Noticia de vins, avui BCN, unes copes i sopar de restes.

Els amics de 10 Sentits ja tenen a la venta, en la seva botiga on-line, el fruit del seu darrer joc, el de les garnatxes.  Un blanc de noirs (cosa força habitual en el mon vinícola) i un noir de blancs (això no s`havia vist mai), en fi un repta als sentits, que un bon tastador de vins no es pot perdre, els noms dels vins tot una expresió: un be ros amb potes negres i un be negre amb potes roses, consulteu la seva pagina weeb per saber els detalls del procés.  En fi ja veieu que per molt que es portin uns milers d’anys fent vi, encara queden possibilitats de descoberta i variació, de gaudi nou pels sentits.  He sortit abans de sopar a fer un tomb pel barri, Ascensor i Ginger, allà he coincidit amb la Laura i l’Isidre, que feia algun temps que no veia, per cert que encara no he pogut anar a la seva nova galeria d’art: LAGALERIA (Consell de Cent, 279), espero no trigar gaire en fer-ho.  A tall d’aperitiu, que s’havia fet un xic tard, he pres uns raviolis al pesto, amb el vi negre fresquet de la casa.

Ja a casa i amb gana encara, he reciclat la resta de les patates guisades amb embotits de l’altre dia, sense escalfar-les les he passat pel pimer i les he cobert de maionesa (que he preparat al moment) i decorat amb algunes tàperes en vinagre.  Aquest plat acostumo a fer-lo amb patates bullides amb peix, o un sobrant d’un suquet, però haig de dir que en la seva versió càrnia està força bé.  M’he acabat l’ampolla de negre de l’altre dia i a dormir que la setmana encara es llarga.

Més sobre tomaqueres i sopar tranquil i refinat.

De nou al poble, per regar les plantes en general, no solament les tomaqueres, que no els hi cal massa aigua, que els tomàquets surten aigualits llavors.  Però amb els 30,5ºC que marcava el termòmetre, les carabasseres i l’alfàbrega començaven a claudicar. M’he fixat que en els tomàquets cherry de mota nana, ja començaven a veure’s les poncelles i unes quantes, és curiós per què han sortit totes soles aquestes, d’un tomàquet caigut l’any passat.  La tomaquera de cor de bou que hem va donar en Pep Salsetes encara està creixen (i força), però hem sembla que és una varietat més tardana, ja va bé, que és això el que cal fer plantar varietats que vinguin escalonades i tenir-ne tot l’estiu i fins i tot la tardor.

Per sopar m’he preparat un souflé, de carn i porros, resulta que dissabte havia preparat una panada de carn i porros en pasta de full i m’havia sobrat farciment.  Aquest farciment és molt simple de fer:  sofregim ceba i porro en oli i mantega, ja una mica tou els conjunt cal afegir carn picada (en el meu cas de vedella, però és més bo amb barreja de porc), un cop cuita la carn un empolsinat de farina i llet, condimentat amb sal, pebre negre i nou moscada, coure uns minuts la farina i ja és a punt la farsa.  Per fer el souflé l’hi he afegit uns rovells i les clares muntades a punt de neu, i ben cobert de formatge ratllat ha anat al forn fins que ha pujat i torrat (20-30 minuts), mentre esperava, he fet un aperitiu amb una mica de tomàquet de Montserrat (de cal Biel) i com que sé que, aquests híbrids que hi ha al mercat, no son gaire gustosos l’he amit amb força sal, pebre oli i un all finament trinxat, que l’hi ha donat una mica d’alegria.  Per beure el negre de la Vall del Cinca (Shyrà, Ull de Llebre, Cabernet), que acostumo a comprar. 

D’una amanida, sopar a casa, BCN.

De nou llegeixo Amades, del Juliol, el batre el blat a l’era. S’acostumava, pel Penedès, a fer un àpat final de feina, que incloïa una gran amanida d’enciam o escarola (és estrany, l’escarola és més aviat d’hivern)molt ben amanida i diu que feien falta cinc persones per preparar-la:

Un generós que hi posi l’oli

un prudent, la sal,

un avar, el vinagre,

un catxassa que la talli

i un boig que la remeni.

Ara amb la calor, les amanides venen de gust i jo us recomano afegir-hi una mica de ceba tendra i, si agrada, cogombre, que es refrescant. El tomàquet si es bo de debò millor posar-lo en plat apart, simplement amb oli i sal, per gaudir-ne plenament del seu sabor.

Per sopar he preparat unes patates guisades amb resto d’embotits, que no en menja ningú i s’acabaran passant.  En una cassola he posat a sofregir, en oli del Bedorc, ceba trinxada, mig transparent he afegit bull blanc i negre i catalana, tot trinxat, uns tombs més i les patates a daus, un bon brot de orenga, la que vaig comprar a la fira d’Arnes, una mica de pebre vermell, aigua i sal. I a coure les patates, que quedés caldós.  Les he deixat refredar una estona abans de menjar-les.  De segon he menjat uns panadons de tonyina, que havia preparat l’Arnau seguint les meves instruccions.  Per beure el garnatxa-carinyena de la DO Catalunya de l’altre dia, ben fresquet.

Fira de la diversitat, tomàquet i sopar al bar.

Aquest matí he anat a la fira de la diversitat de Piera, pel que sembla està resultant tot un èxit, tan de paradetes com de públic, en Gus sempre em diu d’anar-hi a posar alguna cosa de cuina i espero complaure’l en la propera edició.  A migdia hem tastat el primer tomàquet del pati,  l’Arnau s’ha ocupat de registrar l’esdeveniment i us poso una selecció de les fotos, darrerament sembla que no tinc ganes d’escriure i poso massa fotos.  El tomàquet tot i ser un híbrid era gustós, el proper any ja miraré de aconseguir de varietats mes bones. Ens ha servit d’aperitiu, junt amb altres coses i de segon hem menjat tortel·loni, que m’han deixat força tip.

Sopar al Cafè, a la terrassa (maleïts mosquits, mosquetes mossegadores i demés), un simple entrepà de llom, que amb la calor tinc més sed que gana, he sopat amb en Jordi i la Silvia, en Manolo i la Alicia, un gelat de xocolata de postres, vi negre ...(avui no dic res) i un carajillet per dormir cofoi.  En fi poca cosa més que demà cal treballar.    

La gran festa, aniversari d’en Jordi.

Doncs sí, avui era la festa d’aniversari d’en Jordi, ni més ni menys que 60 anys, és el creador d’aquest blog i com a tal es mereix un espai dedicat.  La festa ha començat al caure el dia i ha estat força lluïda.  Embotits, pernil, pa amb tomàquet, i també truites de patata i d’espinacs, i olives  i coca de recapte.  El pastis per bufar, una dedicatòria a en Jordi, que n’és un defensor esforçat  : pa amb tomàquet i xocolata, els anys amb lletres romanes: LX, ....com si fos la talla.  Per la resta una coca esplèndida amb xocolata de barreta, com quan érem petits.  El entorn magnífic, amb el so de fons del nostre entranyable grup musical, “La Mata Sis Tocs”, el millor grup musical del Bedorc, sens dubte (per cert que el nom ve d’un verí molt fort, que empraven els pagesos de la zona fa anys, en realitat: “Lamote sixtox” o quelcom semblant, que pels seus efectes devastadors ha quedat en La Mata Sis Tocs, que així ho deien els de per aquí, que hi farem.  I poca cosa més, que a cops les imatges son més útils que les paraules, fixeu-vos en la foto d’en Jordi-Zeus amb el llamp a la mà.    

Per fi divendres, terrassa cervesera i cuina d’aprofitament.

Amb la calor cada dia costa més d’arribar al cap de setmana, per sort els divendres a la tarda la terrassa del Cafè es converteix en el punt de trobada i està a vessar, hi corre airet fresc i les cerveses sembla que s’evaporin.  Hem estat xerrant amb en Salva, la Rosa Mª, en Joan, després han vingut la Iolanda i en Marc, etc, etc. Els temes anaven des de jubilacions fins a directament de política econòmica, puc assegurar que malgrat ser-hi jo en cap moment hem parlat de cuina, ho dic per algunes males llengües...

Per sopar m’he fet un plat ràpid, amb el sobrant de la cassoleta de patates d’ahir, he posat a la cassoleta (ei! l’havia rentada i el contingut estava a la nevera, malpensats)  una mica mes d’oli, concentrat de tomàquet i un grapat de barreja de bolets congelats, uns tombs i la resta de la cassola d’ahir aigua, miso, i uns taquets de bull negre. En bullir, els fideus gruixuts corresponents i a taula, amb un bon espolsat de parmesà.  Per beure una resta de ribera de Duero del diumenge, que havia quedat a la nevera.  I de nou cap al Cafè, que hem quedat amb la colla.