa i poca cosa més.

El matí se’m ha anat entre cuinar el dinar i fer una escapada a Piera a comprar quatre cosses que faltaven. Per dinar he preparat uns Cigronets del Anoia, de primer un sofregit de ceba, all i una mica de concentrat de tomàquet, cap al final orenga, farigola i pebre vermell.  Llavors aigua freda i els cigrons (prèviament remullats amb bicarbonat), quan eren quasi cuits he afegit espàrrecs verds i carbassó trossejats i unes mandonguilles fetes amb carn picada de vedella, sal, pebre, nou moscada, ou i molla de pa xopada en llet, enfarinades i fregides. He fet que quedés caldós, que el dia era fred i venia de gust menjar de cullera.

Per sopar he pres una crema de porro, el porro ofegat amb un poc de ceba, oli i mantega, desprès uns daus de patata, pebre, nou moscada, aigua i sal, un cop cuit passat pel pimer amb un raig de llet i servida amb uns daus de pa fregit.  De segon uns panadons de tonyina, Simplement farcir les oblees amb una barreja de tonyina en oli, olives farcides, pebrot de llauna, ou dur i unes tàperes, un cop b en segellades fregides ben roses.  Endevineu de on eren els formatges de postres..., el vi, segueixo fidel als Costers del Segre fins que s’acabi.  Ha estat un pal de dia amb la pluja, ni tan sols he fet fotos del menjar, però us en poso una del Cafè per que veieu lo animat que pot arribar a ser el vespre d’un dissabte plujós de primavera.   

Mirant el temps i sopar a cassa, al poble.

Aquests dies de ara pluja, ara sol i si t’atrapo et mullo, propicien unes postes de sol interessants, aquesta de la foto l’he combinada amb una garnatxa negre, dolça, de la Terra Alta, amb un interessant regust de pega dolça.   Ha vingut la Teresa, que ja sabeu està amb el seu règim i jo, que no en faig, he decidit fer-me una escudella contundent, que la temperatura ha baixat així de cop uns deu graus.

He fet una variant de l’escudella de macarrons amb brou de cigrons que feia l’avia a casa,  en una olla amb un raig d’oli he sofregit ceba trinxada menuda, un cop feta he posat brou, que havia descongelat, uns tacos de botifarra negre i un grapat de cigrons de pot, en arrencar el bull he posat els macarrons i quan han estat cuits, ja fora del foc he afegit un ou batut amb formatge ratllat (emmental), un raig de llet, pebre negre i un xic de nou moscada, ben remenat,  que agafi consistència el brou i cap a taula en companyia del negre de Costers del Segre. De postres els formatges de la darrera excursió. I cap el Cafè, que avui és divendres i espero que estigui més animat que de costum.

.

Be per les tomaqueres i sopar al bar.

Lo del creixement de les tomaqueres anava en serio, mireu-ne l’aspecte des de la darrera vegada que vaig posar foto, que repeteixo per que pugueu comparar.  La pluja d’aquests dies hi ha contribuït també, suposo.   En fi que estic delerós de que madurin per tastar-los, encara que per això falten un parell de setmanes o més i suposant que pugi la temperatura, que ha refrescat.  M’he dedicat un Blody Mary dels meus a tall d’aperitiu i he anat a sopar al Cafè, que avui es dijous.

Tal i com preveia avui han vingut a sopar ses noies i, cosa no habitual, en Jordi, que per cert acaba també de reprendré el seu blog (el podeu veure clicant a la imatge de seguidor), per cert força reivindicatiu, ell diu que es un blog de pràctiques i no més hi escriu quant està emprenyat (ull!, no indignat, que els de la nostre edat ja anem una mica mes farts, del mateix que els joves). En fi que per sopar estàvem la Sivia, la Neus, la Olga, la Xao Min, en Jordi i un servidor, mes tard s’ha afegit en Joan (dels helicòpters).   He menjat un petit entrepà de llom amb ceba, ja que havia dinat be a la Munia (uns galta de porc al forn deliciosa entre altres coses) i a mës m’havia fet per berenar un biquini serio (pernil ibèric i emmental). El vi inevitable de la casa i els xupitos de Whisky per seguir la conversa. I aprofitar per dormir que el Cafè tanca a les 11.

Encara a BCN, nit de carrer i poc menjar, però no ha estat mal.

Per trencar el malefici d’ahir, avui ha fet un bon sol, si més no fins a migdia, la cosa s’ha anat complicant i en arribar a Barcelona estava ben ennuvolat i corria un aire fresquet, que deu ni do.   Llegeixo a l’entranyable Amades el primer sant del dia, totalment inversemblant: “El Venerable Àngel del Pas”, segons diu perpinyanès i la mare de Deu baixava cada nit a parlar amb ell, també reconeix que no comptava amb gaire devoció, ara ja no en deu tenir gens, i a mi que m’agraden els marginats i les causes perdudes, penso que es un bon motiu per declarar-me’n seguidor, bé, si no te un blog, s’haurà de fer. De tota manera avui comença el mes que ve reflectit amb la dita: “Pel juny / la falç al puny” i si es tracta de segar ja sabeu que quant convé “seguem cadenes” i pel que sembla, si us mireu els diaris, es el moment adequat.

Us ho explico en caire telegràfic: entrepà a la plaça S. Jaume, al raconet, un “Pasota”: llom, bacon, formatge, ceba, mostassa, ben torrat, que me’l he menjat pel carrer sentint la “caserolada”.  He anat passant, per tots els llocs habituals: La Palma, el Ginger on he coincidit amb en Joan i en Jordi, xerrada política ineludible també amb la Jan i en Pep,  l’Ascensor  per quadrar un tema amb l’Angel, i xerradeta amb en Pep, que feia temps que no veia, el darrer xupito al Groucho i a dormir... Ah!, si: visca “El Venerable Angel del Pas”, a veure si algú m’explica de que ve aquest nom, perquè sinó ho haurem de posar al cabàs del surrealisme pur.