Excursió, bon dinar de restaurant i sopar com cal.

Hem anat amb la Teresa fins a Montblanc, amb la Iolanda i en Marc, una volteta pel poble, les caramelles força maques cantant pels carrers, tot plegat anava destinat a anar a dinar a un dels nostres restaurants predilectes, Cal Gayà de Prenafeta, la Carme i en Ramon, ofereixen una cuina sàvia i absolutament honesta, molt del país i sense pretensions, excel·lent.  La sorpresa ha estat trobar-me, oficiant de cambrera l’amiga Anitxu, que feia molt temps que no veia i que a més viu al poble, per lo petit que es el lloc, deu ni do la gent que conec (a més hi tenen casa la Magda i en Norberto), en fi com deia l’Anitxu deu ser un lloc amb una màgia important.  A la tarda, després d’una passejada, en Ramon ens ha ensenyat el seu no tant petit museu de estris vinícoles amb peces certament interessants, com un antic aparell per arrencar ceps del que no n’hi ha gaires exemplars actualment.  Finalment l’avi ens ha convidat a provar una sèrie de licors casolans de la seva collita, que ens han rematat l’esplèndid dinar. 

Per sopar, tots amb poca gana, hem fet un pica-pica a casa en Marc, unes anxoves glorioses de la tieta de la Iolanda, els formatges que tenia jo a casa, paté, embotit, uns panadons de tonyina que he preparat amb la tonyina sobrant de divendres, pebrots del piquillo, olives, ou dur, cogombre en vinagre, tot trinxat i posat en les oblees i fregits al moment. En Marc ha obert un Sylvaner d’Alsàcia i de postres hem tastat l’ampolla de Vi de Nous regal d’en Ramon de Cal Gayà, que el fan a casa, que ens ha agradat massa, era impossible beure’n una sola copa.  En fi tot plegat un dia perfecte.

Sant Jordi mata l’aranya... al menys és això el que deien.

I això es el que ens convindria que hi ha unes quantes aranyes voltant aquest país nostre tant dissortat, però, ja veieu, ens consolem amb roses i llibres com si no res.  Això hem fet avui, baixada a BCN per viure la festa amb la Teresa, en Marc i la Iolanda, cerveseta a l’Ateneu una passada per plaça Sant Jaume i cap a dinar al nostre restaurant xinès predilecte del carrer Corsega, un dinar com cal: canaló xinès d’aperitiu, arròs i tallarines, saltejades, verdura del dia (pat xoy amb sitake), llagostins a la planxa cantonesa, carn també amb aquest sistema, un bon rosat portuguès fresquet, per anar passant.  Desprès una bona passejada i compra de llibres i roses, en fi un dia com cal complint amb la tradició descafeïnada de la casa.

Per sopar he preparat una crema de carabassa tot ofegant-la amb ceba a la mateixa olla, un poc de patata, sal, curry i aigua per bullir.  Passada pel pímer amb un xic de llet i a taula amb daus de pa fregit, com no tenia massa gana amb una mica de pa amb tomàquet i pernil ibèric ja he estat arreglat. I cap al Cafè, el whisky i la conversa que no faltin, amb la Rosa Maria, en Joan i en Marc, que tinc al costat mentre escric això.  

Divendres Sant, dinar de família, sopar de restes.

El matí s’ha esvaït  cuinant i preparant el dinar (en tenia 14 a taula), i uns no menjaven no se què i els altres no se quantos, es a dir que havia de fer variat, i ho he fet, des de un pastis de bolets a un guacamole, passant per una Torta de la Serena,fins  a una tonyina de llauna amb piquillos, unes sardinetes, paté de senglar, amanida de romesco, embotits, formatge amb herbes, empedrat de cigronet de l’Anoia, etc. ...  Segur  que em deixo alguna cosa, però el plat fort, després del pica-pica, era el bacallà amb pèsols i carxofes tradicional del dia i aquí si que no he perdonat, sofregit de ceba abundant i un  poc de porro, ben fosca (ha costat gairebé dues hores), una mica de vi blanc, una altre de conyac tipus francès, una picada de all, safrà i pinyons (torrats a la paella), els pèsols (frescos) i carxofes trossejades i els talls de bacallà, dessalats al punt i posats simplement quan tot bullia, 7 o 8 minuts justos de cocció.  Ha quedat molt be i les postres (també interminables: formatges, macedònia i pastis de formatge de la Teresa) han posat punt final al àpat, regat amb un Riesling del Penedès, un Rioja reserva del 1999, que ha portat el meu cunyat, un Coteaux du Languedoc, que m’ha encantat pels seus tanins aspres i ben posats, i una petita joia del nostre país, poc coneguda, una garnatxa dolça de la Terra Alta, amb la que podies somiar. 

Desprès d’anar a collir la farigola, obligada de Divendres Sant, encara que una mica tard, (serveix igual tot l’any), el sopar ha estat evidentment de restes de tot l’anterior, potser amb mes gana per la relaxació, una passada pel Cafè i hem acabat amb els xupitos de Whisky, a casa meva en Bernat, en Marc i Jo, un altre dia memorable si es que n’hi han.          

Dia de poble complert, nit altre cop en família.

Al matí, avui m’he llevat relativament d’hora, he anat a comprar la darrera herba aromàtica, recordo que us vaig prometre parlar-ne i ho faré ara.  Aquest any he plantat, com sempre en torretes mitjanes: cebollí, menta, sajolida, sàlvia, orenga, farigola, farigola llimonera i també: camamilla, ruda i valeriana, faltava la reina, que per mi es l’aroma bàsic de l’estiu: l’alfàbrega, que es el que he anat a comprar avui, com totes compro planter en test petit i ho passo a testos mes grans, ben abonades, aguanten tota la temporada i l’any que ve ja hi tornarem, a cops algunes duren mes d’una temporada, altres cal replantar-les cada any.  De mica en mica n’aprens, el julivert per exemple, costa força de fer-lo en torreta, aquest any però m’ha aguantat (tingueu pressent que aquí glaça al hivern), ah! i l’estragó i el celiandre no m’agraden, per si algú les trobava a faltar. I he volgut fer la prova de posar un parell de tomaqueres en un test de grans dimensions, a veure com funcionen.

Per sopar he preparat una crema de ceba, tot ofegant ceba abundant en una olla amb oli i un poc de conyac tipus francès, desprès he posat una mica de patata per espessir i una bona porció de julivert, aigua, sal i a bullir cosa de mitja hora.  En passar-ho pel pimer, en calent, he afegit crema de llet i formatge emmental ratllat i cap a taula amb daus de pa fregit.  De segon he fet dues truites (una mica grans, que érem 7 a sopar), una de patata i ceba i l’altre d’espàrrecs de marge, que aquest any se’n fan un tou.  Carajillo al Cafè i darrera copa a casa amb la Rosa-Maria, en Joan, en Bernat, amb qui ja havíem fet la cervesa a la tarda i que com que viu a Banyoles es car de veure, fins i tot la Teresa s’hi ha apuntat, cosa poc habitual en ella.    

Vida tranquil•la al poble, compres i sopar amb prou feines.

No m’he llevat massa d’hora, després del sopar d’ahir, però amb temps suficient per fer les compres necessàries, de cara al dinar de divendres.  Amb això he passat el matí, he dinat a casa, olla aranesa i mandonguilles (tot descongelat) i m’he quedat com un senyor.   A la tarda coure els cigronets de l’Anoia, que vaig posar en remull ahir per l’empedrat de divendres i he fet un pastis de bolets, per una banda he saltejat una barreja de bolets congelada i per altre he preparat el lligam: ous batuts, crema de llet, pa ratllat, sal, pebre negre, conyac tipus francès, ceps (congelats i trinxats) per donar sabor de bolet a la base, ben passat pel pímer .   Tot plegat en un motlle allargat i fondo, al bany maria i cuit al forn.  Ara ja reposa a la nevera, ho serviré amb una maionesa amb all i julivert.

He anat a sopar al bar, be lo de sopar es cada cop mes simbòlic, una truita de pernil amb un poc de pa amb tomàquet, i gairebé a les fosques, que quan posen la pantalla gran pels partits apaguen les llums, total per veure que el Barça jugava la copa d’un rei (es veu que encara hi ha reis a Europa), per sort l’han guanyada els seus partidaris, be no exactament, hi havia un senyor vestit de groc que es qui ha decidit com havia d’anar la cosa.  El vi com sempre impresentable i encara sort que a casa tinc alguna cosa decent per beure i acabaré el dia com cal.   

Matí BCN, tarda autopistes, nit (uf!) a Sant Jaume Sesoliveres.

  Al matí (no massa), he baixat cap al barri Gòtic, a portar el foie a la Nebras, i es clar m’he quedat enamorat del barri, que sempre veig de nit, amb tot de botigues meravelloses, que sempre veig tancades, de nit, i ja posats a fer, perquè no uns peixets fregits a La Plata amb un quinto, una ensaladilla al Vasconia amb el Rioja habitual.  Més tard un mos a casa, una mitja migdiada i tarda d’anar i venir  per l’autopista per raons domèstiques, per arribar al Beborc amb el temps precís per anar, a Sant Jaume, a sopar i dormir a casa la Jan i en Pep.

 

Crec que ja us he parlat d’aquests sopars de tant en tant i us puc dir que mai deceben.  Avui hi havia una sopa xinesa de fideus i pollastre (feta a casa, malpensats), res a veure amb el que heu pogut provar, hi hem begut un xarel·lo del Penedès afruitat com cal i lleuger.  després teníem la darrera versió de Mussaka de la Jan, amb mes variació de verdures, la seva carn i l’aglutinador originari de la recepta: la Beixamel amb ous, simplement exquisida.  Hi hem begut un parell de negres del país que he portat jo i que han servit per acompanyar les postres de coca de vidre, que he hagut de demanar que hem traguessin del davant, perquè eren pur vici.   En fi els carajillos de cloenda son pura anècdota i sé que dintre de no massa temps m’espera un llit acollidor i la molta son que porto al damunt.

El mercat de la Boqueria, foie i un bon sopar a casa.

Cap a migdia he anat a la Boqueria, havia quedat amb l’amiga Nebras, que volia que l’hi preparés una terrina de foie per a una festa familiar. No es podia donar un pas, pel gran nombre de turistes badant, obstruint el pas i fent fotos, de compradors ben pocs, i es que si segueix així la cosa, tothom deixarà d’anar-hi a comprar, que muntin una fira de xiringuitos per guïris i es guanyaran més be la vida, però no cal que es digui mercat.  Hem comprat el foie a Avinova de l’amic Salvador i ella s’ha endut uns quants “canetons” (ànecs joves) per la seva festa.  Desprès d’un entrepà al Heidelberg de la Ronda i acabar les compres ens hem posat a la feina i la terrina reposa a la nevera fins demà que la vindrà a recollir.

Per sopar i després del meu bany de sals de l’Himàlaia, que m`ha obert la gana, m’he preparat un brou de peix amb caps i espines que tenia al congelador, com sempre a l’olla amb un raig d’oli ceba abundant a tires, un parell de tomàquets secs a bocins, un all laminat, comí abundant , els trossos de peix, sal i un bon pessic de pebre vermell.  Tot ofegat, a foc mes aviat viu, una estona abans de posar l’aigua i fer bullir un xic alegrement.  Colat el brou simplement hi he bullit un grapat d’arròs i cap a taula.  De segon he menjat una petxina ( conxa de pelegrí, que reomplo amb pasta de croqueta i guardo congelada, al moment la gratino amb pa ratllat i parmesà). 

Per beure he obert una ampolla de vi portuguès, un reserva 2007 de Dao, recordava els vins de Dao com de tanins potents, aquest mes aviat els tenia suaus i dolcencs, ¿també arriba en Parker a Portugal?. Sembla que sí.       

BCN, recital i sopar a casa.

He baixat a Barcelona, per sentir cantar a la Paula al Ascensor, feia temps que no la veia, ja que ara viu a la seva terra, Galicia.  Ha estat un recital força emocionant i tornar-la a veure un veritable plaer, es una dona encantadora i una veu inoblidable, en fi, espero que de tant en tant ens vingui a veure.

A casa l’Arnau i l’Alba s’havien fet un arròs bullit amb farigola i all, que ella no estava fina, i me’n han deixat un bol, que m’ha servit de primer plat.  

 Ja sabeu que a casa, aquesta es la sopa obligada quan hi ha problemes digestius, simplement bullir en aigua i sal uns brots de farigola i alguns alls, amb oli d’oliva i l’arròs corresponent per que quedi una sopa caldosa. 

Jo m’hi he posat parmesà i pebre negre, que al cap i a la fi no tenia cap problema i la sopa es força bona.

 De segon m’he fet una truita d’alls tendres, posant l’all trinxat a la paella amb oli i tant sols donar unes voltes ja he afegit els ous batuts, m’he preparat una llesca de pa amb tomàquet amb el pa d’olives artesanal, que he comprat aquest matí a la Fira del Sant Crist de Piera, m`he acabat l’ampolla del vi del Piemont que encara era a la nevera, i a dormir sense presses, que demà tinc vacances.   

Un dia dur, masses coses a dir, ¿com ho farem?.

Calia pujar al poble (encara no he entès per que dic “pujar” si no hi ha pujades, ni desnivells, ni tant sols es més amunt al mapa, però en diem pujar).  Ens hem llevat d’hora i a més de passar per el “garden” a comprar plantes per el pati, hem aconseguit uns macarrons decents per dinar.  De les plantes del pati, ja us en parlaré mes endavant, els macarrons els veureu en foto, del que parlarem, com toca, es del sopar, cal que us digui que entremig he estat a la fira del Sant Crist, a Piera, m’he firat, com de costum i he comprat vi i formatge, la fira aquest any, anava molt polititzada, i fins i tot jo hi participo modestament, tampoc us diré com.

Per sopar he preparat una crema de col llombarda, he ofegat porro i ceba en una olla , amb oli i mantega, un poc de vi rosat, comí i pebre vermell i la col trinxada, es clar, no he posat picant, aigua i a bullir 30 minuts, en acabar, tot passat pel pimer i servit amb crema agre (barreja de crema de llet i iogurt, ben batuda i muntada).  De segon unes cuetes de rap cuites en un preparat a base de sofregir sípia, porro i ceba, amb un poc de tomata (de pot, de la conserva de casa), un bon raig de Marie Brizard, afegir una mica d’aigua i les suposades cues de rap, que espero que siguin simplement, raps petits de piscifactoria, però ves a saber que son. El fi de festa avui era el partit, Barça i  mes Barça, el Cafè ha estat un clam, com cal i en definitiva, estem com ja estàvem, o no?.  

Promoció de llibre i un sopar ben sezill.

Primer dia de vacances, al matí he passat per la Boqueria a comprar el bacallà de Divendres Sant, que demà penso posar a remullar al Bedorc.  A la tarda hem anat amb la Gemma a l’escola Victor Català  de Barcelona, on es feia un Sant Jordi avançat, l’editorial portava llibres i nosaltres ensenyàvem els nens a fer-se un pa amb oli, sucre i xocolata,  amb pa de pagès, oli d’oliva verge, sucre moreno i en lloc de xocolata cacau pur en pols, que espolsàvem per damunt de la llesca preparada, amb ajut d’un saler de cuina.  Han berenat així, un bon nombre de nens i nenes, aquest més que tradicional berenar al nostre país.  Cal dir que anavem vestits com els dibuixos del Cuina Catalana amb la Quitxalla.

Per sopar he preparat un arròs bullit, sofregint a l’olla, ceba tendre trinxada i ceps(congelats) també trinxats in aromatitzats amb julivert i cebollí.  Ben adobat el sofregit he afegit aigua i miso i en arrencar a bullir l’arròs .  Ha quedat forca gustosa la sopa i he rematat el sopar amb un ou ferrat, ou ecològic fregit en oli d’oliva del Bedorc, una delícia. Per beure segueixo encara amb el Montferrato de l’altre dia. I a dormir que demà cal anar aviat cap al poble per aprofitar be el dia.

Encara les vinyes, i de festa per Barcelona.

Arreu on vaig, m’acompanya la verdor de les vinyes, com una promesa fidel dels meravellosos vins d’enguany.  Alguna d’aquestes vinyes tindrà l’honor de ser la mare del millor vi d’aquest any al nostre país, es difícil saber quina, la terra hi fa molt, i el clima, i sobretot la ma amorosa que en te cura, finalment tot està en mans del enòleg, que al celler conduirà aquest miracle anyal de la  conversió del most en vi de qualitat.  Quina serà la vinya que donarà aquest gloriós vi millor, els temps i la paciència ho diran.

He de reconèixer que he sortit en plan destroyer, a BCN, he fet el primer mos al Vasconia, unes gambes “al ajillo” picantones i perfectes, amb el Rioja habitual, he saludat a la Judith, a La Palma, anxoves (magnifiques) i Idiazabal, amb un vi d’Alacant força interessant.  He acabat, es un dir, al Ginger, calia fer les postres: pastis de xocolata, Ei! xocolata de debò, i una copa de una vella reserva de Xerès, dolç, impecable.  La cosa s’ha complicat, un cubata, i alguns vins, que ha vingut en Jordi.  Breu passada per l’Ascensor, xupito, i cap a casa que demà cal matinar, es un dir, per anar a la Boqueria a comprar el bacallà de Setmana Santa.