Comencem la setmana (amb un poc de retard).

Ahir dilluns tocava sopar a casa en Jordi, com de costum, vaig portar uns canapès, en David la habitual amanida i en Paco una bona cassola de un magnífic estofat de vedella, varen venir la resta d’habituals, en Josep Mª, en Juan Manuel i en Joan. Les postres com sempre de galetes i xocolata i els vins i licors de costum, no varem allargar massa la cosa i vaig estar llegint fins que em va entrar la son.

Avui he baixat a ciutat, que demà tinc visita al metge, per l’esquinç de la cama. Per sopar l’Arnau s’ha encaparrat en que féssim amanida de patata, i com que s’hi ha posat a trinxar les coses no m’ha semblat malament, aquí la calor es nota més que al poble i ve gust quelcom fresc.  Les patates a rodanxes bullides en aigua i sal, ja fredes posades en una safata, es posa per damunt una mica de salsa verda i després es van repartint la resta d’ingredients, avui eren: salmó fumat, ceba tendre, olives, tàperes en vinagre, espàrrecs, clara d’ou dur trinxada, els rovells de l’ou dur serveixen per fer la salsa, junt amb all cru, julivert, cebollí, sal i oli d’oliva del Bedorc, que s’escapa al final també per damunt la resta de coses, resulta un plat agradable i de bona presentació.  

HA ESTAT UN LLARG SILENCI

Molts us pensareu que he abandonat aquest blog i no m’estranya, han estat molts dies sense dir-vos res, però que voleu, a cops un no te esma per comunicar res.  Dins aquestes tres setmanes he tingut que preparar dos àpats per 50 persones, de alt compromís, això comporta un estres elevat i si hi sumeu un esquinç a la cama, que m’impedia bellugar amb normalitat, comprendreu que, en arribar el vespre, el que un te no son precisament ganes d’escriure, sinó de dormir o evadir-se llegint algun llibre de novel·la fantàstica. Dilluns passat quan tot semblava de nou encarrilat un fortíssim mal de queixal (suposo que era conseqüència de l’extracció) em va deixar anorreat, va durar dos dies (dos dies de cuina tova que us explicaré més endavant) i justament el dimecres, quan tot semblava al seu lloc va obrir-se’m de nou l’esquinç dels bessons, amb forts dolors.  Ahir vaig optar per anar al metge i posar fi a les penes, em va donar la baixa i ara he aconseguit una mica de serenitat i ganes de reprendre el fil de les coses, més tard us posaré un post amb els platets interessants d’aquest dies.    

Dos dies de bons sopars, al poble.

Dos dies de vents forts i ahir no va faltar la petita ruixada, com volent fer patent que “pel maig cada dia un raig”. La tranquil·litat del lloc invita a preparar platets suculents i ahir em vaig fer un Cassó (peix de la família dels taurons, que m’encanta) en all i pebre: separada l’espina del tall la vaig posar a sofregir en oli juntament amb una bona quantitat d’all laminat. Just començat a enrossir vaig afegir les patates escairades, uns tombs i una bona quantitat de pebre vermell (dolç), un raig de brandi català, julivert trinxat, sal  i l’aigua corresponent, amb les patates ja cuites, uns minuts tan sols, el tall de peix i després de reposar una estona cap a taula.

Avui m’he complicat un poc més les coses, de primer un estofat de pèsols i farcellets d’enciam.  He començat posat en una cassola, amb aigua i sal bullint, unes fulles grans d’enciam Meravella, a les que he rebaixat amb el ganivet el gruix del tronxo. Un minut tan sols, per poder-les treballar i he embolicat els farcells lligant-los amb una tira de cebollí (us poso la foto dels ingredients per facilitar la comprensió). A la cassola amb oli un sofregit de ceba i porro (la part més verda) ajudat amb vi blanc, afegir els farcellets, els pèsols, un parell de fulles de menta fresca, un bocí de pell de taronja seca, una mica de sucre, julivert trinxat, patates tallades a daus molt petits, un raig de vi blanc i aigua a just cobrir.  Amb 20 minuts de cocció i els suc reduït ha estat llest.  De segon he fregit ben enfarinats uns talls fins de Cassó, que ahir vaig posar a marinar a la nevera (amb oli, sal, pebre vermell i un xic de vinagre), el Xarel·lo del país (que he emprat per cuinar) ben fresquet ha combinat be amb tot això. 

Han passat molts dies i no gaires coses.

En faré una crònica ràpida, dimecres va ser sopar a casa, al Bedorc, un xic improvisat, amb en Marc, la Iolanda, en Jordi i la Silvia, una pizza que va portat en Marc, mongeta tendre saltejada amb ceba i truita de fines herbes (all tendre, cebollí, julivert abundants, u un poc de alfàbrega, sàlvia i celiandre, sal i pebre) força vi blanc del país i el safareig habitual. El dijous vaig estar cuinant al Pipa Club (avançant feina) i el sopar va ser més líquid que sòlid.  Divendres vaig posar ordre al estomac: la clàssica sopa d’arròs amb farigola i all, abans de tancar el foc hi vaig fer escalfar un ou, va ser plat únic.  Dissabte amb la Teresa varem anar a sopar amb en Joan i la Rosa Maria, al asiàtic de la plaça Castella, panadons diversos, fideus i verdures saltejades, després la penúltima copa al Ginger.

El diumenge vaig fer un plat tradicional a casa, que feia temps que no feia: Jardí, en una olla amb aigua i sal es bull un cap de rap grosset, als 15 minuts s’hi afegeixen patates a trossos grans, uns vint minuts més i cal separar les patates el rap i el brou, es xafen les patates i amb una mica de brou es fa un puré suau, però encara consistent, s’hi barreja el tall que recuperarem del cap i es posa en una safata fent una mica de muntanyeta, ja fred es cobreix amb maionesa i es decora amb ou dur, pebrot escalivat variants en vinagre, tàperes, olives, fen dibuix geomètric. A la tarda vaig anar a la festa d’aniversari del Ginger, deu anys, montaditos de diferents ingredients, abundants i assortit de pastissos (que va portar la gent) algun d’alta gama, per descomptat barra lliure de vi, cava i cervesa. 

Avui encara a BCN, he fet sopa de peix amb el brou sobrant d’ahir, arròs i un sofregit de sípia, ceba, tomàquet, all, julivert, pebre vermell, tot ajudat amb brandi català. De segon un ou ferrat, abans de posar l’ou a la paella, hi he posat unes rodanxes de malaguenya (botifarra de sang i especies), amb el vinet habitual de Garnatxa i Samsó ha estat una bona delicadesa.     

Dos dies, dos sopars.

El dilluns tocava sopar de “solters” (en realitat la majoria no ho som) a casa en Jordi. Com sempre el pernil Ibèric amb pa amb tomàquet i l’amanida de l’hort, d’en David. Jo vaig portar una ofegat de col llombarda i poma (sofregit de bacó, ceba i porro, la col, tallada a fines tires, ofegada un poc, vi blanc amb generositat, aigua, suc de llimona, sucre, pebre negre abundant, farigola i un parell de cullerades de Marie Brizard. Als vint minuts la poma a daus, que tenia en aigua i llimona per que no s’oxidés. Vint minuts més i llest).  En Juan Manuel va portar una exquisida truita de faves tendres, que, em va explicar, es fa amb un bon sofregit de ceba i all, i les faves (molt tendres) amb tavella inclosa, tallades petites i ben ofegades, la truita un xic gruixuda. Jo em pensava que era plat de la seva terra (Andalusia) però es veu que l’havien après a fer en una masia de Sant Joan Despí, tot xerrant amb ell d’aquest tema ahir al Cafè, vaig recordar que la meva avia quan feia faves estofades, sempre posava les més tendres amb la tavella, partides a trossos. 

El dimarts vaig sopar a casa, la resta de la crema de remolatxa de dissabte, aquest cop freda de nevera, amb la seva nata agria i us daus de pa fregit (estava divina).  De segon uns ous remenats, a la paella amb oli i mantega vaig fer ofegar uns daus petits de bacó, vaig afegir els ous batuts amb sal, pebre, crema de llet i formatge emmental, a mig coure tot remenant a foc baix, julivert i cebollí trinxats ben fins, acompanyat amb un parell de torrades va ser una bona exquisidesa acompanyada amb un vi negre de país, i cap al Cafè una estona, a fer petar la xerrada.