Després de tants
dies de vacances, tornar a treballar es fa una mica dur i l’arribada del
divendres (tarda) és inspiradora, no se com ha estat però en algun moment del
dia m’ha vingut al cap una preparació que feia temps que no elaborava: les
patates Dauphinoise, en la meva particular versió d’aquest clàssic francès, el
que cal fer és untar una safata de forn amb mantega i anar posant capes de
patata tallada amb mandolina (ben fina, com per fer patates de xurreria) ben
adobades amb sal, pebre, nou moscada i formatge emmental (o qualsevol altre de
fondre) acabant amb una bona capa de formatge, mantega i ruixant el conjunt amb
una barreja de llet i crema de llet. Cal coure al forn cosa d’una hora fins que
el líquid s’ha evaporat totalment i la superfície queda torradeta. El plat original, per tenir contents als
puristes i segons recepta d’en Raymond Oliver, suprimeix el formatge, unta amb
all la safata i canvia la nou moscada per farigola. El plat és bo de totes dues
maneres. L’he acompanyat amb unes
escalopes de galta de porc fregides a foc molt suau, per que quedessin meloses
i un vinet negre de bon cos que tenia per casa. També he aprofitat per posar el
brou per la setmana, dintre de poc estarà llest i tinc pensats un parell de
bons plats per demà, que serà un altre dia, un bon dia : dissabte.
Ja te raó en Jordi
Romeu, que he estat gairebé un mes sense dir res, però les meves circumstancies
actuals son d’impasse, a l’espera de unes bones novetats que capgiren les coses
vitals i que properament us comentaré. Estic doncs amb els ànims més propensos
a l’evasió, que a explicar res, però faré un esforç i us posaré algun platet
per no perdre la sintonia. No fa pas
gaire vaig fer uns pebrots del piquillo, farcits de brandada de bacallà, un bon
amic, en Joan, m’havia obsequiat amb un pot d’aquests pebrots, sencers i a punt
de farcir. Vaig preparar la brandada, no
amb la recepta autentica (que no inclou patata) sinó amb la que fan servir els
restaurants: es posa el bacallà (dessalat) en un cassó amb aigua, llorer i alls
i en arrencar el bull s’aparta del foc i es deixa reposar uns deu minuts, es
treu del pot i es deixa refredar, en l’aigua de cocció es posa a bullir una
patata i quan és cuita es posa amb el bacallà en una batedora-trituradora
afegint, oli abundant, pebre negre, un punt d’all i la llet necessària, que s’afegeix,
poc a poc, fins deixar la massa lligada. Amb aquest preparat vaig farcir els
pebrots i els vaig cobrir amb una salsa preparada fent un sofregit de ceba,
concentrat de tomàquet, vi ranci i, en posar farina i brou del bacallà, una bona
cullerada de pebre vermell. Un poc de pa
ratllat per damunt amb un raig d’oli i a gratinar.
Per qui vulgui una
recepta més simple però també gustosa, la senzilla sopa de pa escaldada, que
surt a la foto, cal dir que te trampa: en el fons del plat es posen rodanxes de
botifarra negre i s’espolsa amb parmesà, al damunt el pa sec, un poc més de
parmesà i julivert trinxat, finalment es ruixa tot plegat amb un bon brou de
carn, ben bullint, es tapa amb un plat pla i es deixa dos o tres minut covant.
Les altres dues
fotos corresponen a un bon sistema de fregir la cansalada, que vaig aprendre a
casa en Pep Salseta, es talla la cansalada viada a talls de prop d’un centímetre
de gruix i es tornen a ajuntar pressionant un poc, es posa aquest taco en oli
abundant, en una paella, amb la pell a sota i es deixa fregir fins que la conna
es ben rossa, llavor es separen els talls i s’acaben de fregir com de costum,
la pell queda cruixent i comestible i la resta al seu punt. Bon profit. 
