Retorn a la tranquil•litat.

Per fi ! aquests darrers dies he pogut gaudir de nou la pau del  poble, seure al pati amb la copa de vi, tot sentint la flaire de les flors del llimoner. M’he estat rellegint Peter Mayle, “Lliçons de bona vida”, un text que predisposa a gaudir de la tranquil·litat provençal.  Sopar una senzilla escudella: brou, botifarra negre, arròs i fideus. Alguns treballs, res de cansar-se, algun posar ordre a les coses, en fi recuperar el tarannà perdut per la vida a ciutat, recuperar el ritme i malgrat tot una sèrie de preparatius gastronòmics pels propers dies, la tranquil·litat per davant.

Ahir el tradicional sopar de casa en Jordi, es va desplaçar per gentilesa seva a la Fonda del Saumell, de Vallbona d’Anoia, en Jordi, propietari i ànima del local, ens havia preparat, malgrat ser el seu dia lliure, un senzill i excel·lent àpat: amanida, patates adobades, brasa de cansalada i botifarra, torrades amb tomàquet, sorbet de maduixa i postres de músic. Ben regat amb vi negre i mistela, tot plegat productes ecològics o de proximitat  En fi la bona vida està començant a fer-me efecte ja que fins i tot m’han vingut ganes de posar aquestes lletres.

Un llibre curiós, una feina ben feta.

Aprofito aquests dies de pluja, per posar-vos una nota de la presentació d’un llibre que va tenir lloc fa ja més d’una setmana al Bedorc.  Porta per títol: “ELS PAPERS DELS PARELLADA, el Bedorc, segles XIV a XX”, i es tracta d’una recopilació de documents privats d’aquesta casa pairal, des de el 1336 fins 1939, el treball de desxifrar i ordenar tot aquest material ha estat fet per l’amic Joan Romeu conjuntament amb Antoni Escudero (historiador comarcal) i Alex Carafí (propietari dels documents, que ha volgut donar-los a conèixer perquè no es perdés aquesta petita historia del nostre poble). Hi ha des de testaments i certificats de tota mena fins a dades de pagaments, factures i fins i tot versets satírics de lo molt be que endrapaven els frares caputxins de Barcelona:

                             ...“Dels rustits y empenadas

                                  rebotan fora los buchs

                                  y les barbas dels bons sucs

                                  jo contemplo ben untades.”

Un dels documents m’ha cridat l’atenció, es tracta de les despeses de les noces de Ramon Parellada amb Maria Almirall, amb una despesa de més de 400 lliures (comenten els autors que equivalia al sou de 2 anys i mig d’un pagès ben pagat) la data del document setembre de 1789, dins l’apartat de menjar a més de pagar una coquesa i criats pel servei la compra inclou: 3 galls d’indi,pinyons, confits, avellanes, “tocino”, congrets, pa blanc, bacallà, canyella, “ observem que no hi ha compra de vegetals, que segurament la casa n’era auto proveïda,  jo m’imagino els galls d’indi rostits en cassola a la catalana amb pinyons, panses i prunes seques(fetes a casa), canyella i una bona picada d’avellanes.  No fa pas massa dies rellegint uns articles de Nestor Lujan dels anys vuitanta, comenta sobre el gall d’indi, que feia furor a París al segle XVIII, de la mà de Grimod de la Reynière i Brillat Savarin, és curiós que en aquestes dates, un pagès nostrat, de masia rica, estigués tant al dia de les llaminadures franceses.  Es per això que aquest tipus de llibres son importants, per dades com aquesta.

Cuina de mercat.

Aquests dies, acostumo a donar un tomb per la Boqueria, una manera com un altre de fer-me a l’idea de estar jubilat.  Es parla sovint de cuina de mercat, sense parar esmena en que no es tracta de comprar qualsevol cosa que hi trobem, si no que cal tenir molt present quins son els productes de temporada i quins no.  Ja sabeu que estic força en contra de que el mercat s’hagi convertit en un parc temàtic i un aplec de xiringuitos, si vull picar quelcom vaig a algun dels bars de tota la vida, amb una sola excepció: els bunyols de bacallà que compro al meu bacallaner habitual i que amb la seva copeta de vi blanc del Empordà composen, un cop a
casa, un excel·lent aperitiu.

L’altre dia, seguint els meus paràmetres vaig composar un plat rigorosament de temporada: la sípia amb pèsols, ambdós productes en plena saó, primer cal fregir, a foc alt, en una cassola la sípia trossejada amb oli d’oliva, després incorporarem alls tendres abundants trinxats no massa fins, afegirem un bocí de pell de taronja seca i un raig de vi blanc (vaig emprar un Chardonnay del Empordà).  Un cop fet el sofregit els pèsols esgranats i un poc de patata, aigua suficient i una picada d’all i safrà.  Una estoneta de xup-xup fins que sia tot cuit, senzill, fàcil i molt bo.

Altre cosa que compro de tant en tant, aprofitant que malgrat tot segueixen havent proveïdors de qualitat en el mercat, son els lletons (les “mollejas” dels castellans) un producte que no és del grat de tothom però que a mi m’encanta.  Cal posar-les tallades en una paella amb l’oli ben calent, fer coure uns minuts amb ajut d’una mica de vi blanc, sempre a foc viu, quan vol aclarir l’oli afegir un bon trinxat d’all i julivert, un minut i cap a taula.  Tant serveix de plat amb unes patates fregides com d’aperitiu.    

Un arròs de primavera.

Un dels productes estrella, que està en saó per la primavera es el cabrit, com el diumenge teníem dinar familiar serio, en vaig comprar un de sencer (a més a un preu molt raonable). Com de costum el vaig fer al forn, sobre un llit de ceba i patates, oli d’oliva, vi blanc, herbes aromàtiques i el meu toc secret: salsa de soja i oli de sèsam, aigua a mig cobrir i ben tapat hermètic amb paper d’alumini. Al cap de més d’una hora i sent ja ben tou, una estona destapat perquè torrés per sobre.

Amb el els menuts. Coll, fetge i ronyons vaig fer el dissabte un arròs.  Primer vaig daurar be el coll trossejat, després vaig afegir ceba tendre, all tendre i calçot tot ben trinxat i abundant. Fet el sofregit amb ajut de vi blanc, vaig posar fondos de carxofa a bocins,  un poc de tomàquet de conserva casolana i el ronyons fets a daus, ja tot ben amarat l’aigua necessària i una picada d’all i safrà, en bullir l’arròs i en ser cuit i melós amb el foc apagat uns bocins de mantega de vaca ben remenats i pel damunt el fetge del cabrit escalopat i fregit al moment.  Va quedar realment gustós i diferent.   

Recordant Jordi Benito.

He aprofitat aquest matí, la meva nova faceta de jubilat, per anar a la presentació de premsa de la exposició:  “Jordi Benito, Interiorisme i Accionisme” al Arts Santa Monica, ha estat un bon recordatori i també la possibilitat de veure, de la ma d’en Joaquim Pibernat, comissari de la exposició, obra d’en Jordi, que no havia conegut directament. 

 He recordat moments viscuts, fa anys és clar, i vull deixar constància, ja que aquest és un blog de cuina, de que malgrat que tothom tenia en Benito per poc menjador, era un veritable sibarita, amant de la cuina de tota la vida, que es delectava amb la cua de bou guisada (un  dels seus plats preferits) que menjava a l’Amaya o al Senyor Perellada i fins i tot a casa meva.  També l’escudella i carn d’olla era plat del seu gust i alguna menjada havíem organitzat a casa, per cert que la cosa més divertida en temes de menjar era la predilecció per un vi de Ribera de Duero, força bo, del celler Emilio Moro, no era pas per temes de gust que el prenia, deia que l’hi feia gracia per que recordava un cantant dels discs de vinil que es deia Emilio el Moro, casualment em va arribar fa temps un disc a les mans, d’aquest cantant no gaire conegut. Aquesta tarda a les 20.00 hi ha la inauguració oficial de l’exposició, que restarà oberta fins el 27 d’Abril.

Ahir en sortir a passejar per la Boqueria, en va venir de gust menjar pèsols i en vaig comprar un grapat, que em vaig cuinar per dinar, en sopa, ben senzilla: all tendre un poc ofegat en oli, els pèsols, aigua, sal i arròs, un xic caldós, a taula un poc de formatge ratllat com de costum.  Avui el dinar han estat unes croquetes (excel·lents)amb pa amb tomàquet, al Haití del carrer Jaume Primer.  El cafè i xarrup al jardí del Ateneu, un dels bars mes macos i tranquils de BCN, això de no treballar comença a posar-se’m molt be.