Eclipsi de lluna, sopar pel carrer i algunes copes.

Avui sant Vit, invocat contra la malaltia coneguda com “Ball de sant Vito”, patró també dels molt balladors, a qui protegeix, cosa bona ara que s’acosta la revetlla de S. Joan.  Curiosament també es advocat de la son i sobretot dels somnis, entrant així en la línea màgica del santoral, no puc deixar de posar la quarteta d’en Amades, potser de les mes boniques que he posat:

A sant Vit ofereixo

aquest somni que he passat;

si és bo, que amb mi estigui;

si és dolent, que caigui al mar.

He sortit abans de sopar i he passejat pel barri, el sopar ha estat un entrepà al raconet de la plaça S. Jaume, avui de botifarra amb ceba i mostassa, torradet com sempre i exquisit.  He passat pel Ginger i entre copes, tot xerrant del eclipsi, he decidit anar fins el passeig de Colon a veure’l.  Burro de mi, el cel negre, estelat, però res de la lluna, cosa absolutament lògica si està eclipsada, simplement no es veu (en un eclipsi de sol, fins i tot si és total, es veu alguna cosa, en els de lluna no).  En fi que m’he guanyat el cubata de consolació, de nou al Ginger. I cap a dormir, que com deien “es tard, vol ploure (Oh! No!!) i el ruc no se’m vol moure”.

Sant Eliseu, càntirs i mongeta tendre.

Avui diu Amades es sant Eliseu, venerat pels mestres cantirers, ja que segons tradició ell exercia aquesta professió, el menciono per equilibrar una mica, ja que sempre poso els sants relacionats amb el vi, bo és que en surti un que toqui el tema del aigua.  I es que aquest simpàtic estri, el càntir, ha estat la font d’aigua fresca, per beure, a les cases durant molts anys.  El poso perquè a més, em porta el record d’un home, al Bedorc, d’aquest nom.  Entranyable i gran coneixedor del camp, tant pel que toca a pagesia com a muntanya, que per coses de la vida no era precisament gran entusiasta de beure aigua, va morir fa uns anys i es va perdre amb ell una gran saviesa.  

Per sopar he preparat les darreres mongetes tendres de la Luci, d’una manera diferent.   En el wook he posat oli i ceba tallada a tires a enrossir lleugerament, mentre he tallat les mongetes al biaix, a tires fines, posades a la paella (el wook no deixa de ser una paella) amb un raig de vi ranci les he anat saltant a foc viu, fins que han estat al dente (be, cuites però encara fortes, que he vist dentes que eren crus del tot i no es això), la Tere las ha menjat soles i per la sogra i per mi he bullit una patateta, que no quedessin tant tristes.  De segon m’he fet una hamburguesa (avui es com si fos dilluns), simplement aplanant-la i ruixant-la una estona abans amb salsa de soja.  Fregida a la paella, ben rossa, en girar-la un raig de brandi català, servida en entrepà de pa amb tomàquet, el vi un Penedès, Merlot-Ull de Llebre, criança del 2006, excel·lent i amb una bona relació qualitat preu.    

Retorn a ciutat i sopa de ceba.

De nou a casa, a BCN, he recuperat el meu entranyable Amades, avui Sant Antoni de Padua, pel que sembla molt venerat en aquesta ciutat i que te quelcom a veure amb el nostre blog, ja que sembla ser que se’l invocava per que mai manques el pa:

Sant Antoni,

feu que no hem falti el pa

ni per avui ni per demà.

Pel que ens esplica, es beneïen a més dels característics lliris de sant Antoni uns panets que asseguraven l’abundància alimentaria i el no patir per manca de pa en tot l’any.

Per sopar m’he preparat una sopa de ceba a la catalana, en una olla he posat a ofegar ceba a tires amb oli d’oliva, ben transparent he afegit un bon raig de brandi català i he deixat fer-la encara una estona més.  Aigua, sal i miso i a bullir una mitja hora, en una cassola de terrissa he posat pa torrat fet a bocins i he abocat el brou i la ceba pel damunt, posada al foc la cassoleta, en bullir la sopa he abocat pel damunt un ou batut amb sal, pebre i formatge ratllat, que deixat ben escampat per damunt de la sopa, he espolsat la superfície amb canyella en pols, he tapat i he apagat el foc, al cap d’uns minuts, l’aspecte de la sopa era excel·lent i ja a taula amb una copa de vi negre ha resultat deliciosa.

Avui a migdia el increïble Aplec de la Pineda, la sorpresa: festassa final.

Dia molt llarg i ple, a mig matí  cap a la pineda, que tocava dinar allà, al tradicional Aplec de la Pineda, que cada any organitza l’Associació de Veïns del Bedorc. L’arròs monumental  dels de Can Aguilera, cada any mes gloriós, fins i tot la Jan l’ha trobat bo (jo i més l’hem trobat excel·lent), a més hi havia força cosses al abast ja que tots ens baixem un bon festival gastronòmic, aperitius diversos, cap de vedella en salpicón, formatge amb herbes, embotits, amanida, carn rostida, cervesa, vins, cava i tot plegat en un marc més que adequat: la gran Pineda del Bedorc, lloc únic i de gran vàlua per tots els de la zona. Son el pins pinyoners més grans d’Europa i l’espai està protegit per la Unió Europea. Dinar, el sorteig tradicional, música,  ball i molta gresca per arreu i és que aquest espai que molts considerem màgic dona una sana alegria a tots els que hi son.

De tornada al poble darrera sorpresa: El grup musical del poble: La Mata Sis Tocs, actuava en directe al mig del carrer, davant el Cafè per a delit del veïnat.  Per sopar ja a casa poca cosa, que el dinar m’ha deixat ben tip, una mica de sopa d’arròs amb farigola i all que havia preparat l’Arnau i una mica de pa amb tomàquet i embotit. I a dormir que el dia m’ha deixat força cansat.

Per fi un dia sense pluja (toco fusta), sopar senzill i saborós.

Ha estat d’agrair un dia sec després de tanta mullena, el matí se’n ha anat tot fent la compra de cap de setmana a ple, a més amb aplec, a la Pineda del Bedorc, demà.  El cas és que a la tarda ha vingut la resta de la família i ens hem entretingut tot netejant “l’after”, el bareto-celler que tinc a casa, per sota de la planta baixa i amb sortida al carrer, lloc de reunió moltes vegades per la colla d’amics, demà si som colla l’haurem de menester després del dinar.

Per sopar, l’Arnau i l’Alba, sopaven fora i hem quedat amb en Dani i l’Ana, la Gemma la Tere i jo, hem fet verdura de mongeta tendre (collida aquest matí, del hort de la Luci) i patates (Kànabec de cal Biel), simplement amanides amb l’oli de casa i seguit la pauta del Dani amb sal del Himàlaia.  De segon he preparat un seitons molt senzills, ja venien obert i sense espina, en una safata de forn he posat oli, els seitons al damunt, un gotejat de vi blanc, sal i pebre negre, després ben espolsats amb pa ratllat i pel damunt una emulsió d’oli amb Marie Brizard i cebollí finíssimament trinxat. Al forn uns pocs minuts, just blanquejar i llavors un minut de grill ben fort, han quedat certament deliciosos.  Vi negre del país, fruita (ah! les cireres i unes prunes mirambelle d’en Biel) i cap al Cafè que es dissabte i estarà animat.