Ara ja passat el
habitual estrés nadalenc, amb tota la tranquil·litat que això suposa, us explicaré
un poc el que va ser aquesta cuinada. Soc
un ferm defensor de la tradició celta-màgica, que pressuposa que el nostre Nadal
correspon a la festa del solstici d’hivern i per tant al inici d’un nou cicle
anyal. Si es celebra la festa amb abundor de menges escollida és per cridar la
bona fortuna pel que fa al que menjarem la resta del any. Varem començar amb un bon aperitiu, croquetes
de carn del brou, pernil de gla i un parell de canapès gratinats, un d’ells era
la “croute aux champignons” que vaig aprendre a fer a Suïssa, (un ofegat, en
mantega de vaca, de ceba amb conyac i xampinyons, crema de llet fins a reduir i
espessir, això damunt una llesca de pa torrat i gratinat amb formatge de gruyère).
Després la
inevitable escudella de galets, amb la seva pilota individual trufada, que
tothom va trobar boníssima, amb el seu parmesà pel damunt. El plat fort del dinar
era un espatlla de porc, que jo mateix havia salat per fer una mena de lacón
amb sal fumada. Ben bullit amb les herbes
habituals del brou i finalment torrat al forn amb una barreja de mel i salsa de
soja, per acompanyar-lo un saltejat de rovellons i col de Brussel·les, amb porro
que us vaig explicar fa uns dies i que triomfa sempre i una salsa curiosa: un
ofegat de porro, amb tomàquet, poma i mel, amb un bon raig de brandi tipus
francès i brou, reduïda i passada pel pimer. Per que no fos dit també varem
posar un xic d’amanida per tirar avall.
Formatges, torrons, neules i demés postres van
cloure l’àpat junt amb un bon reguitzell de bons vins i caves. Entre l’escudella i el rostit alguns varem fer
el que se’n diu el “trou Normand” un glop generós de Calvados pres d’un cop,
que prepara l’estomac per seguir menjant sense problemes. I acomplerta un any més la tradició tindre ara
un parell de dies de merescut descans.