CRÒNICA DE LISBOA (a terra do bacalhau). (1)

Pel que he vist aquests dies lo del bacallà, no és tan espectacular com pensava, si més no en restaurants casolans i senzills, si que és veritat que la qualitat, era bona fins i tot a preus baixos, però pel que fa a varietat de receptes no m’ha convençut pas.  De fet la forma de menjar, en general m’ha recordat la cuina castellana, poca varietat i plats de tall bàsicament, per exemple el “cocido” acostuma a ser la carn d’olla, si vols la sopa ja és com no habitual.  Haig de dir que tan sols he anat a restaurants de preu baix (màxim 30€ per cap) la mitjana ha estat en els 15-20€, que per aquest preu es menja força bé.

Varem arribar tard i per sopar varem entrar a la primera tasca amb aspecte autèntic i casolà que ens va sortir al pas, la Adega Mo, al barri de Baixa, a taula amb la beguda un parell de “pasteis de Bacalhau” (croquetes) , el vi negre de la casa en gerra, amb una aspror força agradable i ben equilibrat.  Primer intent amb el bacallà, “a Gomes de Sà”, bacallà esmicolat, ofegat amb ceba i sobre un llit de patates, decorat amb ou dur, olives i julivert, estava bé. 

Dimarts estàvem al barri de Belem, aperitiu obligat a la “Antiga Comfeitairia de Belèm”, que funciona des de 1837, varem tastar la croqueta de bacallà, la de carn, el panadó de bacallà i encara que no lligava, pel dolç, amb la cervesa el “Pasteis do Belem” (cassoleta de pasta com bric, cruixent amb una crema gloriosa a dins).  El dinar a la “Rosa dos Mares” (a uns 100 metres), l’inevitable aperitiu d’olives i mantegues, que et porten arreu sense demanar-ho (i que et cobren puntualment a la nota), una sopa de peix (tenen la costum, d’origen colonial, suposo, d’aromatitzar-les amb celiandre fresc, a mi personalment no m’agrada) i el bacallà especial de la casa (Rosa dos Mares), un llit de patates palla i el bacallà esmicolat ofegat amb ceba, all, julivert, cobert amb beixamel i gratinat amb pa ratllat, era bo.  El vi un negre de Dao, del 2008, excel·lent, cal dir-vos que la Teresa beu molt poc vi i jo acostumo a demanar  ampolles senceres i gairebé sempre les acabo.  No en teníem prou i pels postres vam tornar a la pastisseria de Belem, dos “pasteis” més (gloriosos), copa d’Oporto i cafès.

Per sopar, desprès del vermut al impressionant  “Pavilhäo Chinés” (col·lecció darrera col·lecció d’antigalles i amb un saló de billar on ¡es podia fumar!) el sopar a “O Barrigas” al mateix “Bairro Alto”, l’aperitiu incloïa formatges i amanideta de fesols, el primer uns “cogumelos” (xampinyons) amb crema de formatge que em van recordar la “croute aux xampignons” suïssa. De segon el plat estrella de la casa,  el “Bacallà espiritual” una mena de pasta de croquetes (que no “souflé” com m’havien dit) la veritat: esperava mes d’aquest plat. Per beure un Alentejo 2010, no estava malament.    

 

Festa familiar, bona teca i bons vins.

Celebràvem avui l’aniversari del meu pare (89 anys), he fet dinar a casa per tots (disset), no era massa complicat però si entretingut, de primer he fet un assortit d’amanidetes, des de la clàssica russa ben feta (bullint per separat les verdures fresques, al punt) fins a una de bolets i cecina de vaca (els bolets a daus petits, escaldats uns pocs minuts en aigua i sal, la cecina trinxada petita al igual que el cebollí, sal, pebre i oli d’oliva en el que he barrejat amb el pimer uns trossos de cep congelat), n’hi havia també de salmó i alvocat, de cap de vedella, de marisc, de llenties i sardina de llauna.  El segon, l’he comprat mig fet, canelons de la meva botiga predilecte, la Rívali del carrer Bonsucsés, he preparat la beixamel i els he gratinat amb formatge Emmental, eren realment molt bons.  La Tere ha fet un parell de pastissos, de formatge i de pasta de full amb crema i fruites fresques, exquisits.  Cava Reserva que ha dut el meu cunyat i un parrell de màgnums de Ribera, de molt alta gama, que ha portat la meva neboda.  

Per sopar increïblement encara tenia gana, un parell de montaditos fets amb el sobrant d’amanideta de marisc, i una crema de bolets també amb el que ha sobrat de l’amanida, simplement amb un sofregit de ceba, pa i una mica de brandi tipus francès, tot passat pel pimer, uns canelons de segon i com us imagineu el negre de Ribera, que no s’havia acabat encara.  Sento dir-vos que els propers dies no hi haurà blog, marxo de viatge a Lisboa i no m’emporto l’ordinador, el que si m’emporto es la càmera i una llibreteta per retratar i anotar tot el que menjo i quan torni penso posar-vos un extraordinari amb la crònica gastronòmica del viatge.  Fins aviat.

De nou a ciutat, ens hem quedat d’aquella manera, amb el Barça.

He baixat a BCN vora migdia, temps just per anar a la Boqueria, a comprar un parell de coses, que demà tenim dinar de família i cuino jo (serem14 i cal fer les coses bé).  A la tarda algunes compres més i començar a cuinar algunes coses, tenia la Gemma d’ajudant i ha anat perfecte.  Encara hi ha hagut temps per una sessió d’acupuntura del Dani, que com sempre m’ha posat les piles.

He sortit sense sopar, per veure el Barça, he anat al Meson Burgalés, hi havia com sempre en Joan i més gent del barri.  He menjat un bikini, i no repetiré, amb les cerveses habituals. El partit ens ha deixat una mica decebuts, però jo personalment prefereixo no estar al primer lloc, amb tothom empenyent darrera, si més no a principi de temporada.  He passat per l’Ascensor, xerradeta amb l’Angel i pel Ginger, amb la Jan, en Pep i el Truc, cada cop més adaptat a la vida de ciutat.  Ara m’estic escalfant un bol d’arròs bullit en el suc de les llenties que he cuit pel dinar de demà, i que he deixat fet per us dels de la casa abans de marxar. Hi beuré un ull de llebre de la Terra Alta, que voleu, és un resopó.  Us poso una foto, molt fosca i romàntica que he fet de la plaça Sant Just, mentre fèiem el cigarret al carrer.

Per fi al poble, xerrada i sopar tard.

Per si algú no es creia lo de la tardor d’ahir, avui s’haurà convençut, ja que pel que m’han dit fins i tot a ciutat s’ha notat la davallada de les temperatures.  He anat abans de sopar a casa d’en Xavi i la Rosa, que feia temps que no ens veiem, i entre explicar-nos les coses, ha caigut com sols passar, una ampolla de vi (rosat d’agulla, del Empordà), vetllada agradable com sempre, he vist les fotos dels rovellons que van collir la setmana passada (a la Vall d’Aran), probablement els únics de Catalunya, que en Xavi és com molt expert en el tema.  El santoral de l’Amades diu que avui es celebra Santa Úrsula i les Onze mil Verges (us sona ¿no?, i no te res d’immoral), em quedo amb la costum Mallorquina de menjar bunyols aquest dia

Demà son les Verges;

tothom ha d’anar,

a dins les alzines,

bunyols a menjar.

Cantaven les nenes i noietes el dia abans en fer la capta per la festa.

Per sopar m’he preparat una sopa, ofegant en l’olla: ceba, all tendre, tomàquet i un grapat de bolets (congelats, que jo no soc expert com en Xavi), a mig sofregir un raig de vi ranci.  He afegit pa sec a bocins petits i he donat uns tombs abans de posar l’aigua corresponent i una mica de miso, mitja hora de bullir i he desfet el pa amb el batedor de varetes, una sopa senzilla que ha anat be d’entrant per un dia frescot com avui.  De segon dos tall de llom (de dos colors) adobat amb all i herbes, que he trobat al congelador, amb el seu pa amb tomàquet.  Plàtan per no perdre la costum i la resta d’ampolla que hi havia a la nevera d’un negre de la Vall del Cinca.