Mal de queixal, sopar adequat a la situació.

Ara que ja em començava a millorar l’afonia, que tinc des de fa dies, aquest matí m’he llevat amb la cara inflada per un flemó, d’un queixal que fa dies que em molestava, en fi tractament d’antibiòtics, desinflamatoris i protectors d’estomac, tot un mal rollo, que espero no sigui massa llarg.  Per precaució he preferit baixar a Barcelona, per si anava a més.  Llògicament no tinc masses ganes d’escriure i si de dormir, la sessió d’acupuntura del Dani m’ajudarà força a aconseguir-ho.

No podia mastegar de cap manera i m’he preparat una crema, ofegant en oli del Bedorc, ceba i api, amb un poc de “Oloroso” al final, com sempre aigua, patates un xic mes abundants que de costum (que al cap i a la fi és plat únic), una mica de miso i a bullir mitja horeta.  En passar-ho pel pimer he posat unes llonzes de pernil dolç trinxades, que han quedat perfectament incorporades en la crema, dos bons plats amb el rajolí d’oli a taula i he quedat ben tip, no he begut vi, que amb tants medicaments... Demà serà un altre dia, esperem que millor.  

11 de setembre, la diada, esmorzar, dinar i sopar.

Calia fer esmorzar per una bona colla (130 més o menys segons les estadístiques oficials) que han tingut la bona voluntat de pujar al acte anual de canviar la bandera del nostre país, que oneja sempre al cim del Figarot.   La cosa no ha estat fàcil, ha estat suada, molt suada per la calor i xafogor que feia, però ens en hem sortit be, del handicap i tothom ha menjat i begut. Hi havia pa amb tomàquet, embotits, formatge i la truita famosa de monjetes amb botifarra de perol, que te els seus adeptes.  Bandera canviada i acte conclòs, la carrera era per arribar al cafè del poble i prendre una cervesa fresca com cal.  També ho em aconseguit.   Tenia que fer el dinar per la família, uns canapès d’aperitiu (amb ajuda dels nois), salmó fumat, sardineta, formatge i un arròs de llamàntol (que anava a bon preu al súper habitual), males llengües diuen que son de piscifactoria, que hi vols fer.  Simple sofregit de ceba i pebrot, després de fregir els trossos de llamàntol,  brou de peix i aigua, acabant-ho amb un trinxat d’all i julivert.

  

Com que he anat a la tarda al metge, per una afonia ,que ja em dura massa, i he acabat tard he anat a sopar al bar, amb la Silvia, en Jordi, en Josep Mª . I també en Marc i la Iolanda, que han fet acte de presencia per estalviar-se La cua de l’autopista de camí a BCN. Jo he menjat salsitxes i ou ferrat, amb un tomàquet obert i un poc de pa, vi de la casa (amb sifó, és clar) i carajillo, amb un pa de pessic en tota regla que ens ha convidat la Laura.

Novetat editorial i sopar bonic.

El dia ha estat de compres i preparacions per la Diada, demà cal fer esmorzar per un bon nombre de gent, a més a dalt d’un turó, com cada any, en fi que la cosa porta la seva feina i tot just ara, acabo de fer la gran truita (42 cm. de diàmetre) que sempre presideix la taula.  Demà ja veureu les fotos.  Per altre banda us haig de dir que ja és a les llibreries la nova edició popular del Cuina Catalana de Veritat, es idèntic que l’altre, però de mida mes reduïda (18,5x16 cm.).  La veritat és que m’ha encantat, es com una petita joia, manejable, pràctic i de preu assequible per tothom, en fi que estic content d’aquesta edició.

Per sopar, m’he tirat al carrer en sentit gairebé literal, he seguit els meus instints bàsics, ahir us parlava de que fa un any vaig fer la primera escudella, doncs pitjor, m’ha donat per fer una olla de brou (carn i ossos de vedella, braons de xai, i les herbes habituals: ceba, porro, api, nap, pastanaga, xirivia, hi he posat també, a més d’aigua, el suc de coure els fesols de la Santa Pau, que he fet per dinar, en fi, amb el brou he fet sopa de galets, que ha tingut molt bona acollida per part de la família, que ja està acostumada a les coses rares (he tingut la picardia de refredar l’olla envoltada d’aigua a la pica), l’hem menjada amb formatge ratllat com manen les regles tradicionals.  De segon he fet truita de verdures, ofegat de ceba tendra, pebrot, albergínia i carbassó, amb un pessic d’herbes de Provença, ous batuts, sal, pebre, ha quedat preciosa i força bona, l’hem menjada amb pa amb tomàquet i he encetat botella de garnatxa anònima que m’ha agradat d’allò més.    

Ja hem acomplert un any, sopar tranquil a casa.

Ahir, sense adonar-nos de res, es va complir un any d’aquest blog, aniversari silenciós i sense escarafalls, que vol dir dues coses, la primera que soc un any més vell, ves per on!, i la segona que he estat capaç de complir la promesa que hem vaig fer a mi mateix de no fallar ni un dia, al menys durant un any.  Vol dir també que no renovo cap promesa, simplement seguiré fent el mateix o intentant-ho, cosa que no treu que si un dia no el poso, consideri que passa res dolent.  He mirat el que vaig escriure a dia d’avui (9 de setembre) ara fa un any, feia més fresca, ja que vaig fer la primera escudella de la temporada, aquest any no hem tingut tanta sort.

Per sopar he preparat una crema d’api, ben guarnida: sofregit en oli de ceba, tomàquet i xampinyons, a mes d’api abundant, una mica de vi ranci, patates i aigua, a més de la sal corresponent.  Mitja hora llarga d’ebullició i una mica de llet en passar-ho pel pimer, al plat raig d’oli i pebre negre, a més d’uns daus de pa fregit.  Després unes croquetes (que tenia congelades) amb pa amb tomàquet, un bocí de formatge de cabra i el vi del Penedès de costum, en fi que ja no més em queda la feliç opció d’anar a dormir, avui puc, que demà no cal anar a treballar.    

Antuvi aplecs, sopar fàcil poca cosa més.

Es celebrava fa temps en el dia d’avui (8 de setembre) el naixement de la Mare de Deu, fet que aprofitaven per fer la seva festa, les mares de deu trobades (que no sé per quina raó son moltes a Catalunya), inclosa la de Montserrat, que va canviar la seva festa fa temps ja.  Amb ocasió de tot això es celebraven nombrosos aplecs al país, si be en molts casos la gent es portava vianda de casa, o tirava de brasa feta al lloc i al moment, en alguns casos hi havia teca popular organitzada, com podien ser coques de comí o farinetes i altres coses, segons recull l’Amades.   Penso que els aplecs, encara que avui en dia no tinguin un motiu religiós, es una costum social pròpia de casa nostre, que cal conservar i cultivar.  Aquí al Bedorc, per exemple es celebra, cada any, l’aplec de la Pineda, sense cap motiu religiós aparent (si per cas serà druida donades les peculiaritats del lloc).

Per sopar i amb poques ganes de cuinar m’he fet un entrepà de salsitxes, amb pa amb tomàquet, i per acompanyar m’he obert un tomàquet (un Sant Joan) que he guarnit amb ceba confitada que tenia a la nevera, es tracta de ceba (Figueres), que poso, tallada a tires, amb sal a escórrer una o dues hores i que després amaneixo amb oli, pebre negre i pebre vermell dolç, deixant-ho amb aquesta marinada una bona estona  (i uns quants dies a la nevera, si en sobra), el vi del Penedès habitual i un xic de formatge (Munster) de postres. I cap al Cafè, a fer-la petar una estona.