Recuperant el temps perdut.

Manllevo expressament a en Proust, el títol del post, però així van les coses, dintre d’aquest temps d’impasse que he tingut, hi ha hagut alguna cosa rellevant que no vull deixar de comentar-vos.  Fa temps que en Gus (ànima emprenedora que organitza la Festa de la Diversitat, a Piera, i que és veí meu al Bedorc) em deia que allà hi havia cuina de tot el mon i que tan sols i mancava la Catalana.  El handicap estava establert i calia posar fil a l’agulla. Vaig veure que havia de posar, no sols un plat català, sinó que a més tenia que ser un plat de la zona.  Ho vaig tenir clar des de el primer moment: el conill a la Màcali-Mócoli, plat antic que ve recollit al llibre de Frai Sever d’Olot del segle XVIII, i conservat al Bedorc, amb tot una historia que explico detalladament al CUINA CATALANA DE VERITAT.  De coincidència, els amics de Piera per d’Independència, en van oferir espai al seu estand de la ANC (Assemblea Nacional Catalana), i allà vaig anar amb el meu conill i els meus llibres.  El més interessant va ser que diverses persones que van passar, coneixien el plat (el feia la seva mare o la seva avia) i tots interrogats discretament tenien a veure amb el Bedorc o els seus entorns, cosa que em va confirmar plenament la meva teoria respecte al plat.  La part més distreta del tema, va ser el dinar de diumenge, per tots els que estàvem allà i pel convidat d’honor, en Toni Albà, que venia fer una xerrada per d’Independència de Catalunya.  A la foto que us poso hi surt també en Jordi, creador tècnic d’aquest blog. Tinc que agrair a en Toni que en acomiadar-nos, ho fes, en conya, tot imitant en Ferran Adrià.

No tinc més remei que posar-vos la recepta del plat, que no m’ho perdonaríeu (versió personal, que és una fusió de les receptes que he recollit). El conill trossejat, cal fregir-lo lentament en oli, fins que sia ben daurat.  Paral·lelament cal fer un sofregit de ceba abundant, que passarem pel pimer juntament amb: avellanes passades per la picadora o el morter, alls crus a raó de vuit o deu per conill, pebre vermell dolç en quantitat important, i pebre vermell picant al gust que qui el fa, mig got d’anís i altre mig de moscatell, un got de vinagre de vi potent, així com l’oli de fregir el conill. Barrejarem el conill i la picada en una cassola de terrissa i ho farem coure uns vint o trenta minuts, cal que la salsa sia espessa, amb un marcat gust agredolç, i embolcalli els talls de carn.  Bon profit.     

Reprenent la vida

Ahir les coses van començar a tornar a la normalitat, vaig tornar a anar a treballar després de cinc setmanes de baixa laboral, per l’esquinç a la cama.  Ha estat un període, com d’hibernació, com de vida purament vegetativa, encara no se perquè. Menjar, beure, dormir, llegir..., qualsevol cosa menys fer res creatiu, es curiós....  He estat pensant, per quin motiu no em venia de gust posar res al blog, he tret conclusions, d’alguna manera el fet de sentir-me obligat a fer-ho, em molestava i per altre banda hi havia també un sentiment com d’avorriment, de cosa massa repetida, és clar al cap de gairebé dos anys d’explicar sopars, et dona la impressió de que t’estàs repetint (i probablement es cert), penso, per altre banda, que l’aspecte didàctic, d’aprofitament de recursos, d’idees, etc. que havia volgut donar a aquest blog, ha estat ja profusament assolit.  Crec que ha arribat el moment de donar-l’hi un altre tarannà, per que en cap moment m’ha passat l’idea d’abandonar-lo simplement. Seguiré explicant-vos coses de cuina i vins, potser amb una altre freqüència, sense obligar-me a res, però coses que pensi que son interessants de debò, o de les que em vingui de gust parlar.    

Per no deixar-vos del tot freds, us diré ( potser per darrera vegada) que per sopar he menjat crema de verdures (ceba, porro i esparrecs verds, ofegats en oli i mantega amb brandi tipus francès i desprès mongeta tendra, carbassó i patates, nou moscada, miso i aigua, bullit uns 30 minuts, tot passat pel pimer amb una mica de llet, a taula pebre negre), de segon una vedella amb peres molt simple que vaig fer fa uns parell de dies: la carn a talls petits, ben fregida, sofregit de ceba, un poc de pera i porro, nou moscada, clau i pebre negre, amb licor xinès de canyella, aigua, vi ranci i a bullir fins que la carn es cuita, cap al final afegir trossos de pera a quarts amb pell i tot.    

Comencem la setmana (amb un poc de retard).

Ahir dilluns tocava sopar a casa en Jordi, com de costum, vaig portar uns canapès, en David la habitual amanida i en Paco una bona cassola de un magnífic estofat de vedella, varen venir la resta d’habituals, en Josep Mª, en Juan Manuel i en Joan. Les postres com sempre de galetes i xocolata i els vins i licors de costum, no varem allargar massa la cosa i vaig estar llegint fins que em va entrar la son.

Avui he baixat a ciutat, que demà tinc visita al metge, per l’esquinç de la cama. Per sopar l’Arnau s’ha encaparrat en que féssim amanida de patata, i com que s’hi ha posat a trinxar les coses no m’ha semblat malament, aquí la calor es nota més que al poble i ve gust quelcom fresc.  Les patates a rodanxes bullides en aigua i sal, ja fredes posades en una safata, es posa per damunt una mica de salsa verda i després es van repartint la resta d’ingredients, avui eren: salmó fumat, ceba tendre, olives, tàperes en vinagre, espàrrecs, clara d’ou dur trinxada, els rovells de l’ou dur serveixen per fer la salsa, junt amb all cru, julivert, cebollí, sal i oli d’oliva del Bedorc, que s’escapa al final també per damunt la resta de coses, resulta un plat agradable i de bona presentació.  

HA ESTAT UN LLARG SILENCI

Molts us pensareu que he abandonat aquest blog i no m’estranya, han estat molts dies sense dir-vos res, però que voleu, a cops un no te esma per comunicar res.  Dins aquestes tres setmanes he tingut que preparar dos àpats per 50 persones, de alt compromís, això comporta un estres elevat i si hi sumeu un esquinç a la cama, que m’impedia bellugar amb normalitat, comprendreu que, en arribar el vespre, el que un te no son precisament ganes d’escriure, sinó de dormir o evadir-se llegint algun llibre de novel·la fantàstica. Dilluns passat quan tot semblava de nou encarrilat un fortíssim mal de queixal (suposo que era conseqüència de l’extracció) em va deixar anorreat, va durar dos dies (dos dies de cuina tova que us explicaré més endavant) i justament el dimecres, quan tot semblava al seu lloc va obrir-se’m de nou l’esquinç dels bessons, amb forts dolors.  Ahir vaig optar per anar al metge i posar fi a les penes, em va donar la baixa i ara he aconseguit una mica de serenitat i ganes de reprendre el fil de les coses, més tard us posaré un post amb els platets interessants d’aquest dies.    

Dos dies de bons sopars, al poble.

Dos dies de vents forts i ahir no va faltar la petita ruixada, com volent fer patent que “pel maig cada dia un raig”. La tranquil·litat del lloc invita a preparar platets suculents i ahir em vaig fer un Cassó (peix de la família dels taurons, que m’encanta) en all i pebre: separada l’espina del tall la vaig posar a sofregir en oli juntament amb una bona quantitat d’all laminat. Just començat a enrossir vaig afegir les patates escairades, uns tombs i una bona quantitat de pebre vermell (dolç), un raig de brandi català, julivert trinxat, sal  i l’aigua corresponent, amb les patates ja cuites, uns minuts tan sols, el tall de peix i després de reposar una estona cap a taula.

Avui m’he complicat un poc més les coses, de primer un estofat de pèsols i farcellets d’enciam.  He començat posat en una cassola, amb aigua i sal bullint, unes fulles grans d’enciam Meravella, a les que he rebaixat amb el ganivet el gruix del tronxo. Un minut tan sols, per poder-les treballar i he embolicat els farcells lligant-los amb una tira de cebollí (us poso la foto dels ingredients per facilitar la comprensió). A la cassola amb oli un sofregit de ceba i porro (la part més verda) ajudat amb vi blanc, afegir els farcellets, els pèsols, un parell de fulles de menta fresca, un bocí de pell de taronja seca, una mica de sucre, julivert trinxat, patates tallades a daus molt petits, un raig de vi blanc i aigua a just cobrir.  Amb 20 minuts de cocció i els suc reduït ha estat llest.  De segon he fregit ben enfarinats uns talls fins de Cassó, que ahir vaig posar a marinar a la nevera (amb oli, sal, pebre vermell i un xic de vinagre), el Xarel·lo del país (que he emprat per cuinar) ben fresquet ha combinat be amb tot això.