dimecres, 16 de maig de 2012

Dos dies, dos sopars.

El dilluns tocava sopar de “solters” (en realitat la majoria no ho som) a casa en Jordi. Com sempre el pernil Ibèric amb pa amb tomàquet i l’amanida de l’hort, d’en David. Jo vaig portar una ofegat de col llombarda i poma (sofregit de bacó, ceba i porro, la col, tallada a fines tires, ofegada un poc, vi blanc amb generositat, aigua, suc de llimona, sucre, pebre negre abundant, farigola i un parell de cullerades de Marie Brizard. Als vint minuts la poma a daus, que tenia en aigua i llimona per que no s’oxidés. Vint minuts més i llest).  En Juan Manuel va portar una exquisida truita de faves tendres, que, em va explicar, es fa amb un bon sofregit de ceba i all, i les faves (molt tendres) amb tavella inclosa, tallades petites i ben ofegades, la truita un xic gruixuda. Jo em pensava que era plat de la seva terra (Andalusia) però es veu que l’havien après a fer en una masia de Sant Joan Despí, tot xerrant amb ell d’aquest tema ahir al Cafè, vaig recordar que la meva avia quan feia faves estofades, sempre posava les més tendres amb la tavella, partides a trossos. 
El dimarts vaig sopar a casa, la resta de la crema de remolatxa de dissabte, aquest cop freda de nevera, amb la seva nata agria i us daus de pa fregit (estava divina).  De segon uns ous remenats, a la paella amb oli i mantega vaig fer ofegar uns daus petits de bacó, vaig afegir els ous batuts amb sal, pebre, crema de llet i formatge emmental, a mig coure tot remenant a foc baix, julivert i cebollí trinxats ben fins, acompanyat amb un parell de torrades va ser una bona exquisidesa acompanyada amb un vi negre de país, i cap al Cafè una estona, a fer petar la xerrada.