De nou al poble, comença la tardor.

Segons l’Amades i les tradicions clàssiques, la tardor va començar ahir, les formes de mesurar modernes ho xifren per demà al matí, que voleu fer-hi, son coses de la vida, jo em fixo més en la natura, que sap el que es fa, no com nosaltres i des de fa uns dies la boirina m’acompanya de bon matí i algunes vinyes, ja collides comencen a agafar els tons ocres que corresponen a questa època, estem a la tardor, l’aire refrescat de les nits (no pas a Barcelona que és un cul de sac) també va en aquest sentit.  La tardor, l’època daurada dels gastrònoms, curulla de productes saborosos i llaminers ha obert la botiga, cal no perdre’s els bolets i la caça, per resumir-ho.  Per mi és el moment de l’any en que, recordant en Josep Pla, més ens mengem el paisatge, si més no els seus colors.

Per sopar m’he fet una escudella d’arròs i fideus amb el brou de peix del darrer suquet, simplement bullint-los en el brou, al final he afegit algunes de les patates tallades petites, ha quedat realment gustosa i amb dos bons plats he fet el pes. Vi negre del país i unes galetes per acabar.  I poca gresca que demà cal baixar a BCN, a Festa Major.

Nit a BCN, això ja no és el que era.

He baixat a veure el partit al barrí, el sopar d’avui ha estat un entrepà del meu frankfurt preferit, el petit, del racó de la plaça Sant Jaume, un perfecte entrepà d’hamburguesa, amb ceba i mostassa, torradet, com a mi m’agrada.  Me’l he menjat pel carrer, tot badant i veient els preparatius per les festes, malgrat l’hora hi havia uns quants treballant,  a continuació he fet un vinet al Ginger, per fer baixar.  El partit al Meson Burgalés, una mica buit (que donaven el Barça per TV3), he trobat en Joan, mig ressuscitat de la seva hepatitis vírica, però encara fent bondat, pel que fa a les birres.  Del partit no comentaré res, ja que si dic el que penso del àrbitre, em pot portar al jutjat de guàrdia, és curiós que a ell no se l’hi pugui fer el mateix per la seva actuació, alguna cosa falla en aquesta democràcia i més tenint en compte que hi ha molts equips que son empreses privades, deu ser això que en diuen un buit legal.  He vist la ciutat molt desanimada, poca gent arreu, no sembla pas una setmana de festa major (ja sé que comença demà, però tot i així), fins i tot no he pogut fer la última al Groucho perquè ja era tencat.

Avui a BCN i un platillo llaminer.

He anat a ciutat,avui, en part per veure si el Milenium s’avia adaptat a la seva nova situació (està perfecte, i començo a pensar que es molt més passota del que sembla). Per altre banda volia veure si la ciutat es prepara per la festa major, aquest cap de setmana.

Com de costum m’he tingut que capbussar en el congelador per fer-me el sopar, ja que entre règims i demés no sol estar massa assortida la nevera.  M’havia baixat els tomàquets de cor de bou del pati, els que em va donar la llavor en Salsetes, i els hem tastat, realment molt bons de sabor, els he acompanyat amb una mica de puré de patates farcit de carn que ha preparat l’Arnau, molt saborós.  De primer he menjat una crema d’espinacs que havia fet ahir la Teresa, afegint una mica de llet i força sal (ella cuina sense). I el plat fort del sopar ha estat un platillo que he preparat i que entre amics de confiança qualificaríem de “guarrada”, ni més ni menys que un diguem-ne: fricandó amb ceps, de cap de vedella i botifarra negre.  He preparat un sofregit de ceba, tomàquet, all i julivert.  Un xic fet he afegit els ceps (congelats) tallats a bocins petits i un raig de brandi català. Una estona de xup-xup i un pols de farina, unes voltes i aigua, un bon raig de oloroso sec, sal, pebre negre amb generositat i els talls de botifarra negre.  Després de 15 minuts de cocció he afegit el cap de vedella a tacos i ho he deixat altres 15 minuts.  Ha estat d’una contundència que m’ha fet enlairar al setè cel, realment exquisit. 

Tornada a la normalitat, sopar a casa en Jordi.

Si avui és dilluns, això és el Bedorc, sigui pel fred o per la represa del curs escolar el poble ha recuperat la seva avorrida normalitat, tocava sopar a casa en Jordi, seguint les velles costums, jo he portat embotit i vi negre (Ribera i Penedès, casualment tots dos del 2004), entre en David i en Paco han preparat ceba (per una banda) i tomàquet per l’altre, tot ben condimentat.  En Josep Mª ha portat el plat fort, albergínies farcides (de carn), gratinades amb beixamel, que havia preparat la seva mare, realment clàssiques i delicioses, és un plat que, no sé perquè, no es troba sovint als restaurants, al cap i a la fi és un plat de cost mitjà, força saborós i de presentació agraïda, en fi els cuiners de menú cada cop baixen més el nivell.  El sopar ha continuat amb un pa de pessic (també de la mare d’en Josep Mª) que ha durat menys que un caramel a la porta d’una escola, per dir-ho de forma clàssica, excel·lent, acompanyat amb la xocolata d’en Jordi (que mai ens falti) i ben regat ja tot plegat amb els cafès i el Whisky, la famosa botella negre, com si fos una cosa galàctica, llegeixis forat negre, lo de forat es evident per lo buida que queda.  En fi me’n vaig a dormir, amb una mica d’enyorança pel Milenium, he intentat parlar amb les plantes, però no és el mateix, te’n adones que t’estan escoltant i no pot ser , que un parla sol per sentir-se a si mateix.