dilluns, 14 de maig de 2012

Diumenge, no tan sols fi de setmana.


I ès que el patiment pel queixal es va començar a acabar divendres cap al tard, amb una extracció i un empast (agraeixo de tot cor, al meu nebot dentista, la seva acollida). El dissabte encara un xic reprimit, per l’antibiòtic i la ferida recent, em vaig fer un sopar una mica com cal: crema de remolatxa (com un borsh centreeuropeu), un sofregit de ceba en oli, ajudat amb vi blanc, un poc de tomàquet sofregit (que havia sobrat de la pasta del migdia), la remolatxa a daus petits, un xic de patata, aromatitzat amb llorer, pell de taronja, un raig de Marie Brizard, pebre vermell, suc de llimona, aigua suficient i una horeta d’ebullició, passat pel pimer i acompanyat a taula amb una barreja de iogurt i crema de llet (a parts iguals) que seria un poc com la nata agria que sols acompanyar aquestes sopes.
De segon vaig menjar la resta de la pilota de dijous, que vaig pujar al poble amb el seu brou, la carn tallada a rodanxes, en una paella vaig saltejar xampinyó filetejat i un xic d’all, un poc de farina i una porció de brou, els talls hi van fer xup-xup uns deu minuts i la salsa lligadeta i saborosa.  Avui he sopat al Cafè, amb la colla, he compartit una pizza amb la Silvia, quatre formatges, que no estava mal, però en realitat el que ens agrada d’aquests sopars es més la xerrameca que no pas el menjar.  Per suposat, ja lliure de restriccions mèdiques: cervesa, vi negre, carajillo... en fi el retorn a la vida.