La Rambla no es el que era i unes dades de sant Valentí.

Pujava del Pipa Club cap a casa, per la Rambla i m’han deixat ben sorprès les noves paradetes, que han substituït a les dels animals.  Majoritàriament eren de pastisseria industrial, que en molts països està començant a ser qüestionada, per ser font de colesterol i engreix, es curiós que les autoritats sanitàries no hagin badat boca, ara que han posat ordre, amb tan zel, al tema del tabac, es podrien mirar les altres coses que afecten la nostra salut.  Per cert la ferum de vainilla sintètica que es nota al tram alt de la Rambla es francament molest per qualsevol gastrònom sensible.  Pel que fa a sant Valentí, lo dels enamorats deu ser costum forana, ja que es advocat de varies coses, com les parteres i fins i tot els estafadors, però no dels cursis.   Això si:

Per sant Valentí,

l’ametller a florir.

O pels vinaters:                                             

                                                        Per sant Valentí,

                                                         trascola ton vi.

Per sopar, la Teresa havia fet patata i bròquil bullits i jo he fregit en una paella, amb oli, sobrassada (mallorquina) i uns alls trinxats, que han servit per amanir-ho, en la mateixa paella i amb la resta d’oli i sobrassada m’he fregit l’hamburguesa (avui es dilluns i això no es Belgica) i me’n he fet un entrepà de baguette amb pa amb tomàquet, la resta del vi de Lleó del dinar d’ahir ha ajudat a tirar avall i a dormir que demà hi ha força feina.

Dinar de família i sopar d’any nou xinès.

Matí a la cuina, perquè teníem dinar de família al complert, com sempre l’aperitiu, l’arròs (avui era de peix) i el rostit amb salsa de ceps, formatges i macedònia de fruites regat amb un vi de León, de una varietat exclusiva de la zona Prieto Picudo, que estava força be.

Lo de la família al complert es perquè ha vingut el Dani, que treballa fora del país, i ha vingut amb l’idea de fer el sopar d’any nou xinès, i això es el que hem fet aquest vespre.  Al nostre restaurant predilecte el Zhao Yang (Còrsega 391), el menú una meravella, i amb símbols de prosperitat de per mig, Formes rodones que representen les monedes, des de unes simples rodelles de cogombre amanides al agredolç fins un xampinyons farcits, dimsums varis, pasta amb verdures i vedella, pastis de nap amb salsa picant, tres tipus diferents de verdura al wook, i un peix sencer  que feia goig, les postres unes pastes que eren directament representació de l’or, en fi que si aquest any no ens somriu la fortuna no serà pas culpa nostre.   Vi de la casa, te, aigua i cafès (jo carajillo com us podeu imaginar) i els regalets habituals amb que sempre ens obsequien i l’explicació d’un exercici secret de gimnàs (les dones s’hi han apuntat de seguida), que aconsegueix poder pujar les escales als 70 anys com si fossis un jovenet .  Encara he passat després pel Ascensor, fèiem comiat a l’Aurora, que se’n va a viure a Madrid, les darreres copes i fumar al carrer.  En fi per ser un diumenge ha estat un dia força aprofitat.       

Dia de compres, cuina i Barça.

Mati de compres, Boqueria, ceps diversos al Petràs, patates i cebes a la parada habitual,  el pa al forn de sempre, la pasta, els raviolis a la Rivali, amb la xerrada de rigor i es que no hi ha com les botigues de sempre. Compra per avui i compra pensant en el futur immediat.   La propera setmana tinc un xic de feina, ja ho veure-ho.  Tota  la tarda a la cuina, que si el rostit per demà, la confitura de piquillos i la tonyina marinada, pel  dissabte que ve, en fi feina de fons que cal acomplir.   El Barça al Pipa, no ens hem quedat  bé, però si ho penses un xic es el que hi ha.

Amb el regust del partit he volgut fer un xic diferent i he anat al Bidasoa, uns xipirons a la seva tinta, i la promesa de tornar i ficar-me de ple en el tema culinari del lloc, el vi, inevitablement un Rioja, ja ho canviarem això.  Després el Ginger, una estona amb  en Joan, la Jan explicant-me les sapastrades  del seu gos, en Truc, que sembla un xic rebel, com cal. I encara l’Ascensor i la darrera al Groucho, que amb el canvi d’imatge encara triomfa mes.

Avui no es cap sant especial, però la vida segueix.

El dia ha estat de boira i núvol, fins entrada la tarda, el sol sembla que no vol estar de ple fins que ja se’n va. I no hi ha res a fer.

He baixat de tarda a la formatgeria La Seu, del carrer Dagueria, a veure la Katring (potser no escric el nom correctament). He comprat  alguns formatges de cara al diumenge.   Ha estat com una trobada familiar, de cop i volta hi eren la Teresa, amb la Gemma i la Nebras amb la Caterina. Unes copes al Ginger,tots plegats, ha passat la Pam, amb  qui sempre parlem de vins, i cap a casa, per imperatiu legal.  Un cop allà i en vista del que hi havia, he tornat a sortir (i en plan destroyer): Groucho, Pipa Club, Asensor, per tornar a recalar al Ginger.

Un salmó marinat, amb alvocat, pura gloria, com tot el que fa la Jan, i un blanc, Macabeu, del Penedès, que no tenia desperdici.  Encara m’he pres alguna cosa més i en tornar a casa no m’he resistit d’entrar  de nou al Groucho, que ha canviat el seu aspecte visual i que segueix igual, amb els seus xupitos.

Dues santes vinícoles i sopar lleuger.

Una d’elles santa Escolàstica, que havia estat patrona dels taverners, no se sap perquè la iconografia la representa amb una caldereta a la mà, però la veu popular deia que era la caldereta de l’aigua que els taverners posaven al vi.  L’altre es santa Eulàlia, que a mes de patrona de Barcelona ho era del boters, els que feien les botes de fusta pel vi i a mes hom creia que si avui feia sol:

Santa Eulàlia assolellada,

collita de vi assegurada

No es pot dir que hagi estat un dia francament assolellat, al mati les boires no han deixat veure el sol i encara persistia una boirina entre el sol de tarda, cosa del anticicló.

Per sopar m’he preparat una crema d’algues, ofegant en l’olla ceba tendra i porro en oli d’oliva, en posar l’aigua necessària, he afegit les algues prèviament remullades, patates trossejades, tonyina seca, un poc de miso, pebre negre i sal.  A la mitja hora de bullir ho he triturat amb el pimer afegint-hi una mica de llet per afinar.  De segon tres mandonguilles, que va fer ahir la Teresa, un xic de formatge i la garnatxa del Penedès, que encara m’acompanya mentre escric.  

Pipa Club i sopa al forn.

He passat la tarda-nit al Pipa Club, es clar, dos dies a la setmana podem beure i fumar, sense personal de servei i cal aprofitar-ho, les converses sempre variades, recauen en algun moment en el tema del fumar, que a tots ens pertoca, i apart de les referències feixistes pel que fa a les prohibicions, sempre acabem amb l’estranyesa de: per que aquesta mania amb el tabac i cap pas ferm envers la problemàtica creada per un simple anticicló que pel que sembla omple els serveis d’urgència pulmonars?.   En fi els fumadors, de pipa o el que sigui, tenim clar el que fem, ¿pero i la resta del mon?, sort que a més som educats i no diem tot el que pensem.

Desprès de les copes i pintxos al Pipa no tenia massa gana i m’he preparat una sopa un xic fora del habitual.  En una cassola de terrissa he posat pa torrat, cobert amb formatge, i l’he regat amb el brou de pernil que vaig fer ahir, he esclafat un ou al bell mig de la cassola i he afegit mes formatge (emmental) posant-ho a continuació al forn (grill i ventilador).  Amb la superfície un punt torrada he afegit un xic de brou i cap a taula.  ¡miracle! el rovell no estava quallat i la sopa un cop remenada ha estat una delícia, que he acompanyat amb una garnatxa feta al Penedès, que ni tant sols era denominació d’origen i que estava d’allò mes bé.

La nit a BCN: trista, sopar, es un dir, pel carrer.

He passat pel Pipa Club, a polir unes pipes de segona ma, que vaig adquirir a la darrera subhasta del club (els fons eren per una ONG i calia quedar be), m’han quedat com noves, els “piperos” tenim tècniques perfectes per fer-ho.  Un whisky xerrant amb l’Anna, que està ansiosa per marxar a Nova Zelanda i de fumar res, que avui no toca (que trist).

He anat tot seguit al meu xiringuito preferit (plaça Sant Jaume) a fer un entrepà, de llom, formatge i ceba, amb mostassa.  Pel camí ja he vist que els restaurant i bars eren deserts, poca gent i sense fer gasto, fins i tot els del frankfurt, que es oferta barata, ho han notat, (que trist).  He passat pel Ascensor, la Susana i l’Angel feien sopar i m’han deixat tastar una amanida fabulosa de enciam. fabetes baby i alvocat, amb una vinagreta lleugera de Mòdena, que estava d’allò mes bé, i també uns espagueti amb cloïsses, d’un gust immillorable.  Carajillo a la Palma, poca gent també, i la darrera cervesa al Ginger, amb quatre gats,  Ni tan sols la possibilitat de l’ultima al Groucho que ja era tancat, que trist i es que entre la crisis i la llei antitabac, estan aconseguint una tristesa general entre la població, que no se on anirà a parar.