Avui mercat a Piera, tarda tranquil•la i sopar per tothom.

Com tenia que recollir el cotxe al taller (res greu, canvi d’oli), hem aprofitat per donar la volta pel mercat, comprar verdura i fruita, i m’ha agradat que una petita parada (tan sols venien alls, alls tendres i un parell de llegums) anaven donant un petit paper amb una recepta: "patates a l’andalusa", que es feia a base d’alls, que era el que ells venien, els he comprat un manat d’alls tendres, ja un poc fets, però ideals per forces coses, mentre els comprava, encara m’ha explicat una altre recepta, aquell home, els alls que comprava, ofegats amb un poc de tomàquet a la paella i uns ous “estrellados” ha dit, no està mal.

Per sopar he fet una versió meva de les patates a l’andalusa: he ofegat els alls tendres trinxats, abundants, amb oli, en una cassola, amb un xic de vi blanc, desprès hi he posat patates tallades  escairades, una culleradeta de pebre vermell, dues voltes i aigua i sal.  Ja cuites he posat uns ous batuts tot remenant la cassola i el resultat ha estat que les patates han quedat embolcallades d’una crema suculenta.  De segon he posat ceba i all, trinxats fins, a ofegar en oli, amb una fulla de llorer, ja transparenta la ceba he posat un pot de tomàquet, de la conserva de casa, i l’he deixat reduir i caramel·litzar, llavors he posat tonyina de llauna abundant, que érem set a sopar, unes voltes i a punt, per menjar amb força pa.  Per beure un negre de la terra alta, que obert pel dinar i que es dels vins que a mi m’agraden, el carajillo al Cafè (a veure si avui s’anima una mica la cosa) i demà serà un altre dia.

Dia tranquil, miting i sopar.

El dia solejat i un xic emboirat, ¿o eren els efectes encara de la festa d’ahir al Ginger?.  De tota manera cap al tard tocava el miting de cloenda d’Esquerra Republicana a Piera, els parlaments de rigor dels candidats, aplaudiments etc. Deu ni do la gent que hi havia, com sigui la cosa ha acabat com acaben els actes seriosos en aquest país, amb teca i mam. Uns mini entrepans molt bons i  força variats de contingut, pastissets salats de pasta de full, Cava i força alegria del personal, que més es pot demanar?: que tinguin forces vots i ho puguin repetir.

 
A casa per deixar l’estomac tranquil, m’he pres un bol de crema de carabassa, que havia preparat  per la familia, ofegant en oli força ceba, la carabassa a tacos i també patata trocejada.  Aigua un poc de miso i unes quantes fulles d’alfàbrega fresca (la primera de l’any) trinxadetes, un poc de sal i abullir mitja horeta abans de pasar-hi el pimer amb un poc de llet i mantega. A taula uns daus de pa fregit. I cap al Cafè, que avui es divendres i la cosa es pot allargar.  D’entrada en Joan m’ha regalat, altre cop, un pa d’aquells que va a cewrcar a terres de lleida, un pa de debò, que penso gaudir demà amb bon acompanyament.    

BCN i festassa al Ginger.

Ahir se’m va passar per al un sant important, sant Teodot, patró dels taverners, ja que tenia la virtut de convertir en vi de la mena que volia l’aigua del pou de sa casa.  Es clar els taverners l’invocaven tot dient:

Sant Teodot gloriós

feu-me fer els miracles

que fèieu vos.

Algun dia tindré que posar ordre a tots aquests sants vinícoles, que estic veient son legió.  

He sopat a casa amb el que hi havia. Gaspatxo de tetrabric, que havia portat la Tere i una petxina que tenia congelada, ja us en he parlat, una conxa de pelegrí reomplerta amb pasta de croquetes i gratinada, be la que he menjat avui mes aviat seria de pasta de canelons, que duia tòfona i força tall.

Sortida nocturna per anar al Ginger, de la Jan i en Pep, que avui celebraven els 9 anys de  del local, la festa ha estat deliciosa, he retrobat gent que no veia feia temps, la Laura i l’Isidre, que han agafat una galeria d’art, en Joan, que ja te la vinya plantada i cal que vagi a veure’l, per donar-l’hi idees sobre el tema de fer vi. Com podeu veure per l’hora s’ha allargat una mica la festa i ja no mes tinc esma per dir-los-hi: Moltes felicitats i llarga vida.  

Un afegit, bona lectura i un arròs per sopar.

M’he adonat en repassar els escrits dels darrers dies, que en parlar de sant Honorat, patró dels forners, m’havia deixat al tinter una dada important i curiosa i es que sembla ser que els forners a mes d’encendre la llàntia al sant, es creia popularment que veneraven també, d’amagat, al dimoni Dago, forner del infern, per que com era freqüent que estafessin en el pes o la qualitat, si anaven a petar allà baix tindrien un valedor del seu ofici.  A la tarda he estat llegint una mica de l’Historia Crítica de Catalunya, d’en Bofarull, la part del regnat de Pere el Gran i m’ha sorprès veure que el Rei envia com representant per tractar amb els nobles que l’hi planten cara (Urgell i Foix) el reboster de la reina, un tal Esteva de Cardona, o la paraula reboster tenia un altre significat o que coi i hi pinta el personal de cuina en les intrigues polítiques?, algú m’ho pot aclarir?.

Per sopar m’he fet arròs a la milanesa, tal com el feien a casa, en la cassola amb oli i mantega he posat pernil ibèric tallat petit i al cap de poc ceba trinxada abundant i l’he deixat fer força estona a foc suau fins que ja enrossia, a continuació he posat l’arròs i l’hi he donat unes voltes abans de posar l’aigua i la sal corresponents, una picada d’all i safrà i a bullir a foc baix.  De tant en tant remenava i si calia afegia aigua, cal que quedi cremós, con un arròs a la cassola o un rissoto, ja cuit i fora del foc, uns bocins de mantega i formatge emmental ratllat i ben remenat cap a taula.  Mentre coïa l’arròs i a tall d’aperitiu m’he fregit en una petita paella de ferro, que tinc per aquests menesters, un parell de panadons de tonyina (fets per mi) que he descongelat abans.     

Reflexió entre el verd de la vall i sopar triat al poble.

Baixava aquest matí des de S. Llorenç d’Hortons cap a Sant Sadurní i contemplava l’extensa verdor de les vinyes, emmarcada cap a la dreta i seguint el curs de l’Anoia per unes bones franges de verd boscà, que arriben fins mes enllà del Bedorc, miraculosament preservades de la febre constructora, aquestes terres, ara en part mes protegides pel parc natural, son un lloc únic, es un privilegi viure-hi.  Cap a l’esquerra les planes elevades d’Espiells son un altre lloc preservat i feliç, d’un caire tranquil i acollidor.  El miratge s’estavella en arribar a S. Sadurní, quan el primer que et trobes es un polígon industrial.

Per sopar i tot aprofitant restes, m’he fet una sopa amb crosta, sistema medieval que ha arribat fins els nostres dies (la meva avia en feia), podeu veure-les al Cuina Catalana de Veritat.  En una cassola de terrissa, de la vall d’Uixó,  amb oli, he saltejat unes potes de sípia trinxades ben petites, en ser blanques he afegit ceba trinxada fina i ho he deixat fer fins que començava  a rossejar, he posat el pa sec tallat per sopes i desprès de donar-l’hi unes voltes una culleradeta de pebre vermell, unes voltes mes i el brou de peix que ja havia descongelat, una picada feta amb all, safrà, comí i un poc de farigola i orenga, a mes d’un grapadet de pinyons, ben dissolta amb conyac i el mateix brou de peix.  Vint minuts d’ebullició i he posat per la superfície un ou batut, ben empolsinat amb canyella en pols.  Ha quedat amb la suculència típica d’aquestes sopes, un xic fortes pels condiments, o sia que beure-hi vi negre no ha estat l’heretgia que podia semblar, un poc de formatge (Gorgonzola i Cantal) de postres i cap al Cafè a acabar el dia relaxadament.   

De nou a ciutat, i sopar a casa, un xic refinat.

Avui es sant Honorat, patró dels forners , que ens diu Amades que antigament veneraven la relíquia del cap del sant i la treien a la vista aquest dia, d’això els ve que la gent els anomenés caps de mort  (suposo el fet de ser pàl·lids de cara, per treballar de nit encara hi donava mes versemblança).  Vagi el verset recollit per l’incansable Amades: “ Sant Honorat gloriós,/que enfornàveu els pans/de dos en dos”, per cert que es diu que va ser aquest sant qui va inventar el pa de tres crostons.  A la seva gloria m’he preparat, mentre cuinava el sopar, una senzilla delicadesa, que practico des de que era petit: un crostó de pa, buidat de la seva molla i omplert d’oli del bo i un pessic de sal, cal esperar que el que resta de molla xopi l’oli i si cal s’ajuda amb el dit, per tal que al menjar-ho no regalimi, l’he acompanyat amb un oloroso sec i ha estat l’aperitiu del dia.

De primer crema de porro: he ofegat porro, trinxat, en oli directament a l’olla, en ser un xic fet, patates, aigua i sal, un cop bullit una mitja hora, passat pel pimer amb un punt de pebre, nou moscada, un raig de crema de llet i uns bocins de mantega.  A taula un rajolí de crema de llet al plat i pebre a voluntat.  De segon, els dilluns hamburguesa, l’he aplanada mol i he posat al mig una llesca de pernil dolç cargolada junt amb una llonze de formatge, l’he enrotllat deixant-la ben tancada, enfarinada i fregida ben rosa amb oli a la paella, he afegit la part verda de una ceba tendre i al poc un polsim de farina i un bon raig de Brandi Català, evaporat aquest ,un poc de llet i un raig de crema de llet que tenia a ma de l’altre plat, uns minuts tan sols i cap al plat, acompanyat amb la resta del priorat de l’altre dia.

Diumenge tranquil, cap al final míting i partit.

El dia ha passat dolçament, en estar sols (el gruix de la família no ha vingut) la relaxació i les petites feines de la casa, han estat molt tranquil·les, dinar senzill de meló amb pernil i conill a la brasa amb allioli.  Tarda relaxada i becaina, al pati tot mirant lo ufanoses que estant les herbes. La menta, la sajolida, el cebollí... l’alfàbrega en canvi mou poc encara, ja l’hi arribarà el torn.  Cap el tard acte electoral d’Esquerra Republicana al Cafè, la xerrada de rigor i les preguntes. Pel que es porta en aquesta campanya hi havia força gent, en acabar la copeta de cava per tothom, que s’ha de fer país.

A casa m’he preparat un entrepà, torrant externament un tros de baguette d’ahir, que un cop oberta he preparat amb tomàquet i oli (del Bedorc, naturalment), a dins hi he posat una truita d’alls tendres, frescos, que no entenc aquesta mania de molts restaurants d’emprar alls tendres en conserva tot l’any, sense tenir en compte que hi ha un temps en que n’hi ha de frescos i que el seu sabor no te res a veure.   Amb el vi de costum de Costers del Segre i un grapat de nous (que baixen el colesterol, diuen) ja m’he quedat be per anar a veure el Barça al Cafè, i poca gresca que demà es dilluns.

Dia de temps variable i un bon sopar.

Al matí la calor s’ha fet notar i el sol, cap a migdia la cosa ha anat canviant i la tarda ben ennuvolada ha acabat amb una bona tempesta, llamps i trons i aigua a cubells, en fi sort que el cicle de la lluna d’octubre ja acaba.  Us poso la foto de les flors de la tomaquera que us vaig mencionar l’altre dia, cada cop mes ufanoses, ja somio amb el primer tomàquet, que sempre es el mes bo.  Per sopar hem anat a casa en Joan i la Rosa Mª, un ambient acollidor com n’hi ha pocs.

La Rosa havia fet una quiche de porros, realment sensacional, hi havia embotits, camembert i jo he portat olla aranesa, en fi un bon festival, amenitzat amb un vi que he dut del Languedoc, o sigui català, que a tots ens ha encantat.  Per a les postres han vingut en Marc i la Iolanda, i hem continuat amb maduixetes i Cava.  Ara aniré un moment al Cafè per posar el blog (allà hi ha wifi, per connectar-me) i tornaré tot seguit a continuar la festa, demà serà diumenge i espero un dia tranquil (merda!, ja ho he dit).  

Divendres per fi..., sopar al poble i perspectives de tranquil•litat.

Cap al tard s’ha anat ennuvolant, diuen que ve pluja el cap de setmana, ja veurem.  Lo de la tranquil·litat ve de que aquest cap de setmana estem sols al poble la Tere i jo, els nois no pugen, i no cal fer grans muntatges de cuina, etc. Sembla ser que les dues darreres entrades del blog, s’han esborrat, encara no se perquè, estem estudiant-ho i ja les tronaré a posar en quan tingui un moment, això rai (m’agradaria que fos un atac cibernètic, podria dir dues coses: que estic fent una meravella  i provoca enveja o que el pirata es absolutament estúpid, perquè la cuina no dona per tant, perquè molestar a algú, no crec que sigui el cas).

Per sopar he fet una mena de suquet de peix, dic una mena perquè d’entrada no he emprat la cassola habitual per aquest plat: la paella fonda de nanses, de ferro, si no una cassola de fang, de la Vall d’Uixó (que és el més semblant a un wok que he vist a la meva vida).  Un raig d’oli i en ser calent ceba i tomàquet tallat a tires, all laminat i julivert trinxat, tot alhora, a la catalana, desprès un poc de vi blanc, comí i pebre vermell, en reduir un xic patates tallades a lamines de mig centímetre i aigua.   Als quinze minuts de bullir dues cuetes de rap (descongelades abans, en realitat no sé si es rap de piscifactoria o un peix similar, cuites adequadament no estan mal).  Tant sols tres minuts, la cassola segueix bullint una estona i cal tenir-ho en compte, perquè si et passes de cocció no queda res. Ha quedat que hi cantaven els angels, com se sol dir i a cops fins i tot es veu.  El vi de sempre (que m’encanta) i cap al Cafè a fer la darrera.