No tinc més remei
que deixar-vos tractar-me de gandul, després de tants dies sense dir res,puc objectar,
però, que no és ben be ganduleria sinó més aviat un estat d’impàs, com si
estigués esperant quelcom que no arriba.
El que m’ha mogut a parlar és en aquest cas una senzilla recepta que
vaig preparar ahir, una mena de prova personal.
Hi havia bledes per sopar i a mi les bledes m’agraden quan son recent
collides, això dissortadament a ciutat no és pas possible i vaig fer el següent,
per disfressar-les una mica. En una paella fonda vaig preparar un sofregit amb
oli i ceba a tires fines amb un raig de licor xinès de canyella. A mig fer vaig
afegir pinyons i poma tallada a daus petits, ja confitat tot plegat vaig posar
les bledes, trinxades molt fines i vaig deixar estofar el conjunt fins que les
bledes eren ja cuites i la fortor va desaparèixer. Les vaig acompanyar amb un simple puré de
patates i van quedar força bones.
Avui ha estat un dia
de activitat intensa (això és el que no s’ha de fer estant de vacances però a mi
em passa habitualment). El fet de buidar
per netejar el congelador gran, al poble pel matí, ha fet que em passes la
tarda cuinant a BCN, tot el que calia aprofitar i no conservar més. Ha estat un brou per la setmana, una
caldereta de xai desossat (els ossos han anat al brou, amb carn de vedella i les
herbes habituals) amb ceba, pebrot, herbes de provença, pebre vermell, cebetes,
bolets i patates. Una mousse de filets
de peix congelats, ben ofegats amb ceba, anís en gra, pebre vermell i brandi...
després barrejats a la termomix amb ous, llet, pa ratllat, concentrat de tomàquet,
sal i pebre i cuits al forn en un motlle al bany maria, servits amb maionesa i
salsa romesco.
La Torta de la
Serena, es un formatge que ven l’amiga Katring (formatgeria La Seu, al carrer
Dagueria), és del tipus del Vacherin Mont d’Or o la Torta del Casar, que es
mengen buidant amb una cullera la part interior, molt cremosa, el sobrant (la
pell amb una bona part de formatge) tinc costum de congelar-lo, per fer un
magnífic plat, que he fet per sopar. He bullit mongeta tendre, pastanaga,
cebetes de platet i carbassó en aigua i sal, ben escorregudes (el brou de coure
ha anat a l’olla del brou) i posades en una safata de forn les he ruixat amb un
pesto força diluït amb oli d’oliva i després he cobert la superfície amb
llonzes fines del formatge esmentat, un cop de grill, cal fondre però no torrar
i cap a taula
Varem fer ahir
dinar familiar a l’engròs, per celebrar els 90 anys del meu pare, us poso la
foto perquè veieu amb quina filosofia s’ho pren. L’àpat el varem fer en el
nostre restaurant xinès predilecte, el Zaho Yang (Còrsega, 391), que ens va
preparar un festival dels seus plats especials, varem començar amb una amanida
de xampinyons d’or amb cogombre i una altre verdura exquisida que no he pogut
identificar, canelons xinesos de carn i gamba, dinsum de gingebre i d’arròs amb
soja al vapor, panadons fregits, arròs saltejat amb verdures, llobarro al vapor
amb ceba tendre i gingebre, carn saltejada amb mongetes de soja negra i
pebrots. 
Avui amb els de
casa ha tocat fer dinar diferent pels 27 anys de l’Arnau, un bon pica-pica amb dàtils
Jumbo farcits de crema de formatge, els habituals canapès de sardineta, un
altres de formatge de cabra amb codonyat, i pa de pita per anar sucant a l’humus
(crema de sèsam i cigrons) al baba ghanouge (crema d’albergínies) i al tzatziki
(crema de iogurt i cogombre), menges habituals a orient mitjà i Grècia. De plat de cos un braç de gitano de puré de
patata (Ei, unes magnífiques patates del bufet) farcit amb carn picada
saltejada amb ceba, pebrot i xampinyons, vi ranci, pebre vermell, nou moscada. I
finalment el pastis de fruita, com un mosaic gaudinià que ha preparat la Teresa. El sopar tindrà que ser senzill després de
tants festivals, amb una sopeta de brou amb verdureta i arròs ja farem.
