De nou la tranquil•litat del poble, avui si que he cuinat.

El matí era força fresc, però a migdia i tarda ha tornat la calor i les suades tot treballant, que de feina no en falta.  Els amics de 10sentits no paren de posar entrades a la seva web, la darrera parla del seu projecte enguany, quelcom elaborat amb Montònega, una altre varietat a recuperar.  Per altra banda si voleu veure els extraordinaris pastissos de la Laura, ho podeu fer al seu bloc regalices, us ho recomano.

 
Per sopar he preparat una crema de verdures (n’hi ha sempre un munt, que si no es gasten acaben a la bossa de deixalles, i no pot ser), un sofregit amb ceba, pebrot, tomàquet, amanit amb herbes de Provença, després albergínia, carbassó, mongeta tendre, patata, tot trossejat, vi ranci i miso, amb l’aigua corresponent a bullir mitja hora i a passar-la pel pimer, no hi he posat llet, però si un raig d’oli d’oliva al plat.  De segon uns ous remenats amb tomàquet, all picat fregit lleugerament en oli i tomàquet, pelat i trinxat, cal fer-lo, a foc suau, fins que caramel·litzi una mica.  Els ous batuts amb un poc de llet, sal, pebre i alfàbrega trinxada fina i a remenar fins que sigui quallat.  Me’l he menjat amb pa torrat fregat lleugerament d’all i amanit amb oli. Vi del Penedes i una mica de lectura (el ebook, Terry Pratchett) mentre sopava.

Nit a ciutat, sopar sense cuinar i relaxació.

De nou a Barcelona, he trepitjat poc el carrer i com passa darrerament m’ha semblat que la cosa va a pitjor, potser és el mal de viure al rovell del ou, sempre està ple de gent.   En fi sessió d’acupuntura (el Dani) i bany relaxant amb sals de l’Himàlaia i una mica d’encens en l’aire.  Entre una cosa i l’altre m’he quedat com nou, que duia una mica de cansament al damunt.

He estat de sort i no m’ha fet falta fer el sopar, l’ha fet la Teresa de cap a fi (en realitat he arribat força tard, que la verema no perdona, i no hauria tingut pas temps de fer-lo, a més l’Anna i en Dani es quedaven a sopar i no era allò de fer qualsevol cosa).  En fi que ens ha preparat un empedrat de llenties amb tonyina i unes croquetes de bacallà, amb pa amb tomàquet, força bo tot, vi de la Terra Alta i un bocí de formatge.  Un tallat i una mica de lectura (això del ebook és un gran invent pels lectors devoradors com jo) i a dormir que la feina seguirà sent feixuga encara durant unes setmanes, sense respir.  

Sopar a la barbacoa d’en Jordi, atenció!!! absolutament vegetarià.

Ha estat un xic insòlita, la barbacoa d’en Jordi els dilluns, després de tantes graellades de carn que es marqués aquest handicap,  però ha estat així, avui el comiat d’estiu (és tan sols el primer, segurament, que ja me’ls conec), ha anat de verdura,  tot el que hem menjat ha estat del regne vegetal, sense trampa, us poso una relació interminable: verdures a la brasa: albergínies, carbassons, xampinyons, espàrrecs, patates al caliu, també hi havia pebrots verds fregits, dels llargs i del Padrón, no picaven us ho juro.  També hem gaudit d’escalivada (pebrot i albergínia), empedrat de cigrons, tomàquet amanit, coca de ceba que he portat jo, i salses varies, allioli, salsa verda, romesco.  Es increïble el que pot atipar un sopar de verdures, especialment si els vins que l’acompanyen son bons, la gent ha portat el bo i millor en aquest tema i no us ho explico, hem acabat amb cava, com toca, els cafès (més aviat carajillos) i el fabulós te a la menta d’en Jordi , que cada cop trobo més bo.  Us poso una sèrie de fotos de la trobada, algunes explicites i coherents i altres una mica surrealistes, son les millors.  Poso també d’una tirada els que s’ho han currat (uns més que altres) : Jordi (l’amfitrió que avui no feia res, obligat), Ivan, Juan Manuel, Blanca, Joan, Anna, Maria, Paco, David, Jesús, Juanito, Josep Mª i un servidor.  Curiós érem tretze, com el sant sopar.     

Esmorzar, pujada al Figuerot, dinar bé i sopar al Cafè amb una delicadesa.

Hem començat el dia esmorzant a casa amb en Jordi, a base dels tomàquets  i el pa que varem comprar ahir a la fira, a més he fet una truita de cebollí, i per beure hem tirat d’una ampolla de Garnatxa i Samsó de vinyes velles, feta al Montsant, el pa era de motllo, artesanal, integral i amb tomàquet sec incorporat, força bo, en especial sucat en l’oli i suc dels tomàquets amanits.  Amb el cos posat a punt hem pujat al Figuerot (amb el 4x4, que no estem bojos per pujar a peu  després d’esmorzar) i hem preparat el terreny pel diumenge que ve (la Diada), us poso la foto la vista allà dalt. Una bona suada, però d’aquelles que et deixen bé.  Per dinar cosa lleugera, l’aperitiu de diumenge a base de canapès (el fet amb la resta del pa de tomàquet, maionesa, rodanxa de tomàquet de pebrot, bocí de formatge fresc i all confitat, ha quedat molt bo).  Després un rostit de vedella acompanyat d’amanida i.... més tomàquet, es clar.  Macedònia de postres i una mica de migdiada.

He sopat al cafè amb la Silvia, en Jordi i en Josep Mª, un simple bikini, però amb una cloenda fantàstica, hem demanat formatge i la Silvia portava torradetes i melmelada de pebrot, Ei! no una melmelada qualsevol, que estava feta per la seva jove, la Laura, una cuinera excel·lent (i per més referència, filla d’un gran escriptor gastronòmic del nostre país), la melmelada era simplement gloriosa, potser la millor que he provat a la vida, ¡Visca la teva bona mà, Laura! (i aprofito per saludar en Bernat, ep noi! no t’engreixis, que amb una cuinera així a casa....).  I prou per avui, que demà és dilluns i tenim un sopar pendent.        

Més tomàquets, tota una fira, sopar a casa.

Al matí he treballat, que cal estar al aguait amb la verema, per la tarda hem anat amb en Jordi, a la fira del tomàquet de Santa Eulalia de Ronçana, de que us parlava ahir, força animada, hem vist els horts i hem comprat tomàquets varis que podeu veure a la foto junt amb un pa artesanal de tomàquet sec, coses que pensem degustar demà per esmorzar.  A la foto, a part del pa, que és al fons de la imatge, hi ha les varietats roseta, pebrot, pometa, ligúria i cor de bou (des de baix i en sentit contrari a les agulles del rellotge).  Aquest pebrot, allargat i punxegut és el que varem parlar fa temps, que no sabíem com es deia, aquí al Bedorc,  bé ara ja te nom i els que es veuen a la foto concretament procedeixen de l’Empordà, la qual cosa vol dir que la varietat està escampada.  Em saludat en Pep i la Rosa Mª, que anaven força enfeinats amb la fira, i hem xerrat una estoneta amb en Jaume Arnella (un incondicional de la casa) i amb la Xus (tres quartos de lo mateix), tot intentant endevinar si serà cert lo de la festa de jubilació d’en Pep.

Per sopar, a casa, una sopa de peix, sofregit de ceba, all, tomàquet i sípia, un poc de Marie Brizard,  afegir brou (d’una marca bona), i un grapat de marisc congelat (gambes, musclos, cloïsses, talls de peix).  En bullir un bon grapat de fideus i just cuits, cap a taula.   De segon un ou ferrat, el vi de costum i carajillo i xupito al Cafè.  I poca gresca, que avui penso dormir una bona estona.

La verema va a tot drap , tomàquet insòlit i sopar lleuger.

La verema està al ple, us recomano l’entrada de 10sentits, que ho explica molt be (al·lucino que els enòlegs que porten aquesta pagina tinguin el temps i l’esma de posar-hi quelcom, tots sabem que, aquests dies, les jornades de feina no tenen fi i les hores de descans gairebé son inexistents pels que estan a peu de canó), el fet de collir de nit, accelera les coses a extrems impensables fa 20 o 30 anys.  Ahir, primer dia de setembre, ens varem perdre un sant gastronòmic, sant Gil, patró de pastors i autor del miracle de l’olla de Nuria, que com tots sabeu es conserva al santuari.  Explica la llegenda que hi feia escudella per a centenars de persones, ens trobem, doncs, davant d’una “escudella infinita”, llàstima que no ens ha deixat la recepta.  També ens varem perdre ahir a sant Llop, a qui invoco jo, per que em guareixi del mal de gorja i l’afonia, que fa dies que no em trec de sobre (hi havia uns panellets de sant Llop i unes coques màgiques triangulars, que vull esbrinar a fons).

De nou al poble i més serè, ha estat la feina qui no m’ha deixat gaudir de temps per cuinar res, un gaspatxo de pot (d’una bona marca, això sí) de primer, amb els seus daus de pa fregit.  De segon verdures bullides, amb patates, amanides al gust personal amb tonyina de llauna, oli, maionesa.  De postres figues, veritablement vermelles i gustoses, el negre del país que estic bevent aquests dies i cap al Cafè a fer el carajillo i la xerradeta.  Us poso unes fotos d’un tomàquet extraordinari que he vist avui al Cafè, no es una peça única, tots els que fa la tomaquera son així, aquest pesava 1,200 Kgs., ningú sap quina varietat és, si és una varietat, sembla ser que algú altre també en té una tomaquera.  A mi més aviat em sembla que és un mutant degut a Xernòbil o alguna cosa pitjor.

 

De nou a ciutat, noticies de tomàquets i sopar a fora.

He baixat, després de força temps al poble, a Barcelona, com sempre m’agafa’t aquella sensació no gaire agradable de estar en el lloc equivocat, i és que la comparació amb el Bedorc es un exercici impossible.   He rebut noticies de la fira del tomàquet d’en Pep Salsetes, la Rosa Mª m’ha enviat el flyer, la fira es celebra dos dissabtes, el 3 i el 17 de Setembre, al Centre Cívic la Fàbrica, de Santa Eulalia de Ronçana , al Vallès naturalment, de 10 del matí a 8 del vespre, inclou mostra, venda, degustació i tallers varis, val la pena anar-hi. Podeu veure mes dades a Rururbal (cliqueu sobre aquest nom).

Cansat de la feina no he tingut ni esma de fer-me sopar,  un bany reparador, amb sals de l’Himàlaia i hem anat amb la Teresa a fer un mos al Heidelberg, el nostre predilecte del barri, amanidetes de cap de vedella i de carn fumada, panada de carn, una especialitat de la casa, que no es troba fàcilment, hamburguesa, la meva gerra de cervesa (Maximilian, de 500 cc), en fi un sopar en tota regla, que he rematat a casa amb un bon cafè, tot llegint una mica el meu nou ebook.

Dia ennuvolat, un sant important i sopar al Cafè.

El dia irregular i força ennuvolat, no ha portat pluja, sinó xafogor, amb tot i que les temperatures no eren massa altes, s’ha fet notar. Darrer dia d’agost, Sant Ramon Nonat (no-nat pel seu naixement insòlit a l’època), o sant Ramon del Portell, pel poble on va fer els seus miracles, on es celebrava, arrel del sant, una important fira, de la que em quedo amb dues dades importants: hi anaven els ganiveters de Solsona (el meu estimat Pallarès, l’únic que queda, vull creure que ja hi era, amb les seves navalles catalanes de mànec de banya) i el que no tinc cap referència: els safraneres de Santa Coloma de Queralt, els cultivadors de safrà, que existien llavors i ara crec que no. Dia de feines endarrerides a casa, i que ha fet que anés a sopar al Cafè.

Hi havia lacón, que he menjat amb pa amb tomàquet, i com sempre el vi amb sifó, la conversa ha anat de política extrema, fins acudits notables, passant per endevinalles electròniques i teories sexuals, en fi una nit profitosa i complexa, com a mi m’agraden.  Repassant ara l’Amades, m’he fixat en el verset:

Si el cucut canta per Sant Ramon,

ja pots dir que ve la fi del mon.

No sé a que ve, però si algú sent cantar el cucut, m’avisi si us plau.