dissabte, 15 de gener de 2011

Sopar xinès i un dia mes.


El dia d’avui no se ben bé si es de lluna d’octubre o es atípic, ha fet solet, encara que a estones ennuvolat, ha fet calor forta cap a migdia, en fi un dia mes, les vinyes cada cop mes podades (va per parcel·les, un dia les veus amb el que jo en dic els dits del hivern, els sarments nus com llargs dits de bruixa i a l’endemà ja no hi son, per que han podat la vinya, es el que toca en aquesta època).  
Avui no he tingut que treballar gens, he anat al Pipa Club, per lligar un tema que em tenien demanat: un curset de cuina, be farem quelcom que s’hi assembli, ja us en diré mes sobre el tema.  Desprès la família  (ha vingut el Dani de vacances curtes), tenien ganes de fer sopar serio i hem anat al nostre restaurant xinès predilecte, no us dic on es, no sia que s’esgarriï, hem començat amb els “dimsum” de gingebre, i un pastis de nap amb salsa picant, arròs de dos tipus, fideus saltejats, vedella saté, gloriosa, les meves imponderables cuixes de granota al ginebre, i les verdures del dia saltejades, pack-xoy amb sitaque, i pèsol caputxí amb tija de mostassa, he de constatar a nivell familiar que el “tirabec” o pèsol caputxí era la única verdura que a casa es feia escrupolosament al dente, ja que si no era així tenia fils, la que he menjat avui era perfecta, i no dic més. De beguda el vi de la casa: jo, i no en parlem, la resta el te de prescripció per aquests àpats.  La cosa ha estat que he sopat molt a gust, en família, però com que soc un pel anarquista , en tornar a casa no he pogut evitar fer la última al Groucho, cervesa com sempre, mentre la canalla habitual no paraven amb els xupitos (guarros, per la barreja), en fi el mon es com es i no cal amoïnar-s’hi.