Avui hem anat cap a la part alta de la ciutat, al Monestir de Pedralbes, feia molt temps que no hi anava i és clar les coses canvien, en alguns casos per a bé, com la vista al monestir i la col·lecció d’art gòtic, la gran cuina antiga del convent, que dona bona mesura de com menjaven en aquells temps, no tant passats, el jardí d’herbes remeieres (i culinàries) al claustre, un xic abandonat pel meu gust, en fi una visita distreta i profitosa. El que havia canviat era el bar granja de la plaça on es podia menjar el famós mató de Pedralbes, que jo havia degustat de petit, ara el que hi ha és un petit restaurant al seu lloc. El mató era característic per la seva forma (Rafel Nogueres Oller ho recull en un dels seus poemes satírics: “ Ja som a Pedralbes, filla, quina matonera tens!”, sinó estic errat, era fet a base de llet d’ametlles, farina d’arròs i sucre. 
Aperitiu i dinar a casa, senzill, amb amanida de tomàquet, ceba i olives i un estofat de galta de vedella, que corria per la nevera. Per sopar he fet unes albergínies al forn posant-les tallades pel mig en una safata, amb un poc d’aigua a la base i ben tapades les he cuit més d’una hora, en treure-les les he ruixat be amb un oli aromatitzat amb all, sal, julivert i pebre vermell, tornades a tapar fins al moment de menjar-les. de segon he preparat un plat que feia la meva avia, mongetes seques remullades, bullides amb all i llorer, en ser cuites s’afegeix un sofregit d’all i tomàquet, molt caramel·litzat i una bona porció de mongeta tendre d’aquella tant fina tallada a bocins petits, es deixa coure fins que tot és cuit, ha de quedar caldos sense excés. En realitat a casa feien aquest plat amb mongeta d’esgranar, és a dir mongeta ja feta, no tan seca i que venia encara amb tavella. Un negre ben posat de Costers del Segre hi ha quedat que ni pintat.
