Als migdies la calor es fa notar, als matins va augmentant la humitat ambiental, però no plou, diuen que la manca de pluges no te antecedent des de els anys quaranta, de fet hi ha alerta per perill d’incendis, cosa poc habitual per aquestes dates. He sentit per la tele que de cara als propers dies pot canviar la cosa, tant de bo plogués, que el camp tard o d’hora sen ressentirà d’aquesta sequedat.
Si us mireu el comentari del dia 18 de febrer (està posat ahir en realitat) veureu que Cuina Cinc, un bon blog de cuina, fa el comentari sobre si l’escudella catalana es l’únic “cocido” que porta pilota. Al meu parer (haig de dir que de cuines d’altres llocs, no en tinc coneixements massa a fons) en principi és l’únic que porta pilota, oficial i sistemàticament, no obstant estic segur que trobaríem escudelles amb pilota, puntualment, a tot el llarg de la costa mediterrània, de Castelló a Alacant. En veure la pregunta he recordat que fa molt temps m’havien parlat d’una escudella amb pilotes a Murcia. He cercat per Internet i he trobat en la cuina murciana un brou de “pava”, amb pilotes, això si les fan rodones, com una mandonguilla gran, i solen ser individuals (això ho recordava i ho he confirmat), també una recepta de “cocido murciano” amb unes pilotes molt més complexes (inclouen fetge, sang i pinyons). Es possible que en altres zones, també de forma local es posi aquesta delicadesa. Si en sabeu d’alguna ens ho dieu. 
Per sopar he fet una crema simple de bròquil, ofegat de ceba en oli, amb una mica de vi ranci, aigua, sal i el bròquil trossejat, poc més de mitja hora bullint i al passar-ho pel pimer una bona cullerada de miso, al plat un xic de pebre. De segon he aprofitat un tros gran de braó de bou del brou de diumenge. En la cassola he posat oli i ceba tendre picada fina, en ser tova una mica de farina, he afegit aigua i una barreja de mostassa (marron), vinagre i vi blanc, sal, pebre i nou moscada, he deixat fer un xic la salsa i he posat la carn tallada a rodanxes i julivert trinxat deixant-ho encara uns deu minuts (aquesta salsa és una variant de la salsa Robert (atribuïda al Mestre Rupert de Nola). Una mica de Brie i el vi del Pays d’Oc ha fet la cloenda del sopar. 
La Tere havia fet verdura de bledes i patata i les he aixafat amb una forquilla i les he posat en la paella, on ja tenia ben daurats cansalada i alls a bocins molt petits, ben remenat i un xic daurat ha acompanyat l’hamburguesa (avui és dilluns, segur), que he fregit en una paella i un cop daurada d’un costat l’he girada i he posat als voltants la part verda d’una ceba tendre, trinxada, uns moments i he afegit farina, tot just remenada he posat vi blanc, dos dits d’ampolla que quedaven del Macabeu del Baix Penedès (be, el que quedava després de posar-me la darrera copa, a tall de comiat), sal, pebre i un polsim de sucre (per contrarestar l’acidesa del vi, és important fer això, en especial amb els blancs). Uns minuts fent xup-xup i ha quedat una salseta molt bona. Un parell de bunyols de quaresma, encara i uns glops de vi negre del Pays d’Oc, que he obert perquè ja no quedava altre cosa, caldrà que ompli una mica el rebost els propers dies. 
Hi havia dinar de família, aperitiu amb el que vaig fer ahir (ja vaig doblar les quantitats), més una mica de guacamole. De primer he fet unes llenties, cap de costella ben daurat, sofregit de all, ceba, porro, tomàquet concentrat, pebre vermell, fulla de llorer, amb una mica de brandi, en posar l’aigua: les llenties, pastanaga, api, espàrrecs verds, carxofes, tot tallat a bocins. Al cap de vint minuts patata i carbassó a daus i vint minuts més. De segon hi havia les galtes de vedella que vaig cuinar ahir la tarda . sofregit de ceba i porro amb un xic de tomàquet concentrat, ceps trossejats petits i ajudat amb Calvados, afegir la carn enfarinada i fregida (les galtes les havia desossat i partit pel mig, amb els ossos i les verdures habituals, havia preparat un brou), una bona dosi de Porto i el brou fosc preparat, i a fer xup-xup. Després de tot això venia la tanda de postres, formatge (Brie), macedònia de maduixots, els bunyols de quaresma de la Teresa i el pastis de formatge (també de la Tere), amb les espelmes perquè la Gemma bufés els seus 11 anys complerts dijous passat (la festa la farem al Bedorc el mes que ve, amb les seves amigues). Ningú s’ha queixat d’excés de menjar (ni tant sols el avis, que estaven al complert). Hem begut el blanc de la serra del Montmell i el rosat del Garraf, que també han estat perfectes amb l’àpat. 
A la tarda m’he posat a cuinar el tall de demà, hi havia un temps mort i m’he acostat al Bàbia, un bar al que no vaig massa sovint, però que conec bé, un parell de cerveses i cap a casa a fer el sopar. De primer una sopa de fideus fins amb el brou que quedava de la setmana i una mica de la carn d’olla que havia guardat, esmicolada a la sopa. De segon un tall de carn magre fumada, que he posat a macerar amb brandi per descongelar-la, simplement fregida a la paella i posada entre dos llesques de pa amb tomàquet be untades d’oli del Bedorc. M’he acabat el Garnatxa-Samsó per acompanyar-ho i penso llegir una estona abans de anar cap el llit. 
La calor s’està fent notar durant el dia, però la temperatura nocturna segueix sent baixa (aquest matí estàvem a 4ºC), en fi que la cosa és força suportable, però no em refio gens de que el fred s’hagi acabat.
Ahir tenia fumada de concurs al Pipa club, un cop al mes cal acomplir el ritual i participar en la fumada social de l’entitat, es puntua individual i per equips i a final de temporada es fa una festa per donar els premis. Vaig passar després pel Ginger un moment i vaig anar a sopar a casa, la Teresa havia fet verdura (patata i coliflor), la vaig aixafar amb una forquilla i ben barrejada amb salsa romesco, la vaig posar a la paella antiadherent, amb oli, a cops de canell, l’hi vaig donar la forma que veureu a la foto, com una truita gruixuda ben torrada. La vaig acompanyar amb unes croquetes que la Tere havia descongelat i fregit. I a dormir que era tard.
Encara tinc per tastar el blanc del Baix Penedès (ho faré el cap de setmana) i justament ahir em van regalar una ampolla de rosat, Merlot de la D.O. Penedes, fet a les valls encisadores del Garraf, un petit celler que elabora amb cura i estima les seves vinyes, en terrenys calcaris específics, que sumen un regust mineral a la fruita pròpia de la varietat, un vi encisador, d’aquells que es deixa beure, el vas gaudint i sense adornar-te’n vas buidant l’ampolla. l’he obert abans de sopar i sort que havia fet escudella amb les verdures liofilitzades habituals, amb oli i miso i al final amb una mica de pasta de sopa (llavor de meló, se’n diu i està un poc oblidada), a taula amb el seu Parmesà, de segon la Teresa ha preparat el seu fetge de cabrit habitual, amb all i julivert, el vi ha estat un bon company amb tot plegat i l’he seguit bevent mentre posava el bloc. 
Avui he sopat aviat, un entrepà de truita d’alls tendres, amb pa amb tomàquet i oli del Bedorc, per suposat, amb l’afegit d’una llonza de pernil dolç al entrepà, per allò de no quedar desnodrit,. El motiu és que havia quedat amb en Jordi, al Ginger, que em portava una garrafa d’oli del poble, per un amic, en Rafa, que me l’havia encarregat. Com sempre vi (els bons vins del Ginger)i cervesa, una bona xerrada i una mica de informàtica massa complicada per mi. I tots dos amb força son ens hem retirat (estratègicament) cap els llits respectius i demà serà un altre dia. 
Dinar de diumenge amb aperitiu de canapès de tonyina i pitzzetes de pasta brisa, entre altres coses, macarrons gratinats i maduixes macerades (cosa de la Tere). Tarda de tele i cap al tard a Sant Andreu, al local d’un amic, en Thierry, ni més ni menys que: La Cocteleria de Sant Andreu (c/Coroleu, 6), he anat a portar-l’hi uns llibres i m’he quedat al concert , que fa tots els diumenges, avui eren The Box Of Three, un bon grup de jazz, que m’ha fet recordar èpoques passades mentre prenia un Negroni i més tard un cubata dels meus, que m’he engrescat amb la historia.
En sortir, camí del metro, he passat per davant del Versalles, ja a la plaça del Comerç, i com que he vist que posaven el Barça, que estaven just començant la segona part i guanyaven, que voleu, m’hi he quedat, un parell de cerveses i una comprovació gastronòmica: l’ensaladilla (ho sento, però soc incapaç de traduir-ho per “amanideta”, que ningú no ho diu). Fa anys tenia aquesta especialitat del Versalles com una de les millors de Barcelona, el local va tancar i ha reobert no fa massa amb bona marxa, molt similar al que era i crec que amb la mateixa gent que ho portava, però la meva “ensaladilla”, tot i estar força be, no era la que jo havia menjat fa anys (fins i tot seria capaç de dir perquè), en fi que les coses canvien i no s’hi pot fer res. Per cert, Visca el Barça!!!!!!!.
