Un bon Nadal.

Ara ja passat el habitual estrés nadalenc, amb tota la tranquil·litat que això suposa, us explicaré un poc el que va ser aquesta cuinada.  Soc un ferm defensor de la tradició celta-màgica, que pressuposa que el nostre Nadal correspon a la festa del solstici d’hivern i per tant al inici d’un nou cicle anyal. Si es celebra la festa amb abundor de menges escollida és per cridar la bona fortuna pel que fa al que menjarem la resta del any.  Varem començar amb un bon aperitiu, croquetes de carn del brou, pernil de gla i un parell de canapès gratinats, un d’ells era la “croute aux champignons” que vaig aprendre a fer a Suïssa, (un ofegat, en mantega de vaca, de ceba amb conyac i xampinyons, crema de llet fins a reduir i espessir, això damunt una llesca de pa torrat i gratinat amb formatge de gruyère).

Després la inevitable escudella de galets, amb la seva pilota individual trufada, que tothom va trobar boníssima, amb el seu parmesà pel damunt. El plat fort del dinar era un espatlla de porc, que jo mateix havia salat per fer una mena de lacón amb sal fumada.  Ben bullit amb les herbes habituals del brou i finalment torrat al forn amb una barreja de mel i salsa de soja, per acompanyar-lo un saltejat de rovellons i col de Brussel·les, amb porro que us vaig explicar fa uns dies i que triomfa sempre i una salsa curiosa: un ofegat de porro, amb tomàquet, poma i mel, amb un bon raig de brandi tipus francès i brou, reduïda i passada pel pimer. Per que no fos dit també varem posar un xic d’amanida per tirar avall.

 Formatges, torrons, neules i demés postres van cloure l’àpat junt amb un bon reguitzell de bons vins i caves.  Entre l’escudella i el rostit alguns varem fer el que se’n diu el “trou Normand” un glop generós de Calvados pres d’un cop, que prepara l’estomac per seguir menjant sense problemes.  I acomplerta un any més la tradició tindre ara un parell de dies de merescut descans.