Cuina tot el dia, sopar de nit bona, sense cuinar.

De bon matí (es un dir en realitat devien ser les 10) darrera compra a la Boqueria, he aprofitat per desitjar bon Nadal a en Petràs i en Salvador (de Avinova, el meu proveïdor habitual d’aviram  i similars).  A casa he preparat la terrina de cua de bou , al vi negre, que farà demà de carn d’olla, acompanyada d’amanida.  També he preparat les pastes salades per  demà.

El sopar de Nit Bona era a casa de la Judit i l’Albert (de la Bodega la Palma), amb el grup d’habituals d’aquesta festa.   Un sopar d’aquells interminables (unes tres hores), hi havia de tot, anàvem fent tastets: pernil ibèric, escopinyes fresques, escamarlans, calamarsets. Foie “poelé”, per la Jan, fantàstic, terrina de llamàntol de la Judit exquisida, salmó fumat amb mantega de romesco i ou filat (mania exclusiva de la Judit, a la que ens apuntem tots). Formatges (torta de la Serena inclòs), pastis de poma.  I el s vins blancs del Penedès, de Costers del Segre  i d’Alella, negres de l’Empordà i el Penedès, de Bordeus i La Borgonya, de la Ribera de Duero.  Cava d’una gran marca, i un rom cubà diferent.  La gloria era, però, un deliciós whisky, un Islay de deu anys, que tenia tot el mar al seu cos.  I a dormir tot seguit, que demà hi ha molta feina, dinar de família per 18, que es diu de seguida.

Compres i preparatius nadalencs, al final un xic de disbauxa.

De bon mati a la Boqueria, a cercar els ingredients per la sopa de Nadal (oxtail soupe, sopa de cua de bou) que he posat en marxa i ha bullit el que calia (hores), altres preparacions paral·leles i no us penso cansar amb les explicacions.  Mes compres de cara ala festa i tot el dia a la cuina, això es el que passa quant cal fer dinar de Nadal per 18 persones (no us ho recomano, encara que jo ho faig). Em fa una mica de vergonya explicar el que cuino pel Nadal familiar, donada la fam que hi ha al mon, però per mi es una festa celta i soc fidel als meus orígens.

Cansat de treballar a la cuina, m’he negat a fer sopar i em acabat al Alt Heidelberg, de la Ronda, la Teresa i també l’Arnau i l’Alba, amanideta de patates, i de morro de vedella, clàssics del local. I cada un el seu entrepà, hamburgueses i demés, el meu entrepà, de Grobe, una excel·lent salsitxa, per que ho haig de dir es un lloc que conec des que era petit, el meu pare era client habitual, i la qualitat dels productes sempre ha estat immillorable, en fi un lloc al que tinc veritable estima.  Després he sortit, es clar, la festa ha estat al Ginger, amb en Jordi i en Joan primer i després amb la Nuria i la Cristina, dues dones com cal. Dels vins cal que digui que ens em mogut per la Ribera de Duero i un ecològic del Penedès, i jo diria que falta oferta dels vins del país, i no es culpa del local.

Segueix el mal temps i mes compres.

De molt bon matí a la Boqueria a encarregar un parell de coses per les festes, després a treballar. El dia ha estat de nou boirós i plujós, encara sort que he treballat no mes fins a migdia, que a ciutat no es nota tant el mal temps, a la tarda he optat per fer les primeres compres de cara als àpats d’aquests dies, coses bàsiques i sense problemes de conservació.   Demà començarem amb les coccions, i preparacions, en un crescendo, que culmina el dia de Nadal, en fi que m’espera una bona feinada com sempre.

Cap al tard he anat al Pipa Club, a fumar una pipa relaxada i una xerrada amb els tertulians habituals, hem estat mirant a TV3 un reportatge sobre el conegut mestre pipaire d’Amer, que ve de tant en tant pel club, les seves pipes artesanals son conegudes arreu del mon.  M’ha sorprès que a les portes de les estúpides prohibicions pels fumadors, la televisió del país faci aquest tipus de entrevistes.  He anat a fer el mos al Vascónia, croquetes, tigres i demes com sempre i uns calamarsets farcits força bons, amb el Rioja de costum.  Una estoneta al Ascensor, amb una bona xerrada de cuina amb l’Ana i la Leire, que ha comentat que el seu pare criava cavalls a Navarra, i els duia a BCN, al escorxador, per abastir algunes carnisseries especialitzades aquí a Catalunya (si mes no es veu que estant força ben criats).  Fi de nit al Ginger, amb la Jan preocupada pel impacte de la llei antitabac sobre el seu negoci.

Pluja, boira, fred, alguna compra i un sopar com cal.

No es que fes un fred extrem, però el dia plujós, emboirat (si mes no molta boira, per on jo era, al Penedès), semblava que augmentava la sensació de fredor.  Amb tot i que he començat vacances, avui tenia que anar a treballar i demà hi tornaré una estona mes, en fi.  En arribar a BCN he sortit a comprar una “jamonera” (alguna traducció deu tenir al català, però a mi “pernilera” no hem fa el pes, a veure si algú m’il·lustra).  Es per posar el pernil del lot de l’Arnau, que no en menja pas gaire, que hi farem.  He aprofitat per prendre un parell de vins, al Bitxo, de la Bene, que feia temps que no veia, segueix amb els seus salmons i bacallans marinats, gloriosos, i altres delicadeses.

Partit del Barça, amb la sogra, que es força cridanera, per sort, i mentre preparava el sopar sabia que no hem perdria cap gol ja que la sentia des de la cuina (no n’hi ha hagut cap, quina llàstima). Per sopar he aprofitat un brou de peix que tenia congelat i que ha resultat molt mes potent i saborós del que em pensava, com que a més hi he fet un sofregit de sípia, ceba, tomàquet, all, julivert i un bocí de anís estelat, la sopa, amb arròs ha quedat molt suculenta.  De segon la Tere ha fet el seu habitual fetge de cabrit amb all i julivert, que l’hi queda molt be. Postres de torró de xocolata, figues i nous (que baixen el colesterol). El vi el de Ribera de Duero, de la sogra, faltaria més.

De nou a BCN, compres i sopar lleuger.

He aprofitat la tranquil·litat de S. Jaume Sesoliveres, per dormir a pleret aquest matí i després d’una passada ràpida per la casa del Bedorc, a recollir algunes ampolles que necessitava per Nadal, he baixat a Barcelona al migdia.  La Teresa m’ha arrossegat a anar de compres per la tarda i a mi això sempre em cansa.

Per sopar he preparat pèsols i patates ofegades a la farigola.  En una cassola d’aquestes negres de fosa (era una de les compres de la tarda) he posat oli i he fet sofregir un xic: ceba tendre, porro, all tendre, pastanaga tot ben trinxat, un manat de farigola i un bocí de pell de taronja, després he afegit els pèsols i les patates tallades a daus petits, així com un raig de conyac i un poc d’aigua.  Amb 15 minuts de cocció ha estat enllestit.  De segon tocava hamburguesa, i com que no hem fa massa el pes l’he aplanada be i l’he ruixat amb salsa teriyaki, ben cuita en una paella amb oli, un cop posada al plat, l’he ruixada amb una julivertada feta amb oli d’oliva, oli de nous, julivert i cebollí, tot ben triturat amb el pimer .  Negre encara de la Terra Alta i uns bocins de torró, que ja els hem encetat, han deïtat la cosa vista per sentencia.  Cap a dormir, que demà toca matinar.

Dia complert. Tast de vi, més tard, d’oli i més....

Al matí fira del gall a Vilafranca, tast de vins negres del Penedès, n’he probat un parell que m’ha semblat força bons, però m’ha semblat més interessant la fira que hi havia al voltant, a part de l’aviram que era gloriós. Productors artesanals i demés, una parada de tomacons, per exemple. Després tenia dinar a S.Jaume Sesoliveres a casa de la Núria i en Jep, en realitat era el que en diem una rosta, el tast de l’oli de l’any i que dura tota la tarda i més, viandes de tot tipus: coques de recapte, vedella, pollastre, cuinat de meravella, tot productes ecològics, que us penseu, son gent que ho tenen molt clar i treballen d’això, a més vins i caves a dojo, formatges artesans, pastissos, carquinyolis, i una cosa marroqui, que ha portat en Pascual, de nom “smetta” (es una aproximació fonètica, no ortogràfica), una mena de serradures de color fosc, que duien ametlla, sèsam i una barreja d’espècies i herbes equilibrada i bonísima (m’encanta i procuraré saber com es fa).  i després cafe i copa a casa la Jan i en Pep, ja de nit, i ara estem amb una ampolla de negre del Penedès, pernil d’ànec, paté de foie, formatge... Jo crec que m’he mort i estic ja al Paradís, o ... al cel.   Fins demà.

Derbi, quiche i ball de fi de festa.

Dia tranquil, matí de compres, pel dinar i alguna cara a Nadal.  El dinar de família, aperitiu, plat doble de rissotto de verdures i saltejat de rovellons i botifarra(encara hi ha rovellons, i de Berga, saborosos).  A la tarda he preparat la quiche per dur al Pipa Club, ja que es costum, quan hi ha partit del Barça, que els assistents portin quelcom per sopar i ho consumeixin de forma comunitària.

Per fer la quiche he preparat la pasta brisa que ja os vaig comentar faig servir per les pastes salades i que ve en llibre de cuina catalana, amb ella he folrat el motlle.  El farciment un ofegat de cansalada en mantega de vaca i porros trinxats, amb un xic de conyac tipus francès, que he barrejat un cop ben fet, amb ous batuts amb crema de llet, formatge Emmental, pebre i nou moscada i amb això he farcit la massa ben posada en un motllo de quiche.  Si fa o no fa, mitja hora de forn suau i la cosa feta. L’Angel ha portat un formatge manxego excel·lent i a mes hi havia torró de l’Anna i altres coses. En fi una “maneta” gloriosa i ben acompanyada.  He passat després pel Ginger, i també pel Ascensor, on el fi de festa ha estat de ball, amb l’Ana i la Leire, que sempre estan disposades a la marxa, tot i llevar-se d’hora demà, per anar a treballar (botiga d’alta costura, a mes).  En fi un dia rodó, tenint en compte que començo vacances.      

Mes sobre el tema dels vins i sopar convidat.

Direu que soc un pesat, però la dualitat sobre la forma de elaborar els vins, no me la puc treure de sobre.  En realitat he pensat que el vi, poc o molt sempre ha tingut un cert percentatge de manipulació, si mes no penseu en els vins grecs i romans, que per tal de que es conservessin be s’hi afegien les coses mes insòlites: aigua de mar, resina de pi, mel, especies, ben poc del sabor originari podia quedar en aquests vins, però era el que demanaven els consumidors, en aquell moment. Per altre banda també em sembla genial, que si algú obté del seu tros vins meravellosos, amb pràcticament no mes tenir-ne cura, i actuar sobre ells el mínim possible, no deixi de fer-ho, encara que no siguin tant comercials. El que em sembla del tot malament es que es perdi la gran diversitat que existia en els vins d’arreu del mon.  Crec que el tema està centrat em com emprar la tecnologia actual, pensant en el propi vi i no en les possibilitats de venta (i ja se que això es demanar molt).

Avui no he tingut que cuinar, la Nebras i en Josep ens han convidat a sopar a casa seva, carxofes al forn amb la seva vinagreta, i sawarma, que cada un es muntava amb els diferents ingredients (la Nebras, encara que ara es catalana, va néixer a Síria i en sap d’aquestes coses, ja que a mes ha treballat de cuinera professional).  Per postres he portat un parell de formatges: carré de Pont l’Eveque i una petita “tomme” adobada amb Marc de Champagne, la Teresa havia comprat un pastis d’aquests en forma d’arbre de Nadal per completar.  Ribera de Duero i Cava han completat l’àpat i la conversa.

Segueix el fred, i una sopa clàssica.

Aquest matí el fred entrava al cos amb el vent gelat, tot i fer un sol esplèndid el dia ha sigut molt fred.  Al vespre a casa, mentre encetava una altre ampolla del ull de llebre de la Terra Alta, he continuat llegint el llibre del vi d’Alice Feiring, aquest cop feia una repassada al Borgonya, que salvava ben pocs vins, la majoria segons ella havien canviat i eren excessivament afruitats i dolcencs.  Salva els viticultors tradicionals, que fermenten els vins amb els llevats naturals del propi vi, que no usen barriques noves, etc.  M’estic preguntant si en queda algun a Catalunya que ho faci, actualment, serà qüestió de mirar-ho.

Per sopar, amb tot el fred del dia s’imposava una sopa capaç de ressuscitar els morts, es a dir la clàssica sopa de ceba francesa.  En una olleta he posat a ofegar, amb mantega, la ceba tallada a tires, a foc suau, fins que ha estat transparent i un xic rossa, he afegit conyac tipus francès, pebre negre, i brou, rectificada de sal l’he fet bullir cosa de mitja hora.  En una cassoleta de terrissa he posat pa torrat i he abocat el brou i la ceba pel damunt, desprès he cobert be la superfície amb formatge emmental i l’he posat a gratinar al forn.  De segon he descongelat la brandada que va sobrar de l’altre dia i posada en cassoletes petites, l’he decorat amb unes rodanxes de tomàquet fresc i aprofitant que el forn era calent l’he gratinat una mica, no s’estranyi ningú, per que aquesta es la manera tradicional de servir-la a la Provença, que afegeixen encara, al decorar, olives negres.

Dia fred i el desig de recuperar llocs oblidats.

Amb tot i anar tard a la feina, com us deia ahir, el fred ha estat present al llarg del dia, això si, ha propiciat un capvespre nítid, diàfan, el vent s’ha endut qualsevol rastre enterbolidor, el paisatge era com d’acer inoxidable a la posta de sol. Tenia ganes de sortir i he fet la primera cervesa al Grouxo, al costat de casa. He passat un moment a veure la Nebras i la seva nena, la Caterina, cada cop mes eixerida.  Uns tigres i uns ous arrebossats al Vasconia, en Miguel m’ha jurat que mentre ell estigui allà la meravellosa barra de marbre no es mourà del seu lloc.  El següent lloc ha esta de retrobada: el Bidasoa, que ara porten els descendents i no ho fan malament, mandonguilles i vi negre de la casa, amb un parell d’amics d’altre temps, ja en parlarem mes endavant d’aquest lloc, que promet.

Com sempre fi de festa al Ginger, amb la Jan i en Pep, un tàrtar de salmó amb alvocat, compartit amb en Joan, que hem coincidit, era una pura meravella, ben acompanyat d’un negre del Montsant (si, ja se que no es un maridatge gaire encertat, però es el que estava bevent en aquell moment, ¿que voleu ara?).  Per acabar una passada rapida pel Ascensor, per signar un llibre per la Mª Lluïsa, be per que el regalés a algú, que necessita un cop de ma en temes de cuina. 

Per un fallo en la connexió a Internet no he pogut posar fins ara la ressenya d’ahir nit, en fi disculpeu les molèsties.