Matí de compres, sopar de restes i poca cosa més.

Ha estat un dia tranquil, com cal en unes vacances, compres concretes (sempre que parlo de compres m’estic referint a productes comestibles, ves per on).  Hem passat per la parada d’en Tomàs, al mercat de Piera i hem carregat, prèvia bronca pels pebrots picants de dissabte passat, es clar, la justificació era clara, havien comprat planter com pebrots “del Padron” i en realitat eren una varietat anomenada “pollete” o quelcom similar, tinguda com una de les més picants del planeta, ja ho varem notar.  Avui un Sant Esteve, segons l’Amades feia avui la festa una de les confraries més fortes de Barcelona, la dels Esteves, , que agrupaven oficis relacionats amb el guarniment dels cavalls però jo em quedo amb la segona nota, la festa que feien a Sitges: la Mare de Deu del Vinyet, imatge trobada en una vinya, que celebraven amb representacions de teatre i ballades tradicionals, no diu res de fos obligat el beure vi, però penso que així seria si la cosa anava de vinyes.

Per sopar després d’un gaspatxo de pot, hem tirat de restes, que cal buidar neveres, hi havia fricandó, conill amb alls i ceps, braó de porc amb salsa de “vitello tonnatto”, en fi un sopar agradable que he acompanyat amb un ull de llebre anònim, embotellat mru, però que estava molt bé, i cap al Cafè, que avui aguanta obert una mica més, carajillo i xerrada amb els amics, que per això hi som.    

Dia especial, hem queden deu dies de vacances i els penso aprofitar.

Avui la Mare de Deu de les Neus, patrona de “les dones boniques i gentils”, hom hi tenia,  entre elles de manera especial les forneres, segons veu popular les dones i filles dels forners sintetitzaven la bellesa femenina.  “Hom deia que feien un pa dolç i que qui el comprava podia podia pessigar la fornera que l’hi venia, i d’ací ve el nom de pa de pessic”.  I diu l’Amades que el dia d’avui les forneres feien festa grossa a l’església de Sant Just i Pastor (que jo tinc en gran estima, que és del barri) , funció solemne, a la que assistien les dones de ciutat que es tenien per belles i gentils, en especial les senyores de gran to, ben empolainades.    

Tonant a la realitat: avui no tenia ni esma de cuinar o fer-me el sopar, Hem anat al Cafè amb la Tere, he menjat una truita de pernil , amb un tomàquet amanit, que no tenia gust de res, una mica de pa, el vi de la casa, amb aigua amb gas, que el deixava neutralitzat. El carajillo i no explico més, que seria en contra meva. La nota del dia: les mosques no ens deixaven viure. ¿es una plaga no reflectida als mitjans d’informació? ¿O una cosa habitual que tenim oblidada?

Dia tranquil, sense preses, sopar a casa.

Veig a l’Amades, que avui era Sant Domènec, advocat en certa ,manera del càntirs i els qui els feien, i es feia per aquest motiu gran fira a Barcelona, amb ballada de gala per part de la pagesia barcelonina.   Ja sabeu que jo soc més aviat de vi que no pas d’aigua, però això no vol dir que no reconegui d’importància que han tingut els càntirs, no solament com estri per beure, sinó també com contenidor d’aigua per cuinar quan  a les cuines encara no hi havia aigua corrent (i en realitat d’això fa quatre dies, si anem a mirar).  Amb la calorada d’avui em dinat a casa, per cert que he fet un conill amb alls i ceps, que hi cantaven els àngels.

Per sopar em començat amb uns espàrrecs amb maionesa, espàrrecs de llauna, dits “cojonudos”, i que estaven bons, en primera aparença semblaven de Navarra i allà estava l’empresa que figurava a la llauna, però si t’hi fixaves una mica més veies que posava: “producto originario de China”, fotuda l’hem, tots sabem que a China, s’empren encara, en els conreus, productes fitosanitaris que aquí fa anys que no estan autoritzats.  La propera vegada cal llegir la lletra menuda de l’etiqueta.  De segon he preparat una quiche especial, en una paella he ofegat porro abundant en oli, un cop transparent he afegit carn de vedella picada i un xic de vi ranci.  Cuita la carn ho he tret del foc i un poc refredat ho he barrejat amb ous batuts amb sal, nou moscada i formatge ratllat (emmental).  He posat el preparat en un motlle de quiche forrat de pasta brisa i he espolsat per damunt amb més formatge,  20 minuts de forn i llest, ho he servit acompanyat d’amanida. De postres formatges i amb tot un vi negre dels d’abans d’en Parker, asprot i amb els gust de la bota vella.     

Sortida per dinar fora i sopar senzill a casa.

Hem anat a migdia fins a Sant Quintí de Mediona, a Les Deus, feia anys que no hi anàvem i està lleugerament canviat, millorat fins i tot, m’ha cridat l’atenció que era força buit, cosa que no m’ha molestat gens, hem dinat allà, un bufet lliure, de bon preu, senzill i que no estava gens malament. No ens hem entretingut gaire, ja que començava a tronar.  En arribar de nou al Bedorc, acabava de caure un xàfec, curt però intens (pluja d’agost, bolets pel octubre). La resta de la tarda sol i calor.  Cap al tard, al cafè, m’han donat un tomàquet, realment especial, allargat, d’una varietat que no conec i que poca gent ha vist per aquí, ja l’hi he passat les fotos al Pep Salseta, a veure que en diu i la investigació segueix oberta, ja que ni tant sols sabem quin nom té.

Per sopar hem tastat el tomàquet a tall d’aperitiu i era realment gustós i dolç, en fi he guardat la llavor i ja veurem.  De primer gaspatxo de pot (ja sé que no tinc perdó, estan com estic envoltat de tomàquets, pebrots i cogombres, però que voleu, som colla i estic de vacances).  De segon hem preparat panadons de tonyina (que bona feina donen), ja he explicat en alguna ocasió com els faig i no repeteixo. De postres una nectarina d’en Jep i per beure el Penedès negre habitual.  Carajillo i xupito ràpids al Cafè i cap a casa aposar aquests mots.

Dia tranquil, el temps sense acabar de ploure, per aquí.

No se si us he parlat mai del Milenium, el meu gat, que habitualment resideix a Barcelona i que hem pujat, com sempre, de vacances fins el Bedorc.  El primer dia acostuma a estar una mica empipat (suposo que odia els canvis) i et pots endur una esgarrapada per menys de dos rals, aquest anys s’ho ha pres un xic més be i hem resultat il·lesos, ara està ja feliç perseguint ratolins, ocells o qualsevol cosa que bellugui, ja que no deixa de ser un animal salvatge.   M’he mirat una mica l’Amades, que si abans la pesca de la llampuga durava de la Mare de Deu d’Agost fins a santa Teresa, m’estranya que fos d’aquesta importància aquest peix avui no gaire habitual, poc conegut i menys cercat, encara que prou bo.  També m’anoto el rodolí, que es sugerent a matar:

Xàfecs d’agost,

bolets en abundor.

En fi que els amants dels bolets esperem algunes pluges més aquest mes, que sinó...

Per sopar he bullit en aigua i sal: pastanaga i patata, tallades a daus, pèsols (congelats), espàrrecs verds, a rodanxes petites, mongeta tendre també tallada a la mida del resta i finalment a mig bullir he afegit carbassó també trossejat.  Cuit i escorregut ho he posat en una safata de forn i ho he ruixat amb salsa pesto abundant, pel damunt he repartit l’escorça d’una Torta del Casar, que tenia congelada i ho he posat a gratinar.  De segon un braó de porc, que he comprat ja rostit, servit fred amb una salsa feta passant pel pimer olives farcides, cogombre en vinagre, mostassa fosca,  un parell de fulles d’api i oli abundant. L’hem acompanyat amb tomàquet del pare Benet, que he comprat aquesta tarda a la Nuria de Sant Jaume, ecològic garantit i molt saborós.

Avui dilluns, ¿com puc pensar en això, si estic de vacances?.

El matí, després de deixar la Gemma a les colònies de mig dia al costat del poble, cavalls i tot això, ha esta una segona disbauxa de compra, però ens hem abastit per tota la setmana, espero. A la tarda he anat a S. Jaume, a encarregar préssecs a en Jep, de passada he fet visita a la Jan i en Pep i també a la Pàmela, que estava a peu de canó al seu celler. Abans , però ja havia deixat enllestit un fricandó per demà, que tinc família a dinar.   

Per sopar, l’obsessió de la temporada, eliminar restes, que les neveres estan massa plenes.  La crema de remolatxa d’ahir, avui freda i amb el seu pesto, no estava mal.  De segon la carn rostida a la mostassa de diumenge, acompanyada amb els tomàquets de S. Joan i del Pare Benet, del David (amb oli i sal, és clar) i una  altre cosa molt senzilla i gustosa: en la safata de forn, untada d’oli, rodanxes de carbassó, ben amanides amb pesto i cobertes de formatge ratllat, al forn a la part baixa, amb el grill a tot drap, en la que el formatge es rosset, cal apagar el forn.  Desprès he anat a fer postres, cafè i copes i més copes al terreny d’en Jordi, que estrenava barbacoa (com podeu imaginar no hi he anat a sopar per raons de família), us poso la foto de les acaballes de la festa, absolutament gloriosa, que a mi el que m’agrada de veritat son les decadències.   

Dinar de diumenge i sopar que Deu ni do.

El dia ha estat tranquil, he aprofitat per dormir al matí, el dinar, desprès de l’habitual cervesa al Cafè, amb la colla, ha estat un correcte dinar de diumenge, aperitiu curt, rissoto de bolets (en realitat un arròs a la cassola amb amb sofregit de ceba i porro, cap de costella i bolets variats congelats, al final en apagar el foc, mantega i formatge ratllat), de segon rostit de vedella a la mostassa, acompanyat amb una samfaina cent per cent ecològica, ceba, tomàquet, pebrot, albergínia, ¿recordeu les verdures d’en Tomàs ahir?, doncs per això han servit, llàstima que no em va advertir que un parell de pebrotets vermells que vaig comprar picaven com un dimoni i és clar la samfaina era tota foc, ja em sentirà el proper dissabte.

Per sopar una crema de remolatxa (també d’en Tomàs, però no picava), en l’olla he fregit ceba en oli, deixant-la enrossir una mica, un poc de vi ranci, patates i remolatxa pelades i trossejades, l’aigua necessària i un xic de miso, a bullir mitja hora llarga i en passar-la pel pimer una mica de llet, a taula l’hem acompanyat amb un pesto senzill (oli, all, alfàbrega i formatge). De segon truita, que he fet amb les fulles de la remolatxa, les he ofegat en una paella i un cop cuites he fet la truita com de costum, curiosa.  L’he acompanyat amb un plat de tomàquet de Sant Joan, que he comprat a en David, d’aquí el poble, els primers que tasto aquest any, és aquesta una varietat excel·lent de la zona, no gaire fàcil de trobar.  Amb el vi negre del Penedès, que estic bevent aquests dies, la cosa ha estat de bon nivell.