Tenia que passar: més bolets.

Faig la nota amb una mica de retard, fins ara (torno a escriure de nit i tard, això es bona senyal) no havia tingut una mica de tranquil·litat d’ànim per explicar-vos el sopar de dimecres passat, la cosa va anar de que havíem quedat amb en Jordi de fer una truita a casa meva, amb les llenegues i els camagrocs que havien quedat el dilluns, venien també en Paco i en Juan Manuel. Jo, perquè no quedes tot en un pa amb tomàquet vaig fer una mica de sopa d’all, al estil de Burgos, amb pernil i xoriço i ou batut, però en ser les vuit del vespre va aparèixer en Juan Manuel amb un bon cistellàs de rovellons i llenegues.  I ja va estar liada la cosa: varem sopar un poc de sopa d’all, després un saltejat de rovellons amb algunes llenegues, que va preparar en Juan Manuel tot fregint una cabessa d’alls, pelats i sencers, fins a ser ben rossos, després va posar els bolets i un bon raig de vi blanc (xarel·lo del Penedès), el plat va resultar d’una rara excelsitud, amb el seu suc vermellós i fosc (de fet encara en tinc una bona porció al congelador, que faré servir un dilluns d’aquests). 

Després encara ens atrevírem amb la truita, engreixada amb més llenegues i alguns rovellons, amb un bon sofregit de ceba i vi blanc, desprès al final all i julivert, cuits els bolets fins a ser gairebé secs i amb la mitja dotzena d’ous corresponents, a foc baix cuidant la cosa, al dir de tots va resultar divina. No cal que digui que varem fer els honors a unes quantes ampolles de vi, be, la Silvia ens va ajudar en aquest apartat, si be no va sopar per cosa del seu règim, en fi que, contents com estàvem, no podíem fer altre cosa que anar al Cafè a fer el carajillo i el xupito de Whisky per ajudar a pair.  Ah! i no se que cap de nosaltres s’hagi sentit malament, és per això que diuen que a cops menjar molts bolets, que tots son tòxics..., tan de bon l’any vinent ens en tornem afer un tip.