dimecres, 23 de febrer de 2011

De cuiners i cuines i un sopar ben senzill.

He llegit a la premsa, que en Ferran Adrià no farà conferencies els pròxims tres anys, es dedicarà a fer coses mes agradables com viatjar per tot el mon tastant i aprenent coses noves, feliç  ell, que pot fer-ho, no dic en absolut que no s’ho hagi guanyat.  Però el tema m’ha dut a pensar en tots els que treballen a les cuines dels restaurants, als que acostumem a anar, tret dels caps, majoritàriament son immigrants que amb prou feina arriben a mileuristes.  No dic pas que sigui el cas del Bulli on, a part dels assalariats, hi treballaven cuiners que feien el que se’n diu un “stage”, com una estada d’aprenentatge, que permet posar-ho al currículum i que es molt valorada en aquest entorn (diuen, jo no ho sé de cert, que paguen una quantitat de diners, respectables en alguns cassos, per ser-hi).   En fi veient per altre banda com cada cop creix mes la invasió xinesa pel que fa als bars de Barcelona, que sense canviar l’aspecte ni les tapes de la barra, estant de cop i volta portats per personal xinès, que voleu, m’agafa una mica d’angoixeta per tot aquest mon de la cuina i la restauració publica.
Per sopar la Teresa havia fet verdura bullida de bròquil verd i patata i m’he fet un trinxat diferent, en la paella he posat oli i he saltejat a foc viu ceba tendre trinxada, he afegit una resta de la tonyina marinada que os explicava ahir i tot seguit pebre vermell, un rajolí de vinagre de Jérez i un altre de vi blanc, evaporat el líquid a foc viu, he posat la verdura que ja tenia xafada i desprès de ben remenada l’he deixat daurar d’un cantó i l’he girat: ¡al aire! (podeu no creure-ho, jo casi tampoc, però ha estat així), he rematat el sopar amb un poc de formatge i la resta del garnatxa- samsó d’ahir.