Barcelona, Barça i sopar de recursos.

He sortit a la tarda, primer a la llibreria Catalonia, presentació de Comanegra, desprès al Pipa Club, “montaditos” i cervesa, i la primera part del Barça.  Mes tranquil he anat a veure com acabava el partit al Tales, content ja amb la victòria una copa de vi,ràpida, al Ginger, conversa com sempre amb la Jan, en Pep, i en Joan.  I cap a casa a sopar.

Era tard i no hi havia res fet, i he preparat una sopa d’emergència.  He recordat una sopa que feia l’avia, simplement fregint uns fideus fins amb mantega i bullint-los en aigua i sal.  He posat doncs oli i mantega en un cassó i he enrossit  un grapat de fideus fins, en ser ben rossos, he posat aigua, miso, unes fulles d’api trinxades fines i un polsim de pebre i nou moscada. En deu minuts els fideus eren cuits i posats al bol ( a casa els bols de sopa son de mes de mig litre), he posat al damunt un rovell d’ou cru i ja a taula una bona espolsada amb formatge ratllat i tot ben remenat. Amb això i una copa de vi negre ja he quedat satisfet, avui el dinar ha estat abundant i no tenia massa gana.

BCN de nou, quatre copes i un sopar arregladet.

De nou a Barcelona, he baixat al barri (gòtic) abans de sopar, tenia alguns afers que tractar(la boda d’en Josep i la Nebras, a final de mes, ja us en parlaré, per que a nivell gastronòmic promet força), i la xerrada amb l’Angel, que sempre rondina i molts cops amb raó. 

Per sort en arribar a casa, m’he trobat una escudella barrejada, que havia preparat la Teresa ( amb la saviesa de separar sòlid i líquid, això vol dir que està a punt de ser consumida en qualsevol moment), la meva pregunta es: ¿com ha aconseguit que la botifarra negre quedes completament desfeta, augmentant per tant el sabor de la sopa?.  Me l’he menjada d’allò mes a gust (quan puc menjar quelcom que m’agrada i no ho he cuinat jo, el plaer es doble). Desprès tocava hamburguesa, be, encara que sé que son preparades pel carnisser, al moment , hi tinc una certa aprensió i tinc que modificar-les un poc per menjar-les (fixeu-vos que estic parlant de “reconstruir”, com ha estat amb l’escudella, no del que està de moda: “deconstruir”,.  He fet el que faig sempre l’he aplanat, tot picant fins deixar-la de mig centímetre de gruix, l’he espolsat amb un xic de curry al tandori i l’he posada a fregir en una paella amb oli a foc ben viu, quan ha estat ben torrada d’una banda l’he girat i al cap d’uns segons he abocat un raig de “Oloroso” sec, que sempre tinc a la nevera. Amb el salseró reduït, tot al plat i cap a taula.  Un vi negre del Penedès,  sense pretensions, ha fet de bon company fins a l’hora de acabar aquestes línees.

Recuperant el patrimoni alimentari..

Pensant encara en els vins tastats ahir, en el seu sabor únic i específic, he pensat que la tasca de 10 sentits, l’any passat, era molt en la línia de la d’en Pep Salseta, que recupera varietats autòctones de vegetals d’horta i fruiters, en la zona del Vallès. Ell i força gent d’arreu del país estan recuperant les llavors de productes que s’han deixat de conrear, sovint substituïts per productes de mes producció i gairebé sempre en detriment del sabor i la biodiversitat.  En Pep ha aconseguit interessar de nou molts pagesos en aquets conreus, ja que paral·lelament ha creat una promoció del producte en restauració i particulars.  Espero i desitjo que els enòlegs de, 10 sentits tinguin el mateix èxit que en Pep i engresquin pagesos i cellers, per que aquestes varietats antigues tornin a formar part de la nostra cultura vinícola.

Com que el dilluns el cafè es tancat m’ho he pres amb calma i he preparat un bon puré de patata, tot posant les patates (kanabec) pelades i trossejades a bullir en aigua i sal.  Cuites ja al punt, les he tret escorregudes i les he aixafat en un plat amb una cullera, tot afegint uns bocins de mantega (si s’aixafen amb una forquilla queden granuloses). Ja ben fines i rectificades de sal he posat oli d’oliva i uns rajolins de l’aigua de coure-les, fins que ha estat el puré homogeni i suau, sense deixar d’estar consistent.  Al moment he fregit en oli abundant un bistec de vedella i tret i posat al plat he tirat a la paella, a foc viu, all trinxat fi, farigola en pols, pebre negre i una culleradeta de farina, una volta i un bon raig de vi blanc,i un toc de conyac, tot remenat, tan sols un minut i per sobre el bistec.  Cap a taula acompanyat del puré i del mateix vi blanc i d’un bon boci de camembert, de postres, que també s’hi diu amb el vi blanc.

Fira del vi a Torrelles... del Llobregat i una escudella.

L’error d’ahir d’anunciar que anava a Torrelles de Foix, l’he pagat amb kilòmetres de bon matí. Aclarit l’error gracies a en Jordi, he arribat finalment a la fira (vora migdia), be, ha valgut la pena lo llarg del viatge, ja que era una fira força atípica. D’entrada unes magnifiques copes Riedel (que son com la formula1 de les copes de tast) i una varietat de vins tant del país com estrangers, en fi una fira d’allò mes interessant pels amants del vi.  Però el que mes he gaudit ha estat tastar els vins de 10 sentits, i comentar-los amb ells.  Son vins que difícilment trobareu a les botigues, doncs es tracta d’un grup d’enòlegs, anònims, i la seva filosofia no es la comercialització, es l’experimentació i destacar el paper dels enòlegs.  La collita passada a mes va tenir el punt de mira en varietats quasi desaparegudes.  Així he tastat una Carinyena blanca, d’una voluptuositat i arrodoniment que ja voldrien molts vins del país.  El Trepat blanc, un vi greu, amb la limpidesa del mineral i la roca i finalment una veritable joia, ja que tant sols en queden quatre hectàrees, un sumoi blanc, amb criança, d’una complexitat i originalitat que no es troba fàcilment en els blancs de casa nostre. Ha estat certament una trobada inoblidable.

Per sopar, m’he preparat una escudella de supervivència, he posat a bullir en aigua, sal i un raig d’oli uns trossos de botifarra negre i uns daus de bull blanc, un xic sec. Al cap d’una estona he afegit l’arròs i els fideus i als cinc minuts un resto de verdures ofegades que vaig preparar ahir la tarda per que sopés la Teresa, que fa règim. Amb un poc de vi negre i somiant encara amb els que he tastat al matí, ja he quedat de a punt de passar pel cafè del poble a comentar el dia amb els amics.

Passejada i futbol.

El dinar simple ha inclòs uns quants rovellons del “bosquet de Can Biel” (botiga de Piera on m’abasteixo del que no trobo al poble), no eren gaire gustosos, serien de lloc humit i ja se sap....  A la tarda he sortit a donar una volta, des de la Quintana he vist la devastació de la darrera riuada i era certament impressionant, es molt fort el que pot arribar a fer l’aigua desbocada.  Cap al tard al cafè, que avui jugava el Barça i això sempre es una fita important en aquest poble.  A la mitja part sopar ràpid a casa, truita a la francesa i pa amb tomàquet, amb una mica de lacón que va sobrar d’ahir i per acabar d’arrodonir un poc de formatge camembert, tot amb un bon vi negre. I a seguir el partit, encara rai que hem guanyat, això si, ens ho han fet patir.  Ara un parell de copes mes (mirant de reüll que fa el Madrid) i cap a casa, que demà tenim excursió vinícola, per anar a veure els amics de 10sentits a Torrelles de Foix.  

Les feines del camp i Santa Teresa.

Avui en tornar cap a casa he vist algun pagès que començava a collir les ametlles, es clar la verema aquí ja es acabada i les feines del camp no tenen treva, quan acaba una cosa en comença un altre, ara toca collir ametlles, el mes que ve seran les olives, i es que els principals aliments de la nostre cultura es recol·lecten entre estiu i tardor. La cosa comença al juny o juliol amb la sega, el blat, el pa, continua amb els productes de l’horta (l’estiu es pròdig), que serviran per fer conserves casolanes per la resta del any. Desprès el vi, el segon producte bàsic i a continuació dels fruits secs, als que, no se per que, no es consideren de primera línia donat el seu valor com aliment.  Acabarem amb l’oli els proper mesos que tanca la trilogia d’aquesta cuina de l’arc mediterrani, i tindrem el rebost ple per passar l’hivern.  

Avui era el sant de la meva dona, la Teresa, que ha vingut al poble i que no es de celebrar aquestes coses. Si mes no l’he convençuda de fer un sopar un xic diferent.  Pernil ibèric i lacon, formatge camembert i una amanida clàssica de la mediterrània, rodanxes fines de tomàquet, amanides amb sal i alfàbrega trinxada, al damunt uns trossos de “Fetta” (formatge grec) i unes olives negres, tot ben amanit amb oli d’oliva. El pa de coca i el escumós rosat de la meva amiga Pàmela han adobat el conjunt.  Be em falta el carajillo i la conversa amb els amics, al cafè del poble, que demà es festa i la nit pot allargar-se mes que de costum.

Del pa i un entrepà.

Un comentari d’en Salva, sobre un crio petit de poble, “es el que en deien abans : te cara de pa de ral”, m’ha fet venir nostàlgia del bon pa que teníem fa anys i que ara tan costa de trobar.  Avui compres una barra de pa que sembla bona i cruixent si te la menges tot seguit, però com la deixis tan sols unes hores, ja has begut oli, per que inevitablement et trobes una mena de goma absolutament immenjable (amb la nostra poca gana de país ric i desenvolupat).  El problema es que sé que aquesta estranya transformació del pa es fruit dels additius que porta i que el pa d’abans, natural al cent per cent, no duia i això feia que es conservés menjable alguns dies.

No voldria semblar que soc un d’aquells que pensen que qualsevol cosa passada era millor, al contrari penso que hi ha un munt de coses bones a l’actualitat (com per exemple que us pugui explicar tot això, ben assentat a una taula del cafè del poble i prenent-me un vinet) però això del pa em posa malalt, per es tracta de la base del nostre sistema alimentari i si està ben fet es un dels millors aliments i mes sans que hi ha.

Havia dinat fort i he optat per quedar-me al bar a menjar un senzill biquini. Amb la bona companyia i conversa de la Silvia, la Neus i la Olga, ah! i la Chao –Min, que estava amb el seu joc electrònic i no ha badat boca. He arrodonit amb un parell de trossos de pizza que m’ha passat la Silvia (¿Tindria remordiments,  per allò del règim?). I vinet blanc del cafè , no es que sigui cap meravella, però quan t’hi acostumes entre força be i ajuda força a la conversa.