Quan un es belluga amb cotxes vells és recomanable tenir-ne un parell, per manera que si un s’espatlla et queda l’altre per bellugar. La veritat és que no serveix de res, ja que la llei de Murphy és molt clara: s’espatllaran els dos alhora. Això és el que m’ha passat entre ahir i avui i és clar el meu estat d’ànim hauria de ser d’allò més histèric, doncs estic ben sorprès, no és així, hem sento com si hagués rebassat els límits i ja no hi hagués res d’important, potser és que darrerament estic imbuït de filosofia budista i res m’afecta. En fi he arribat tard a casa amb tot el tema i demà tinc un dia incert.
Per sort la Teresa havia fet verdura per sopar, bledes i patata bullides, que he menjat simplement amb un bon raig d’oli del Bedorc i acompanyada d’una mica d’embotit, costum que hi havia a casa meva quan era petit (suposo que seria un costum de ciutat, com reminiscència de les menges de pagès, el tros de tupí amanint la verdura, fins i tot se de gent que en deia “rampoines” al assortit d’embotit que es posava a taula per tal fi). De segon tocava hamburguesa, l’he fregida, prèviament ben aprimada, i deixant-la ben rosa, en el oli sobrant he posat una llesca de pa i l’he fregida tan sols d’una banda (una altre cosa antiga de família), finalment he posat a la paella una cullerada de salsa de calçots i ràpidament escalfada l’he escampat damunt l’hamburguesa. Per beure m’he acabat l’ampolla d’ahir. Encara sort que el Murphy aquest no es va dedicar als temes de cuina i vi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada