Dia de ressaca tranquil•la, de revetlla, bon menjar i bon beure.

El matí ha estat tranquil, amb tot i tenir gent a casa, per dinar aperitiu de restos d’ahir, tant sols he cuinat un bon arròs a la cassola, de carns i verdures, o sia poca feina.  Tarda de migdiada i cap al tard han vingut en Joan i la Rosa Maria, en Marc i la Iolanda a fer uns vins amb una mica d’embotit i una bona xerrada.

Per sopar m’he preparat una sopa (que ja tenia el mono), a l’olla he sofregit ceba trinxada, all, concentrat de tomàquet i ja mig fet he afegit bull blanc i negre  (cal reciclar els sobrants d’ahir), també trinxats i un raig de vi ranci, unes voltes més i he posat pa mig sec llescat per sopes, uns tombs i una mica d’orenga i farigola, mig got de vi negre i aigua suficient, mitja hora de bull i ha estat llesta.  He tingut la precaució de fer-la a la tarda i m’he l’he menjat tèbia, que per molt que a les nits refresqui, segueix fent massa calor per menjar una sopa calenta.  De segon un poc de terrina de tonyina d’ahir amb la seva salsa rosa acompanada d’amanida i cap avall amb un parell de copes de vi.  I al Cafè, avui toca carajillo i ja veurem que més cau, que de fet tot just comença el cap de setmana.

Revetlla de Sant Joan, al poble.

Ja hem arribat a la revetlla, la mil·lenària festa del solstici d’estiu, “la nit més llarga i el dia més gran”, que deia l’entranyable Sisa, d’aquelles èpoques.  Es curiós que malgrat el pas dels anys seguim creient en la màgia d’aquesta nit, en el que no creiem tant, és en allò altre, tan bonic, que també deia en Sisa. “Benvinguts, passeu, passeu, que casa meva es casa vostre si és que hi ha cases de algú”, no fos cas que s’ho prenguessin al peu de la lletra, encara si fossin bona gent, però els anys ens han ensenyat, que no es pas la gent bona qui fa aquestes coses.

Per sopar he preparat un bon festival que tinc la família al complert, més la Nebras i en Josep amb la seva nena la Caterina, total 10 a taula. Pel primer servei he preparat guacamole, amanida, salmó fumat, embotits, formatge tendre amb herbes de Provença, crema de formatge a les fines herbes que he preparat amb les herbes aromàtiques i fresques del pati, acompanyat amb un xarel·lo de vinyes velles del Penedès.  Per la segona tanda he preparat cap de vedella en salpicon, pastis de tonyina amb salsa rosa, ous durs amb maionesa i sardineta i botifarra saltejada amb barreja de bolets, all i julivert (bolets congelats, es clar), Tinc a punt un Ribera de Duero i naturalment Cava en abundància, que també acompanyarà les coques.   I després cap al ball, que la nit serà llarga i alegre.

Treballs de cuina i un mos al Cafè, avui en companyia.

He dedicat la darrera part de la tarda a preparar coses pel sopar de demà, la revetlla, he fet una terrina de tonyina, un cap de vedella en “salpicon”,  un formatge a les fines herbes, una botifarra saltejada amb bolets, ous durs.  Feina dura, sobretot amb la calor quer feia (31º marcava el termòmetre del pati ales 7 de la tarda), per fer la terrina , la “mousse” si voleu, cal passar pel pimer tonyina de llauna amb una part del seu oli, ous crus, sal, pebre, nou moscada, Marie Brizard, concentrat de tomàquet, pa ratllat i després afegir cebollí trinxat ben remenat amb la massa, que cal posar en un motlle allargat (terrina) i coure al forn, al bany maria. En treure’l cal premsar amb algun pes mentre es refreda.

Amb la calor que he passat i tanta cuina he estat incapaç de fer-me res per sopar i he anat al Cafè, com toca els dimecres amb la Silvia i en Jordi, he demanat un parell d’ous ferrats amb un tomàquet obert i passat per la planxa, amb això i el pa corresponent, amb el vi de la casa..., ja ha esta la cosa adobada i veig que avui hi ha força gent a la terrassa, amb la calor que ha fet es d’agrair aquesta fresqueta que passa ara.  I poca cosa més que demà és una nit important, una de les nits importants del any.       

Solstici d’estiu, i un mos al Cafè.

Avui exactament a les 17.16 s’acomplia el solstici d’estiu, moment en que la línea recta amb el Sol cau damunt el tròpic de Càncer (enyorat Henry Miller), vol dir també que al hemisferi sud és el solstici d’hivern (em sembla que la Viquipedia ho posa al revés).  En fi el dia mes llarg de l'any.  També avui comença el signe de Càncer, suposadament regit per la Lluna, lo que es un contrasentit molt fort, en especial si coneixeu algun Càncer em donareu la raó.  Les tradicions celtes i esotèriques d’aquest dia van ser reconvertides per l’església catòlica, en Sant Joan, sense que pogués evitar ni llavors ni ara l’encesa de fogueres símbol del sol i el seu foc.  Cosa que també ha passat amb el solstici d’hivern (Nadal), festa de pastors que tornaven a casa, per fer els rituals adequats de prosperitat, que encara es fan, sense saber-ho.  I no parlo, per no cansar i per que no toca en aquest blog del dia de difunts del equinocci de tardor. Però fixeu-vos que en cada una de les festes que he mencionat hi ha quelcom tradicional de menjar (coques, símbol solar ja que originàriament eren rodones, neules amb piment, panellets).  En fi que devem ser un país de “bon vivants” des de èpoques ben remotes.

He sopat al Cafè, sol i tot pensant en els temes del solstici, que donen molt de sí,  una torrada amb tomàquet i tonyina (amb cervesa, que no m’he atrevit amb el vi de la casa), un croissant (pecat mortal que he acompanyat amb un xerès), carajillo i xupito de Whisky, que cal celebrar  el solstici.  

Per que quedi constancia del solstici us poso la foto del cel feta al poble a les 22.00 hores

Avui a BCN, xafogor com sempre i sopar arregladet.

Avui he baixat a ciutat, ja som a l’època de nits càlides i amb aquesta humitat de Barcelona, un xic insuportables, que hi farem, tan sols és una nit.  Repassant l’Amades, m’he adonat que el dia 17 se’m va passar per alt un sant dels rarets, però com que te a veure amb la teca el comento ara: sant Avi, que segons diuen era rei i cercant el benestar i la riquesa del seu poble els va ensenyar a conrear la terra i va ser qui va descobrir l’arada, que ell personalment feia servir.  El veneraven doncs els pagesos.  Sembla ser que llaurar era la única feina coneguda relacionada amb la reialesa i que el famós rei Wamba, dels visigots, va ser escollit rei perquè, complint els designis d’un oracle, van escollir el primer que van trobar llaurant amb una parella de bous.

Per sopar, la Teresa havia preparat patata i coliflor bullides, i jo he fet una salseta per amanir-la, tot fregint all trinxat en oli i just enrossit he posat pebre vermell, un raig de vinagre i un brot d’orenga, he fet bullir ràpid, just per evaporar un xic el vinagre i cap a taula.  De segon, si avui es dilluns, es diu hamburguesa, avui l’he desfigurat a consciencia, convertint-la en una mena de botifarra, que he arrebossat amb farina i Curry, ben daurada a la paella amb oli, he afegit la resta de farina, un bon raig de oloroso i aigua.  He deixat fer xup-xup una estona fins que ha estat cuita i la salsa reduïda.  Curiosament mentre sopava he agafat el llibre d’en Nèstor Luján, (Las Recetas de Pickwick), que sempre tinc a mà i s’ha obert per la recepta de pollastre al Curry, que he llegit devotament.     

Dia tranquil, tomàquets, i sopar sense massa feina.

Diumenge tranquil, d’aquells d’entretenir-se fent qualsevol cosa, com ara treure el pugó del llimoner, posar verí al niu de les formigues (ho sento però no paren de créixer i son les que conreen el pugó al llimoner i altres plantes), arreglar coses pendents, en fi passar l’estona.  A migdia la cervesa al bar, per xerrar amb la colla i el tradicional arròs del diumenge a casa, un poc de migdiada i lectura dels fets del Coll de Panissars, en el tom d’en Bofarull, amb la desfeta final del gran exèrcit francès, ja força minvat en gran part per les mosques (mes aviat tàbacs) que atacaven i mataven els cavalls, la podridura del bestiar mort emmalaltia els homes i entre això i els Almogàvers d’en Roger de LLuria, que anaven de salvatge pujat, poc van durar els polits soldats francesos.

Us poso la darrera foto dels tomàquets del pati, comparada amb l’anterior, després d’una mica d’aturada pel fred de fa uns dies, han reprès la seva pujança, com podreu observar.  Per sopar poca feina, m’he acabat la crema de patata d’ahir, però freda i amanida amb una mica de pesto, de segon m’he preparat un petit entrepà de llom embotxat, amb el pa de vidre de l’Arseni, torrat un xic per la banda de la crosta, untat amb tomàquet i un bon raig d’oli del Bedorc.  I poca cosa més per avui, que demà cal matinar.   

Viatge al Vallès, un bon dinar i sopar al poble.

Aquest matí hem anat, amb l’Angel, a veure en Pep Salsetes a la seva masia del Serrat de l’Ocata, un magnífic mirador sobre el Vallès.  Teníem diversos temes que tractar (tots relacionats amb la cuina com podeu suposar) i el més immediat la Tastúlia del dia 27 de juny, en que farem un modest homenatge a Josep Mercader i en Pep ens cuinarà alguns dels seus plats emblemàtics.  Com feia temps que no ens veiem i tots som molt xerraires, ens hem vist tots entorn la taula tastant una varietat d’enciam, que en Pep ha recuperat, procedent de Torroja de Segarra, realment saborós i gairebé dolç, tot seguit ha vingut un arròs mar i muntanya que hi cantaven els àngels, hi havia després, per qui en volia, conill, uns formatges del Montseny, excel·lents , cireres i braç de gitano, un veritable festí, que em culminat amb cafè i el aiguardent envellit en roure del celler d’en Pep.  Sobretaula llarga i he marxat amb un planter de tomàquet de cor de bou, recuperació també, i que penso posar al pati a fer companyia a les altres tomaqueres, a veure si funciona.

Per sopar, de nou al poble, m’he preparat una crema de patata a la farigola, tot ofegant ceba en l’olla, amb oli i un cop tova he posat aigua, patates trossejades, miso i un bon ram de farigola, que un cop cuites les patates he retirat, passant la resta pel pimer, l’he menjada amb pa fregit, un raig d'oli i amb una mica de formatge ratllat.  De segon m’he fregit un parell de panadons de tonyina, que ja us vaig explicar com els feia, vi de Costers del Segre i cap al Cafè, que es dissabte i demà no cal matinar.      

Delícies del porc i sopar gairebé vegetarià.

Rellegia les sabies opinions d’en Pep Vila (“Les litúrgies del menjar...”) sobre la gran tradició i importància del porc al nostre país, jo sempre he dit que això ve per tradició celta, ja ho sabeu, i mirant les receptes amb que acompanya el text, m’he adonat que per una banda dona la recepta de la “peuada” (cassola de peus i morro de porc, bullit i desossat, barrejat amb ous,especies i sucre o mel i cuit al forn) tradicional de Carnestoltes, recollit en un receptari del Ripollès de principis del S.XX .  Per altra banda posa una recepta del S.XVIII, pràcticament idèntica, que es la forma fàcil d’un pastis que recobreix aquests mateixos components amb una massa de pa o més fina, coent-ho tot plegat al forn, probablement el plat popular ve del receptari barroc, destinat segurament a cuina de la noblesa.

Per sopar m’he preparat un puré, triturant amb el pimer: cigrons cuits, all, alfàbrega fresca, sal, pebre negre i oli.  Al puré he afegit ceba, tomàquet, pebrot, cogombre tot trinxat finíssim i unes tàperes en vinagre amb una mica del seu suc.  Posat al plat ho he decorat amb unes tiretes de pernil ibèric i l’he menjat acompanyat amb pa de vidre de cal Arseni, de S. Sadurní i vi negre (de la Vall del Cinca). Hem quedo amb el dubte de si aquest plat és una posta al dia del empedrat, afegint-hi una mica de tonyina o direm que és un humus a la catalana, tot posant-hi una mica d’oli de sèsam i suc de llimona .  I cap al Cafè a veure que explica la colla, que avui es divendres i potser hi haurà més animació.       

De la realitat de la vinya i sopar al Cafè.

Si aneu per les carreteres de les zones vinícoles, veureu un gran nombre de pagesos amb els tractors, arrossegant les grosses sulfatadores i altres al mig de la vinya com envoltats d’un núvol.  Estant ensulfatant les vinyes, perquè amb la humitat que han deixat les darreres pluges i la calor en alça d’aquests dies, han augmentat (com ja es preveia) les possibilitats de que es presenti el míldiu, una de les més temudes plagues de la vinya.  El que emprem per ruixar-les es sulfat de coure, no patiu, no es tracta de química com diem vulgarment, es un mineral fins i tot permès en els conreus ecològics i que en no ser soluble no es absorbit per la planta, d’aquí a la verema aquest material haurà desaparegut per complert.

Estava mandrós avui i sense ganes de preparar-me res i he decidit anar a sopar al Cafè amb ses noies, que es dijous, hi eren la Silvia i la Neus que no fallen mai i també la Olga i la incomparable Xao Min    . Per sopar jo he demanat uns talls de llom amb ceba i formatge, els demés han menjat seitó i algú (es diu el pecat, no el pecador), torrada amb bacon,  hem  acompanyat la cosa amb un tomàquet de Montserrat que he comprat a cal Biel, de Piera, tot fent temps per recollir el cotxe al taller.  Ja sé que encara no és ben bé la temporada i que aquesta varietat no es especialment gustosa, però començo a tenir el mono de menjar-ne. Era un senyor tomàquet, simplement amanit amb oli, sal i pebre ha estat una bona primera aproximació gustosa, al dir de tots.  El vi negre de la casa... i el carajillo habitual i sobretot molta conversa, que per això hi anem.

Eclipsi de lluna, sopar pel carrer i algunes copes.

Avui sant Vit, invocat contra la malaltia coneguda com “Ball de sant Vito”, patró també dels molt balladors, a qui protegeix, cosa bona ara que s’acosta la revetlla de S. Joan.  Curiosament també es advocat de la son i sobretot dels somnis, entrant així en la línea màgica del santoral, no puc deixar de posar la quarteta d’en Amades, potser de les mes boniques que he posat:

A sant Vit ofereixo

aquest somni que he passat;

si és bo, que amb mi estigui;

si és dolent, que caigui al mar.

He sortit abans de sopar i he passejat pel barri, el sopar ha estat un entrepà al raconet de la plaça S. Jaume, avui de botifarra amb ceba i mostassa, torradet com sempre i exquisit.  He passat pel Ginger i entre copes, tot xerrant del eclipsi, he decidit anar fins el passeig de Colon a veure’l.  Burro de mi, el cel negre, estelat, però res de la lluna, cosa absolutament lògica si està eclipsada, simplement no es veu (en un eclipsi de sol, fins i tot si és total, es veu alguna cosa, en els de lluna no).  En fi que m’he guanyat el cubata de consolació, de nou al Ginger. I cap a dormir, que com deien “es tard, vol ploure (Oh! No!!) i el ruc no se’m vol moure”.