S. Josep, dia de menges varies i tradicionals.

Amades ens deixa una bona explicació del àpat habitual a seva època, no està mal: a migdia era obligat una olla de les “quatre ordres mendicants” o sia que havia de dur carn de vedella, de xai, de porc i de gallina, i una pilota com Deu mana, amb cigrons i api, la pasta per fer la sopa eren, com a norma, els macarrons.  Després es menjava pollastre en salsa, i era tradicional menjar olives i anxoves.  El tercer plat era llom o botifarres, amb torrades.  Per les postres, l’anomena’t mató de sant Josep, que s’acompanyava amb vi bo, de la costa, i diu que el preferit era el de Calella, ¿algú sap de quin vi està parlant Amades?, jo no en tinc cap noticia.

Afortunadament les coses han canviat, a casa es menjaven canelons i la crema de S. Josep, la catalana clàssica i sense cremar.   Jo ho celebraré demà a casa i en això he estat tot el dia, comprant i cuinant, en acabar de posar aquestes lletres em posaré a enrotllar els canelons.   Per sopar, m’he fet unes patates mar i muntanya,  amb uns bocins de llamàntol que tenia congelats.   Directament a l’olla he sofregit ceba i una cullerada de tomàquet concentrat, he posat vi ranci i un bocí petit d’anís estrellat.  Desprès els trossos de llamàntol i uns tacs de botifarra negre i les patates a bocins, unes voltes i afegir aigua i sal.  Amb vint minuts era a taula, acompanyat amb un vi negre portuguès, d’Alentejo, que hi feia bon paper.       

Nit a BCN, la lluna gairebé plena, i l’arcàngel sant Gabriel.

El sant del dia, entre altres, que cada dia n’hi ha un munt, es l’Arcàngel sant Gabriel,  advocat directe de la gent que viatge, va per tu Anna, que estàs als països orientals.   Avui  m’he portat malament i he començat  al Ascensor, després, una croqueta al Vascónia, amb el seu vi habitual.  Al Ginger he estat una bona estona, Manhatan, vi del mes i els tagaliateles amb pèsols, pernil i crema de parmesà, una pura delícia com podeu suposar.   M’ha quedat el mal sabor de veure que era tancat, un dels locals emblemàtics del carrer de les tasques, el de la cecina, el del lloro, que en deia jo, per la gàbia que tenia penjada  al carrer.  En fi amb els anys les referències van canviant.

Per acabar d’arreglar-ho, he passat per Mercaders, el bar d’en Ramón, que avui feia anys, un pel mes avançat que jo mateix. Per molts anys, que diem aquí al país.  Hi era en Jordi, el “rissos”, que l’hi diem, i he estat força content de veure’l, que el temps passa per tothom i no sempre pots fer el que vols

Tranquilitat, Piment i sopar al cafè.

Final de tarda relaxat al poble, pel camí he admirat els verds que ja apunten, m’he passat una bona estona llegint el llibre admirable d’en Pep Vila. “Les litúrgies del menjar a les terres gironines”.  Tot llegint les seves anotacions sobre les neules i el piment, m’he adonat que feia temps que no en prenia, d’aquest darrer.  Cal saber que era beguda obligada i apreciada d’antuvi en festes senyalades.  He preparat els ingredients canyella, grans de pebre negre, un bocí de nou moscada, un clau d’olor, un poc de gingebre i he posat la mesura justa, de la copa de terrissa, de vi del Montsant (garnatxa i samsó) en un pot junt amb les espècies.  Posat al foc, en arrencar el bull ho he enretirat i deixat reposar uns minuts, que infusionés bé. Posat de nou a la copa, que es especial per prendre aquestes begudes, me’l he anat prenent a xarrups mentre era calent i m’ha reconfortat en gran manera. 

He anat al cafè per prendre una cervesa i sopar.  ¡Renoi!. Es veu que hi ha alguna epidèmia, en Manolo del bar estava malalt, la Silvia també i es clar la Olga i la Neus que acostumaven a anar-hi els dijous, tampoc hi sopaven, i com que no hi anava ningú, es clar no hi havia res cuinat, en fi que m’he menjat sol el meu entrepà de llom, formatge i ceba, amb el vi de la casa i el carajillo. I cap a casa que cal aprofitar els dies així per fer salut i recuperar el son.

Avui. Pipa club i gairebé res mes.

El dia ennuvolat i plujós a estones, amb algun solet tímid, cap a migdia, no ha evitat que es veiés, el verd que ja neix als vorals i els camps, fins i tot el terra de les vinyes ho era de verd avui.  Casualitat o no avui el verd era el color del dia, si mes no al Pipa Club, que celebràvem el dia de Sant Patrici, patró d’Irlanda, amb una bona fumada amb pipes irlandeses (Peterson), cervesa negre, i sobretot tothom portant una peça de vestir de color verd, es la tradició a la casa i cal seguir-la.

Els qui ens quedàvem a sopar hem aportat coses al sopar comunitari, faig llista ràpida del que hi havia: cap i pota, canelons de sitake, canapès de pebrot i anxova, salmó fumat amb crema de formatge, truites varies, pastis d’escalivada i seitons i les postres: bunyols de quaresma, coca de llardons, pastis de formatge fresc, coca de forn amb xocolata.  Amb els vins corresponents, cafès i licors, com podeu veure a part de fumar amb pipa es preocupen de fer un bon àpat.  La sobretaula, llarga, ha acabat parlant dels deus i de la màgia, i de tot el que envolta aquest tema, que es molt.

Pluja, pluja i mes pluja. Sort que he sopat bé.

Tot el sant dia entomant la pluja, treballant amb un munt d’urgències d’última hora, per acabar ben xop, l’única cosa que m’alegra de tot això es que d’aquí uns dies, la primavera comença i serà una de les mes verdes de paisatge que haurem vist mai... amb la d’aigua que ha caigut!.  He baixat  BCN, a comprar tabac, i he convençut a la Teresa d’anar a fer el mos al Cañete, que l’hi tenia promès des feia temps.  Es un local atípic, que pel que veig va començar amb tapes i ara van mes de cara a autentiques racions, no està gens malament, combinen tapes d’origen andalús molt ben elaborades, amb els seu toc personal, amb altres coses, força catalanes i alguna sortida a la cuina francesa barcelonina.

Hem menjat plats compartits. Xató, muntat amb escalivada i sardina fumada, coccotte de verdures del temps amb ou escalfat (els pèsols i les favetes fresques eren divines), steak tàrtar, que feia anys que no provava, impecable, unes cocotxes de lluç, que he felicitat a la Taitiana, la xef de torn, per que eren simplement perfectes, i com que la Tere estava de règim i no podia menjar postres dolços, hem acabat amb uns Increibles xips de carxofa arrebossada.  El vi un Costers del Segre, cafè i carajillo, i per acabar copa  de cava, gentilesa de la casa .  Un sopar perfecte i el preu, m’ha semblat molt ajustat i mes aviat baix pel que havia menjat. Avui no us poso fotos, que no m’agrada semblar guiri, quan surto a sopar.   

Dia de pluja, altre cop. Sopar senzill al poble.

Ahir un dia solejat, avui ben moll, sembla que l’alternança de la lluna d’octubre, encara dura i a bon segur durarà fins al maig (“set llunes cubre”).  He tingut que portar el cotxe al taller, a Piera i m’he esperat una bona estona l’autobús per tornar al Bedorc, no m’he esperat al carrer, sinó als Arcs, berenant un xic i bevent cervesa, mentre acabava de llegir un llibre de novel·la policíaca sueca (de la Mari Jungstedt) forca apassionant.

Ja a casa m’he preparat una sopa de verdures, amb verdures liofilitzades, d’aquestes que ja venen barrejades.   De primer he ofegat a l’olla amb oli: all tendre, trinxat, i un poc de tomàquet concentrat. Cap al final hi he posat un bon raig de vi negre (Montsant), que estava prenent, mentre feia tot això.  Desprès les verdures i l’aigua corresponent, que ja havia barrejat al principi per que s’anessin hidratant, un pessic de sal i una mica de pebre negre. Als 25 minuts d’ebullició he posat fideus de cabell d’àngel, per fer-la mes consistent, a taula es clar l’inevitable formatge ratllat.  De segon m’he fregit unes croquetes de bacallà, que havia congelat i les he acompanyat amb un bon pa amb tomàquet i oli del bedorc.  Ara, com que els dilluns el cafè es tancat, aniré una estona a donar la tabarra a casa en Xavi i la Rosa, que  sempre tenim bona conversa.

Dia tranquil i de repòs, escudella al vespre.

El matí ha estat curt, que varem anar a dormir tard ahir, amb el ball de carnaval, al final fins i tot em vaig disfressar.  El dia esplèndid, s’agraïa el solet desprès d’entomar aigua tot el dia ahir.  Dinar d’aperitiu, arròs de verdures, amb calamarsets i gambes, xai a la graella, hem dinat al pati amb el dia que feia i ha estat de meravella.  A la tarda he parat a Sant Jaume, a l’Escalivada a xerrar una estoneta amb la Jan i en Pep, que eren encara de sobretaula.

Per sopar, encara que no fa massa fred, m’ha vingut de gust una escudella senzilla i he descongelat brou ja fet, i l’he posat a l’olla amb l’inevitable botifarra negre, un poc d’api, patata a bocinets i l’arròs i els fideus de rigor.  Me l’he menjada amb el formatge ratllat, com sempre i acompanyada d’un vi negre, Montsant 2009, bàsicament de garnatxa amb un poc de samsó i syrah. I cap al cafè, a fer el carajillo i veure que fa avui el Barça.