Reprenent la vida

Ahir les coses van començar a tornar a la normalitat, vaig tornar a anar a treballar després de cinc setmanes de baixa laboral, per l’esquinç a la cama.  Ha estat un període, com d’hibernació, com de vida purament vegetativa, encara no se perquè. Menjar, beure, dormir, llegir..., qualsevol cosa menys fer res creatiu, es curiós....  He estat pensant, per quin motiu no em venia de gust posar res al blog, he tret conclusions, d’alguna manera el fet de sentir-me obligat a fer-ho, em molestava i per altre banda hi havia també un sentiment com d’avorriment, de cosa massa repetida, és clar al cap de gairebé dos anys d’explicar sopars, et dona la impressió de que t’estàs repetint (i probablement es cert), penso, per altre banda, que l’aspecte didàctic, d’aprofitament de recursos, d’idees, etc. que havia volgut donar a aquest blog, ha estat ja profusament assolit.  Crec que ha arribat el moment de donar-l’hi un altre tarannà, per que en cap moment m’ha passat l’idea d’abandonar-lo simplement. Seguiré explicant-vos coses de cuina i vins, potser amb una altre freqüència, sense obligar-me a res, però coses que pensi que son interessants de debò, o de les que em vingui de gust parlar.    

Per no deixar-vos del tot freds, us diré ( potser per darrera vegada) que per sopar he menjat crema de verdures (ceba, porro i esparrecs verds, ofegats en oli i mantega amb brandi tipus francès i desprès mongeta tendra, carbassó i patates, nou moscada, miso i aigua, bullit uns 30 minuts, tot passat pel pimer amb una mica de llet, a taula pebre negre), de segon una vedella amb peres molt simple que vaig fer fa uns parell de dies: la carn a talls petits, ben fregida, sofregit de ceba, un poc de pera i porro, nou moscada, clau i pebre negre, amb licor xinès de canyella, aigua, vi ranci i a bullir fins que la carn es cuita, cap al final afegir trossos de pera a quarts amb pell i tot.