Parlem de tomàquets.

Repassant les coses bones d’aquestes darreres setmanes, referiré que un dels pocs dies que vaig estar al poble, encara que per poques hores, tot xerrant amb la penya, al Café, vaig comentar que el que més trobava a faltar, en ser a Barcelona, eren els tomàquets saborosos i recent collits que solia menjar els estius al Bedorc.  En Juan Manuel, que sempre està a la que salta i que compta amb tot el meu agraïment pel fet,  es va aixecar d’una revolada dient “no te’n vagis”, per aparèixer als pocs minuts amb una caixa curulla de tomàquets recent collits, quin be de deu: Sant Joan, Pare Benet, Montserrat, en fi les varietats habituals del poble, de gust molt notable. De tota manera si voleu tastar i comprar tomàquets bons cal que aneu aquest proper dissapte (8 de setembre, de 8,00 a 14,30) a la Fira del Tomàquet del Vallès, que promou en Pep Salsetes, es realitza al Centre Cívic La Fabrica, de Sta. Eulalia de Ronçana, amb un atapeït programa de xerrades i tastos, us ho recomano, que jo no podré assistir aquest any ja que treballo. Ja m’ho explicareu. (vegeu mes dades a http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-agenda/iii-fira-del-tomaquet-del-valles/ )

No cal dir que amb els tomàquets d’en Juan Manuel, em vaig preparar una amanida senzilla, que és com m’agrada aquest producte, simplement amb ceba crua, olives, sal i oli, del Bedorc naturalment. Si ho voleu complicar més o no us agrada la ceba, una mica d’all i alfàbrega fresca trinxats, l’oli i la sal també queda una amanit per sucar-hi pa (és literal, ningú es resisteix a sucar pa en la safata)   

Continuem amb el tema. Ara toca verema.

Cal que us digui, que la foto del cep amb raïms de l’altre dia està feta fa gairebé un mes, el raïm encara era verd, en aquests moments aquest raïm, que havia madurat força, ja està collit i fermenta per convertir-se en vi.  La verema com cada any omple les carreteres i camins del Penedès (i les altres zones vinícoles) de tractors que fan rondinar els conductors de vehicles més ràpids. Com cada any ens preguntem ¿com seran els vins enguany?, no trigarem gaire en saber-ho.

Com veureu en el darrer post, hi ha un comentari d’en Jordi, que te un magnífic blog de cuina (podeu accedir-hi clicant en el comentari), i em pregunta sobre el miso, l’hi comento el que és, però cal que digui que si l’empro és per manca de temps i espai per tenir sempre a ma un bon brou de vedella, potser quan em jubili...

Us deveu pensar que aquestes vacances he deixat de costat el cuinar i menjar be, ans al contrari he cuinat força pel meu propi delit i una mica per força de costum he fet alguna foto, us les poso sense més, els plats son: bacallà amb salsa verda, nyoquis de patata amb salsa de tomàquet al pesto, vichyssoise, vedella amb bolets, en fi que amb els aperitius que us vaig explicar la cosa no ha estat malament.  Avui per sopar he preparat mongeta tendre cuita al dente, junt amb fesolets de soja, de pot ja bullits, que he escalfat amb l’aigua de coure les mongetes, posades totes dues en una safata les he ruixat amb una salsa de tomàquet aromatitzada amb orenga i brandi, a taula la resta de la salsa a gust de cada u. 

 

     

Cal que tornem a posar fil a l’agulla.

El retorn a la feina, finides ja les vacances, amb la verema a tota marxa, sembla que serveix per anar posant totes les coses en ordre, i em ve de gust explicar-vos un senzill i saborós plat, que vaig fer fa un parell de dies, es tracta d’uns raviolis de ricotta i rúcula amb crema de safrà, els raviolis, que eren de producció ecològica, es bullen en aigua i sal i un cop cuits i escorreguts es barregen amb la salsa ja feta.  Per fer la salsa cal fregir, en oli i mantega, a foc suau, una bona cullerada de farina sense deixar-l’hi agafar color, afegirem llet, una cullerada de miso i ho deixarem coure 10 o 15 minuts, a foc suau remenant be per evitar que faci grumolls. Hi posarem una picada feta a morter amb all, sal, i safrà abundant, diluïda amb una mica de llet, així com formatge emmental remenant el conjunt per desfer-ho be. Ho courem tan sols un minut  i barrejarem raviolis i salsa en una safata fonda. Portats a taula, cada un es posarà al plat el parmesà ratllat que vulgui.

Avui per sopar he fet un senzill potatge de llenties, sofregit de ceba tendra, all i pebrot vermell, amb ajut d’un poc de brandi català, afegir l’aigua i les llenties, en arrencar el bull un grapat de mongeta tendra tallada a bocins petits, al cap de vint minuts carbassó tallat també a daus no gaire grans i acabar de coure les llenties. Abans de tancar el foc una mica de miso per donar el punt de sal. 

CONTINUEM AMB EL TURISME URBÀ.

Avui hem anat cap a la part alta de la ciutat, al Monestir de Pedralbes, feia molt temps que no hi anava i és clar les coses canvien, en alguns casos per a bé, com la vista al monestir i la col·lecció d’art gòtic, la gran cuina antiga del convent, que dona bona mesura de com menjaven en aquells temps, no tant passats, el jardí d’herbes remeieres (i culinàries) al claustre, un xic abandonat pel meu gust, en fi una visita distreta i profitosa.  El que havia canviat era el bar granja de la plaça on es podia menjar el famós mató de Pedralbes, que jo havia degustat de petit, ara el que hi ha és un petit restaurant al seu lloc. El mató era característic per la seva forma (Rafel Nogueres Oller ho recull en un dels seus poemes satírics: “ Ja som a Pedralbes, filla, quina matonera tens!”, sinó estic errat, era fet a base de llet d’ametlles, farina d’arròs i sucre. 

 

Aperitiu i dinar a casa, senzill, amb amanida de tomàquet, ceba i olives i un estofat de galta de vedella, que corria per la nevera. Per sopar he fet unes albergínies al forn posant-les tallades pel mig en una safata, amb un poc d’aigua a la base i ben tapades les he cuit més d’una hora, en treure-les les he ruixat be amb un oli aromatitzat amb all, sal, julivert i pebre vermell, tornades a tapar fins al moment de menjar-les. de segon he preparat un plat que feia la meva avia, mongetes seques remullades, bullides amb all i llorer, en ser cuites s’afegeix un sofregit d’all i tomàquet, molt caramel·litzat i una bona porció de mongeta tendre d’aquella tant fina tallada a bocins petits, es deixa coure fins que tot és cuit, ha de quedar caldos sense excés.  En realitat a casa feien aquest plat amb mongeta d’esgranar, és a dir mongeta ja feta, no tan seca i que venia encara amb tavella. Un negre ben posat de Costers del Segre hi ha quedat que ni pintat.

DE TURISTA PER BARCELONA

Sembla mentida, que el fet d’estar de vacances m’anul·li la capacitat creativa d’aquesta manera, visc i gaudeixo de les coses, que se’m ofereixen fetes, però em fa realment molta mandra posar-me a escriure quelcom.  Ara ho he fet i aprofito per explicar-vos alguna coseta d’aquestes vacances forçades a BCN.  Ahir varem anar amb la Teresa a passejar per la Barceloneta, més pels carrers, que no pas per la platja, que el sol picava de valent, la cervesa a un bareto desconegut, l’aperitiu al “Vaso de Oro”.  Em va agradar per que no hi havia pas gaires turistes de fora pel lloc (es agradable comprovar que alguna cosa ens deixen als de casa).  Per dinar havíem quedat amb l’Angel, que per indicació seva havia de signar un dels meus llibres a la xef del Cañete, i allà mateix varem fer l’àpat, deu ni do: encenalls d’albergínia a la mel, ous estrellats amb patates i sobrassada, tonyina a tacos a la planxa, musclos amb cítrics, bunyols d’espinacs, fesolets amb xipirons, en fi una llarga i esplèndida degustació de la bona ma de la Tati, la xef, que te força pressent que la cuina catalana de sempre està tornant a renéixer.    

El tema de fer l’aperitiu, m’ha agafat fort aquests dies de lleure, fins i tot estant a casa, aprofito la tranqui-la i fresca galeria del pis, per fer el petit mos una estona abans del dinar, prenc vi ranci fresc, cervesa, gaspatxo... i sempre pico alguna tonteria: ensaladilles, montaditos, salmorejo,... No us penseu que la mandra m’impedeixi cuinar, em passo forces hores a la cuina ja que mengem a casa habitualment, avui per sopar he fet una mongeta tendre saltejada amb ceba i cecina i uns ous remenats amb tomàquet, que junt amb uns panadons coreans, comprats a la Boqueria, han estat un bon àpat.

 

Recuperant el temps perdut.

Manllevo expressament a en Proust, el títol del post, però així van les coses, dintre d’aquest temps d’impasse que he tingut, hi ha hagut alguna cosa rellevant que no vull deixar de comentar-vos.  Fa temps que en Gus (ànima emprenedora que organitza la Festa de la Diversitat, a Piera, i que és veí meu al Bedorc) em deia que allà hi havia cuina de tot el mon i que tan sols i mancava la Catalana.  El handicap estava establert i calia posar fil a l’agulla. Vaig veure que havia de posar, no sols un plat català, sinó que a més tenia que ser un plat de la zona.  Ho vaig tenir clar des de el primer moment: el conill a la Màcali-Mócoli, plat antic que ve recollit al llibre de Frai Sever d’Olot del segle XVIII, i conservat al Bedorc, amb tot una historia que explico detalladament al CUINA CATALANA DE VERITAT.  De coincidència, els amics de Piera per d’Independència, en van oferir espai al seu estand de la ANC (Assemblea Nacional Catalana), i allà vaig anar amb el meu conill i els meus llibres.  El més interessant va ser que diverses persones que van passar, coneixien el plat (el feia la seva mare o la seva avia) i tots interrogats discretament tenien a veure amb el Bedorc o els seus entorns, cosa que em va confirmar plenament la meva teoria respecte al plat.  La part més distreta del tema, va ser el dinar de diumenge, per tots els que estàvem allà i pel convidat d’honor, en Toni Albà, que venia fer una xerrada per d’Independència de Catalunya.  A la foto que us poso hi surt també en Jordi, creador tècnic d’aquest blog. Tinc que agrair a en Toni que en acomiadar-nos, ho fes, en conya, tot imitant en Ferran Adrià.

No tinc més remei que posar-vos la recepta del plat, que no m’ho perdonaríeu (versió personal, que és una fusió de les receptes que he recollit). El conill trossejat, cal fregir-lo lentament en oli, fins que sia ben daurat.  Paral·lelament cal fer un sofregit de ceba abundant, que passarem pel pimer juntament amb: avellanes passades per la picadora o el morter, alls crus a raó de vuit o deu per conill, pebre vermell dolç en quantitat important, i pebre vermell picant al gust que qui el fa, mig got d’anís i altre mig de moscatell, un got de vinagre de vi potent, així com l’oli de fregir el conill. Barrejarem el conill i la picada en una cassola de terrissa i ho farem coure uns vint o trenta minuts, cal que la salsa sia espessa, amb un marcat gust agredolç, i embolcalli els talls de carn.  Bon profit.     

Reprenent la vida

Ahir les coses van començar a tornar a la normalitat, vaig tornar a anar a treballar després de cinc setmanes de baixa laboral, per l’esquinç a la cama.  Ha estat un període, com d’hibernació, com de vida purament vegetativa, encara no se perquè. Menjar, beure, dormir, llegir..., qualsevol cosa menys fer res creatiu, es curiós....  He estat pensant, per quin motiu no em venia de gust posar res al blog, he tret conclusions, d’alguna manera el fet de sentir-me obligat a fer-ho, em molestava i per altre banda hi havia també un sentiment com d’avorriment, de cosa massa repetida, és clar al cap de gairebé dos anys d’explicar sopars, et dona la impressió de que t’estàs repetint (i probablement es cert), penso, per altre banda, que l’aspecte didàctic, d’aprofitament de recursos, d’idees, etc. que havia volgut donar a aquest blog, ha estat ja profusament assolit.  Crec que ha arribat el moment de donar-l’hi un altre tarannà, per que en cap moment m’ha passat l’idea d’abandonar-lo simplement. Seguiré explicant-vos coses de cuina i vins, potser amb una altre freqüència, sense obligar-me a res, però coses que pensi que son interessants de debò, o de les que em vingui de gust parlar.    

Per no deixar-vos del tot freds, us diré ( potser per darrera vegada) que per sopar he menjat crema de verdures (ceba, porro i esparrecs verds, ofegats en oli i mantega amb brandi tipus francès i desprès mongeta tendra, carbassó i patates, nou moscada, miso i aigua, bullit uns 30 minuts, tot passat pel pimer amb una mica de llet, a taula pebre negre), de segon una vedella amb peres molt simple que vaig fer fa uns parell de dies: la carn a talls petits, ben fregida, sofregit de ceba, un poc de pera i porro, nou moscada, clau i pebre negre, amb licor xinès de canyella, aigua, vi ranci i a bullir fins que la carn es cuita, cap al final afegir trossos de pera a quarts amb pell i tot.