La nit al carrer i no pas per fumar.

Nit atípica, ja que he baixat al Ascensor així d’entrada, per parlar amb l’Angel de la Tastúlia del Ateneu (¡del mes de Març!) i es que cada cop ens demanen les dades amb mes antelació, en fi que d’espontaneïtat res de res.  L’Angel m’ha preparat un dels seus entrepans, no us ho creureu: de pa amb tomàquet, amb fina capa de formatge de Cabrales i unes llonzes de Reblochon, no estava malament, el formatge cremós neutralitzava la fortor del verd i el conjunt quedava al punt.  Per beure cervesa, de la marca del meu barri.  He sortit una estona a fer el carajillo a la Palma, i xerrar amb l’Anna. De tornada al Ascensor el xupito de Whisky, mentre parlàvem amb l’Angel del be i del mal.  De tornada a casa la cervesa al Groucho i xerrada amb el jovent habitual, que encara es salvarà, penso, ja que fins i tot alguns son romàntics, encara.       

Ja a casa tenia un xic de gana i mes que res el que els castellans en diuen “corambre”, es a dir set de vi, i m’he acabat el blanc de noirs de l’altre dia, amb una mica de formatge, Saint Albray per mes dades, mentre escrivia tot això.  Per cert això de sortir al carrer a fumar, està clar, que es una de les millors maneres de relacions socials que hi ha hagut en molts anys, un dels millors sistemes de lligar que he vist en la vida, paraula!.

Tema de vins, verdura per sopar.

Us recomano que llegiu a la web de 10sentits  l’entrada que parla de la visita de Jay Miller a Catalunya.  Aquest senyor es per dir-ho d’alguna manera el tastador delegat del famós crític de vins Robert M. Parker, de la revista Wine Advocate, crític que porta de cap els productors de vi de tot el mon, amb les seves puntuacions de vins, alguns però i fins i tot altres crítics, no l’hi fan massa cas i segueixen amb els vins tal com eren abans de la seva influencia, per que si alguna cosa es certa es que ha aconseguit canviar l’estil dels vins a molts llocs i fer desaparèixer el “terroir”a altres.  Al senyor Miller (no em consta pas que sigui parent del famós escriptor) l’hi envejo la feina, segons deien els diaris, venia a tastar uns 1.200 vins pel cap baix, en fi es normal que surti somrient i feliç a les fotos.

Per sopar hi havia verdura de patata i coliflor, amb uns quants cigrons ja cuits, afegits a l’olla en tancar el foc, per escalfar-los.  He preparat una versió d’hivern de la salsa de Reus (que ve al Cuina Catalana de Veritat): he posat a remullar en aigua calenta un parell de nyores i vuit tomàquets secs,després en el vas de la batedora he posat ceba, all, julivert (tot cru), sal, pebre negre, un poc de vinagre, afegint la polpa de la nyora rascada i el tomàquet amb pell i tot,en triturar-ho he anat afegit oli d’oliva fins deixar la salsa lligada i espessa.  L’hamburguesa que em tocava per sopar l’he aplanada entre film de cuina fins a deixar-la de mig centímetre de gruix, l’he untada amb oli de sèsam per una banda i salpebrada amb tandori, ben fregida en una paella (les vores ben torrades) m’ha servit d’acompanyament de la verdura.  Per beure un Costers del Segre, ull de llebre i merlot, amb un toc de barrica, del 2008, forca bé, però a mi m’hi sobrava una certa dolçor, com passa en molts vins d’avui en dia.

Mes sobre sant Vicenç i sopar lleuger.

Tal com deia ahir hi ha dades ben curioses sobre el patró dels vinaters, diu la llegenda que a partir d’un poc de vi mediocre podia fer el miracle d’omplir una portadora o una bota del millor vi, inclòs mistela i vi ranci.  I diuen les males llengües que alguns taverners, imitaven el sant i aconseguien vendre molt mes vi, que no pas compraven, això si no era en absolut tan bo.  També recomanen resar al sant en el seu dia, per tal que el vi no ens faci mal per molt que en beguem, ja ho sabeu i que no pari el porró.

Després del habitual dinar de diumenge, l’arròs i demés, calia un sopar d’una certa lleugeresa i he posat a ofegar en una olla, amb oli, ceba trinxada grollera i una mica de tomàquet sec (sense remullar), després he afegit api i una bona porció de carabassa de rebequet, tot trossejat i un poc de vi blanc.   Mes tard  una culleradeta de tandori, aigua, sal i patates trossejades, amb mitja hora de bullir ho he triturat tot amb el pimer i cap a taula. De segon m’he fet una truita d’all i julivert, simplement cal batre els ous amb sal, pebre negre, all i julivert trinxats molt fins i fer la truita a la francesa, ho he acompanyat amb pa amb tomàquet i per beure un “blanc de noirs” fet al Penedès, al celler d’uns amics que era força agradable i afruitat.

Retorn a ciutat, amb enyorança.

Aquest mati, quan m’he llevat, encara amb una certa ressaca, a les deu del matí, el termòmetre del pati marcava un grau sota zero, la setmana dels barbuts ha reaccionat un xic tard però ha acabat complint els deures.  Avui 22 de gener el darrer dels sants amb barba: Sant Vicenç que, feliç coincidència, es advocat i patró de tot el que es refereix al vi i era de ritual rentar les imatges d’aquest sant, amb vi, el dia d’avui.  També era el dia escollit pels taverners per canviar el ram de pi que penjaven sobre la `porta com distintiu de que tenien bons vins.

Allí on vegis un ram,

senyal que hi venen mam;

allí on vegis un pi,

senyal que hi venen vi.

He tornat a ciutat, tenia afers que em reclamaven, no ha estat el fred ni res semblant el que m’hagi fet tornar, la meva devoció pel lloc es absolutament ferma i no negociable.  He vist la segona part del Barça al Mesón Burgalés, avui han complert, com sempre.   He fet després un mos al Ginger, unes glorioses mandonguilles de xai i vedella, amb uns quants vins.  Després he  passat per l’Ascensor, i el darrer xupito al Groucho, que sempre està animat, en fi demà puc dormir un xic més i tiro de beta.  De sant Vicenç patró del vi em sembla que en tornaré a parlar, que les devocions i histories son moltes.

Retorn a la terra i Festa Major.

Tal i com estava anunciat la temperatura ha baixat força i encara que el dia ha estat assolellat ,un vent gèlid no ens ha deixat gaudir-lo.  Com us vaig dir avui comença la Festa Major del Bedorc i m’ha encantat tornar-hi, m’he adonat de que m’hi sento molt be aquí.  I no es que sigui per que es un poble especialment bonic (que nosaltres l’hi trobem), o per que estigui dins un espai protegit per l’Unió Europea (Parc de les Roques Blanques): tenim els pins pinyoners mes alts d’Europa i un bon nombre de plantes i animals que requereixen protecció. No es per cap d’aquests motius, crec que simplement es per que es d’aquells llocs que, no saps ben bé per que, fas teus i t’hi sents com a casa i estic segur que la seva gent i te a veure amb aquest fet.

Avui soparem a la sala del poble, un sopar senzill que prepara la mateixa junta de l’Associació de Veïns, pel que sé, serà: aperitiu, embotits amb pa amb tomàquet, vi i cava del país ¡que no falti! i sobretot el caliu de la gent que sent la festa i la viu de tot cor.  Després tindrem Bingo i mes tard música i ballaruga fins a la matinada. En fi una nit perfecte, es per això que avui poso el blog en horari europeu, no sigui que acabem massa tard.

Del blog i una bona escudella.

He d’agrair a l’Ana, del departament de premsa del concurs “cocinero del año” la seva bona opinió del meu blog i la invitació a veure la semifinal del concurs, podeu veure de que va aquest a www.concursococinerodelaño.com.  També vull agrair a en Roger la nota sobre El nostre pa de cada dia, al blog de club de cuines, espero que tot plegat serveixi per arribar a mes gent i que ho gaudeixin.   Avui 20 de Gener es Sant Sebastià, patró dels pescadors de canya, i sobretot patró del Bedorc, que a partir de demà comença la seva festa major, espero poder acompanyar-los.

Com que justament avui he rebut els resultats de la revisió mèdica de l’empresa i pel que es desprèn de la analítica la meva mort no es imminent, he decidit celebrar-ho amb una bona escudella.  He posat a l’olla, amb aigua, sal i un raig d’oli d’oliva un parell de trossos de botifarra negra i uns daus de cansalada, ceba, api i tomàquet sec, tot trinxat fi i uns bocins de bròquil que corrien per la nevera, en bullir els escaients arròs i fideus gruixuts.  En vint minuts, ja era a taula, amb un bol dels grans ple d’escudella i posant-hi el corresponent formatge ratllat.  El vi ja sabeu (dissabte passaré per Cal Feru i em compraré algunes ampolles del país) i per postres unes galetes sueques de gingebre, que no eren pas regal de les sueques d’ahir, si no que les varem comprar a Ikea dissabte passat.

¿Torna l’hivern? O potser ho fa veure?

El mati ennuvolat, la temperatura mes  baixa, semblava gairebé hivern, potser no mes ho semblava, a migdia lluïa un sol un pel nebulós encara.  Sembla veritat que el hivern es recupera, ¿serà per un temps llarg o tan sols uns dies?, ja veurem.   Avui dia 19 de gener hem estat de sort (o no) si plovia avui ho feia durant tres mesos, i si no ho teniu clar us poso el redolí:

Si plou per sant Canut,

de tres mesos no veuràs eixut.

Les vinyes cada cop mes podades, marquen el paisatge del hivern, si voleu saber mes sobre el tema de la poda de vinyes mireu-vos la pagina de 10 sentits, ho explica tot. 

No he sopat a casa i hauria de dir que tampoc a fora, jugava el Barça i he passat pel Tales amb l’idea de fer un mos, res mes lluny de la realitat: les croquetes immenjables i les patates amb all i oli (segons enunciat) encara pitjor.  En fi avui ni tan sols l’alegria de guanyar el partit (encara que per sort no es perd res). M'he consolat de tot plegat amb les copes posteriors, al Ginger i al Ascensor, amb dos noies de Suècia encantadores, malgrat foren un pam mes altes que jo, com sols passar.

Dia enfeinat i sopar de verdura

De bon mati el sol i la boira jugaven a empaitar-se entre les vinyes, al final la boira quasi ha marxat i el sol ha anat escalfant el dia.  Dia de força feina i plegar tard, en arribar a casa em venia de gust seure al sofà i llegir una estona (ara estic amb una novel·la negra sueca, que no es del que us penseu, que per lo vist tothom està publicant novel·les sueques d’aquest tipus des de l’èxit de la trilogia.  Una ullada als sants del dia, em quedo amb el que no es sant: segons conyeta popular avui celebra la seva festa el porquet de sant Antoni, que, segons també el dir de la gent, es realment a qui veneren els cansaladers. 

Amb tot això el sopar tenia que ser senzill i ràpid, verdura de bleda i patata, bullides en aigua i sal, amb el suc de cocció m’he escaldat una sopa tot posant al plat llesquetes fines de pa sec, ruixades amb oli, amb unes tires de pernil curat i empolsinades amb pebre vermell i formatge parmesà, cal tirar el brou bullint i tapar-ho amb un plat fins al moment de menjar-ho.  Per amanir la verdura he fregit bocins de cansalada i de “morcilla achorizada” de Jaen. De tall una mica de fetge de cabrit amb all i julivert que la Teresa ja s’ha pres per costum setmanal.  El vi negre de Toro, que voleu: estava d’oferta i en vaig comprar algunes ampolles.