dimarts, 4 de gener de 2011

Del pebre llong i sopar discret.

Vaig dir per cap d’any que os parlaria del pebre llong, que citava i ho faig ara.  Es tracta d’una espècie que apareix sovint al Sent Sovi (primer llibre de cuina en català, de principis del S.XIV), i que jo ja havia donat per perduda, doncs no la trobava en cap herbolari, si be darrerament l’havia localitzada a Internet.  En Pep Salseta, en va poder comprar a França (en la botiga d’un molt famós restaurant) i me’n va portar .  Te un sabor interessant, suau i suggerent, que recorda el pebre de Jamaica, en mes suau, s’hi detecta aroma de nou moscada i clau entre altres coses.  El nom botànic, (ho dic pels col·leccionistes recalcitrants com jo) es: “Piper Longum”.  En fi si en trobeu per aquí, al país, m’ho feu saber, si us plau.  
Per sopar i per acabar amb els reciclatges, he convertit el que quedava de les verdures ofegades en una crema, simplement bullint-les amb aigua i miso uns minuts i posant un poc de llet en passar-ho pel pimer (es tracta de unes verdures molt variades, aromatitzades amb farigola i pell de taronja que preparo molts cops).  De segon la Teresa ha preparat el seu fetge de cabrit amb all i julivert, que no defrauda mai.  Com que estic un xic constipat i no tinc el nas fi, m’ha semblat malaguanyat beure vi i he pres cervesa, amb el sopar.