DIADA, 11 DE SETEMBRE 2012, PER D’INDEPENDÈNCIA.

Com cada 11 de Setembre, des de fa molts anys, el poble del Bedorc, puja al cim del Figarot a reposar la bandera de Catalunya, malmesa per les inclemències del temps de tot un any, aquesta senyera llueix permanentment al cim del turó, recordant-nos cada jorn quin és el nostre lloc i el nostre país. Aquest any la concurrència fou notable 141 persones i alguns gossos, varen ser allà, la nova bandera va ser alçada i desprès del Cant dels Segadors a la balconada que dona al poble, l’esmorzar habitual va fer el delit dels assistents. I ho explico així com a narrador extern, perquè si fins ara n’era jo el responsable, he activat el relleu generacional necessari i aquest any (si bé he ajudat en el que ha fet falta) el responsable ha estat en Jordi Poch, un jove del poble que estudia cuina i a qui agraden aquest tipus d’esdeveniments populars (ja va agafar el relleu, en la festa major, a l’hora de fer els espagueti de matinada i ho va fer de forma excel·lent).

 I corre cuita cap a Barcelona, que no es podia faltar a la convocatòria de la tarda.  Just a temps per fer un mos, amb la Tere i el Dani, al asiàtic de Plaça Castella, al costat de casa, desprès varen anar a fer els cafès a casa i van anar arribant la resta d’amics, per anar plegats a la “Mani”, be, més que “mani” va estar una concentració inoblidable, ja que com tothom poc varen bellugar, en fi us poso quatre fotos, que ja ho teniu prou vist tot plegat.  Visca Catalunya! Visca l’Estat Català.       

 

Parlem de tomàquets.

Repassant les coses bones d’aquestes darreres setmanes, referiré que un dels pocs dies que vaig estar al poble, encara que per poques hores, tot xerrant amb la penya, al Café, vaig comentar que el que més trobava a faltar, en ser a Barcelona, eren els tomàquets saborosos i recent collits que solia menjar els estius al Bedorc.  En Juan Manuel, que sempre està a la que salta i que compta amb tot el meu agraïment pel fet,  es va aixecar d’una revolada dient “no te’n vagis”, per aparèixer als pocs minuts amb una caixa curulla de tomàquets recent collits, quin be de deu: Sant Joan, Pare Benet, Montserrat, en fi les varietats habituals del poble, de gust molt notable. De tota manera si voleu tastar i comprar tomàquets bons cal que aneu aquest proper dissapte (8 de setembre, de 8,00 a 14,30) a la Fira del Tomàquet del Vallès, que promou en Pep Salsetes, es realitza al Centre Cívic La Fabrica, de Sta. Eulalia de Ronçana, amb un atapeït programa de xerrades i tastos, us ho recomano, que jo no podré assistir aquest any ja que treballo. Ja m’ho explicareu. (vegeu mes dades a http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-agenda/iii-fira-del-tomaquet-del-valles/ )

No cal dir que amb els tomàquets d’en Juan Manuel, em vaig preparar una amanida senzilla, que és com m’agrada aquest producte, simplement amb ceba crua, olives, sal i oli, del Bedorc naturalment. Si ho voleu complicar més o no us agrada la ceba, una mica d’all i alfàbrega fresca trinxats, l’oli i la sal també queda una amanit per sucar-hi pa (és literal, ningú es resisteix a sucar pa en la safata)   

Continuem amb el tema. Ara toca verema.

Cal que us digui, que la foto del cep amb raïms de l’altre dia està feta fa gairebé un mes, el raïm encara era verd, en aquests moments aquest raïm, que havia madurat força, ja està collit i fermenta per convertir-se en vi.  La verema com cada any omple les carreteres i camins del Penedès (i les altres zones vinícoles) de tractors que fan rondinar els conductors de vehicles més ràpids. Com cada any ens preguntem ¿com seran els vins enguany?, no trigarem gaire en saber-ho.

Com veureu en el darrer post, hi ha un comentari d’en Jordi, que te un magnífic blog de cuina (podeu accedir-hi clicant en el comentari), i em pregunta sobre el miso, l’hi comento el que és, però cal que digui que si l’empro és per manca de temps i espai per tenir sempre a ma un bon brou de vedella, potser quan em jubili...

Us deveu pensar que aquestes vacances he deixat de costat el cuinar i menjar be, ans al contrari he cuinat força pel meu propi delit i una mica per força de costum he fet alguna foto, us les poso sense més, els plats son: bacallà amb salsa verda, nyoquis de patata amb salsa de tomàquet al pesto, vichyssoise, vedella amb bolets, en fi que amb els aperitius que us vaig explicar la cosa no ha estat malament.  Avui per sopar he preparat mongeta tendre cuita al dente, junt amb fesolets de soja, de pot ja bullits, que he escalfat amb l’aigua de coure les mongetes, posades totes dues en una safata les he ruixat amb una salsa de tomàquet aromatitzada amb orenga i brandi, a taula la resta de la salsa a gust de cada u. 

 

     

Cal que tornem a posar fil a l’agulla.

El retorn a la feina, finides ja les vacances, amb la verema a tota marxa, sembla que serveix per anar posant totes les coses en ordre, i em ve de gust explicar-vos un senzill i saborós plat, que vaig fer fa un parell de dies, es tracta d’uns raviolis de ricotta i rúcula amb crema de safrà, els raviolis, que eren de producció ecològica, es bullen en aigua i sal i un cop cuits i escorreguts es barregen amb la salsa ja feta.  Per fer la salsa cal fregir, en oli i mantega, a foc suau, una bona cullerada de farina sense deixar-l’hi agafar color, afegirem llet, una cullerada de miso i ho deixarem coure 10 o 15 minuts, a foc suau remenant be per evitar que faci grumolls. Hi posarem una picada feta a morter amb all, sal, i safrà abundant, diluïda amb una mica de llet, així com formatge emmental remenant el conjunt per desfer-ho be. Ho courem tan sols un minut  i barrejarem raviolis i salsa en una safata fonda. Portats a taula, cada un es posarà al plat el parmesà ratllat que vulgui.

Avui per sopar he fet un senzill potatge de llenties, sofregit de ceba tendra, all i pebrot vermell, amb ajut d’un poc de brandi català, afegir l’aigua i les llenties, en arrencar el bull un grapat de mongeta tendra tallada a bocins petits, al cap de vint minuts carbassó tallat també a daus no gaire grans i acabar de coure les llenties. Abans de tancar el foc una mica de miso per donar el punt de sal. 

CONTINUEM AMB EL TURISME URBÀ.

Avui hem anat cap a la part alta de la ciutat, al Monestir de Pedralbes, feia molt temps que no hi anava i és clar les coses canvien, en alguns casos per a bé, com la vista al monestir i la col·lecció d’art gòtic, la gran cuina antiga del convent, que dona bona mesura de com menjaven en aquells temps, no tant passats, el jardí d’herbes remeieres (i culinàries) al claustre, un xic abandonat pel meu gust, en fi una visita distreta i profitosa.  El que havia canviat era el bar granja de la plaça on es podia menjar el famós mató de Pedralbes, que jo havia degustat de petit, ara el que hi ha és un petit restaurant al seu lloc. El mató era característic per la seva forma (Rafel Nogueres Oller ho recull en un dels seus poemes satírics: “ Ja som a Pedralbes, filla, quina matonera tens!”, sinó estic errat, era fet a base de llet d’ametlles, farina d’arròs i sucre. 

 

Aperitiu i dinar a casa, senzill, amb amanida de tomàquet, ceba i olives i un estofat de galta de vedella, que corria per la nevera. Per sopar he fet unes albergínies al forn posant-les tallades pel mig en una safata, amb un poc d’aigua a la base i ben tapades les he cuit més d’una hora, en treure-les les he ruixat be amb un oli aromatitzat amb all, sal, julivert i pebre vermell, tornades a tapar fins al moment de menjar-les. de segon he preparat un plat que feia la meva avia, mongetes seques remullades, bullides amb all i llorer, en ser cuites s’afegeix un sofregit d’all i tomàquet, molt caramel·litzat i una bona porció de mongeta tendre d’aquella tant fina tallada a bocins petits, es deixa coure fins que tot és cuit, ha de quedar caldos sense excés.  En realitat a casa feien aquest plat amb mongeta d’esgranar, és a dir mongeta ja feta, no tan seca i que venia encara amb tavella. Un negre ben posat de Costers del Segre hi ha quedat que ni pintat.

DE TURISTA PER BARCELONA

Sembla mentida, que el fet d’estar de vacances m’anul·li la capacitat creativa d’aquesta manera, visc i gaudeixo de les coses, que se’m ofereixen fetes, però em fa realment molta mandra posar-me a escriure quelcom.  Ara ho he fet i aprofito per explicar-vos alguna coseta d’aquestes vacances forçades a BCN.  Ahir varem anar amb la Teresa a passejar per la Barceloneta, més pels carrers, que no pas per la platja, que el sol picava de valent, la cervesa a un bareto desconegut, l’aperitiu al “Vaso de Oro”.  Em va agradar per que no hi havia pas gaires turistes de fora pel lloc (es agradable comprovar que alguna cosa ens deixen als de casa).  Per dinar havíem quedat amb l’Angel, que per indicació seva havia de signar un dels meus llibres a la xef del Cañete, i allà mateix varem fer l’àpat, deu ni do: encenalls d’albergínia a la mel, ous estrellats amb patates i sobrassada, tonyina a tacos a la planxa, musclos amb cítrics, bunyols d’espinacs, fesolets amb xipirons, en fi una llarga i esplèndida degustació de la bona ma de la Tati, la xef, que te força pressent que la cuina catalana de sempre està tornant a renéixer.    

El tema de fer l’aperitiu, m’ha agafat fort aquests dies de lleure, fins i tot estant a casa, aprofito la tranqui-la i fresca galeria del pis, per fer el petit mos una estona abans del dinar, prenc vi ranci fresc, cervesa, gaspatxo... i sempre pico alguna tonteria: ensaladilles, montaditos, salmorejo,... No us penseu que la mandra m’impedeixi cuinar, em passo forces hores a la cuina ja que mengem a casa habitualment, avui per sopar he fet una mongeta tendre saltejada amb ceba i cecina i uns ous remenats amb tomàquet, que junt amb uns panadons coreans, comprats a la Boqueria, han estat un bon àpat.