Per fi divendres, un sopar diferent.

Després de tants dies de vacances, tornar a treballar es fa una mica dur i l’arribada del divendres (tarda) és inspiradora, no se com ha estat però en algun moment del dia m’ha vingut al cap una preparació que feia temps que no elaborava: les patates Dauphinoise, en la meva particular versió d’aquest clàssic francès, el que cal fer és untar una safata de forn amb mantega i anar posant capes de patata tallada amb mandolina (ben fina, com per fer patates de xurreria) ben adobades amb sal, pebre, nou moscada i formatge emmental (o qualsevol altre de fondre) acabant amb una bona capa de formatge, mantega i ruixant el conjunt amb una barreja de llet i crema de llet. Cal coure al forn cosa d’una hora fins que el líquid s’ha evaporat totalment i la superfície queda torradeta.  El plat original, per tenir contents als puristes i segons recepta d’en Raymond Oliver, suprimeix el formatge, unta amb all la safata i canvia la nou moscada per farigola. El plat és bo de totes dues maneres.  L’he acompanyat amb unes escalopes de galta de porc fregides a foc molt suau, per que quedessin meloses i un vinet negre de bon cos que tenia per casa. També he aprofitat per posar el brou per la setmana, dintre de poc estarà llest i tinc pensats un parell de bons plats per demà, que serà un altre dia, un bon dia : dissabte.    

Un bon any: 2013

Ens varem reunir tretze, per brindar pel any 13, que ens durà bona sort a tots plegats i és clar abans del brindis un bon sopar, un sopar com cal. Uns entrants per picar: salmó fumat amb mantega de romesco, pissaladiere, gentilesa de la Jan, lacón (del fet meu per Nadal, que tenia congelat) amb pebre negre, oli del Bedorc i vinagre de Mòdena i unes culleretes amb amanida de api-rave i api fresc amb maionesa i pebre negre, decorat amb esferificacions d’arengada (vulgarment conegudes com succedani de caviar). El primer plat era doble, per a tots els gustos: cols de Brussel·les saltejades amb all i porro i un estofat de cigronets de l’Anoia amb cap de vedella, que varen triomfar en tota línea (sofregit d’all, ceba, tomàquet concentrat,  julivert, pebrot sec un poc de bitxo i un cop ben reduït afegir aigua i els cigrons, en ser cuits afegir el cap de vedella i coure el conjunt deu minuts). Acabat això varem fer el Trou Normand, consistent en un bon glop de Calvados, que serveix per ajudar a pair i seguir menjant com si res, ens faltava encara el plat fort: llamineres de porc amb salsa de bolets i cebetes del platet i un deliciós pastis de xocolata que havia fet i portat la Laura (l’estaven esperant com cada any i no em varen donar ni temps a fer la foto). No podien faltar els preceptius raïms i el brindis amb Cava. Del beure ni en parlo ja que entre bons vins i caves sortirem a ampolla per cap com de costum.  Aprofito per desitjar-vos un bon any gastronòmic i culinari a tots plegats, que si un menja a gust la resta de les coses es veuen amb mes bons ulls. 

Un bon Nadal.

Ara ja passat el habitual estrés nadalenc, amb tota la tranquil·litat que això suposa, us explicaré un poc el que va ser aquesta cuinada.  Soc un ferm defensor de la tradició celta-màgica, que pressuposa que el nostre Nadal correspon a la festa del solstici d’hivern i per tant al inici d’un nou cicle anyal. Si es celebra la festa amb abundor de menges escollida és per cridar la bona fortuna pel que fa al que menjarem la resta del any.  Varem començar amb un bon aperitiu, croquetes de carn del brou, pernil de gla i un parell de canapès gratinats, un d’ells era la “croute aux champignons” que vaig aprendre a fer a Suïssa, (un ofegat, en mantega de vaca, de ceba amb conyac i xampinyons, crema de llet fins a reduir i espessir, això damunt una llesca de pa torrat i gratinat amb formatge de gruyère).

Després la inevitable escudella de galets, amb la seva pilota individual trufada, que tothom va trobar boníssima, amb el seu parmesà pel damunt. El plat fort del dinar era un espatlla de porc, que jo mateix havia salat per fer una mena de lacón amb sal fumada.  Ben bullit amb les herbes habituals del brou i finalment torrat al forn amb una barreja de mel i salsa de soja, per acompanyar-lo un saltejat de rovellons i col de Brussel·les, amb porro que us vaig explicar fa uns dies i que triomfa sempre i una salsa curiosa: un ofegat de porro, amb tomàquet, poma i mel, amb un bon raig de brandi tipus francès i brou, reduïda i passada pel pimer. Per que no fos dit també varem posar un xic d’amanida per tirar avall.

 Formatges, torrons, neules i demés postres van cloure l’àpat junt amb un bon reguitzell de bons vins i caves.  Entre l’escudella i el rostit alguns varem fer el que se’n diu el “trou Normand” un glop generós de Calvados pres d’un cop, que prepara l’estomac per seguir menjant sense problemes.  I acomplerta un any més la tradició tindre ara un parell de dies de merescut descans.  

Preparant Nadal.

La feina per variar s’acumula, la cosa ja va començar la setmana passada fent el sopar de Nadal del Barcelona Pipa Club, del qual tinc el goig de ser soci i un dels cuiners que per allà corren i fan feliços a la resta d’associats amb la seva cuina, varem sopar Olla Aranesa i una Llaminera de Porc amb Bolets Variats, els torrons, les neules, vins, caves i demés copes amb una bona cantada, de cloenda, no tant sols de nadales.   

I a continuació tots els esforços dirigits al dinar de Nadal, que com cada any faig a casa per tota la família, divuit persones amb ganes de gaudir d’un bon àpat.  És un compromís, relatiu, si no ho troben molt bo no tornen, però de fet és una feinada de nassos, porto dos dies comprant i cuinant, acabo la nit bona a la una i mitja, ben rebentat, el brou ja el vaig fer ahir, i us poso la foto dels materials per fer-lo i les olles corresponents, avui a part de reciclar part de la carn d’olla fent croquetes i un segon brou per coure la pilota, he cuit el “lacón” ( una espatlla de porc de vuit quilos, que jo mateix he salat aquests darrers dies), la salsa per servir-lo, la preparació prèvia de la guarnició, algun pas previ per l’aperitiu, en fi, masses coses per un mateix dia i demà: pot ser pitjor, però al menys s’acaba amb un bon gaudi.