dijous, 25 de novembre de 2010

Adéu vinyes, adéu.


Com passa cada anys per aquestes dates, voltant, degut a la meva feina, pels paratges vinícoles, veig sovint algun camp on s’ha arrencat la vinya, la terra llaurada i erma i un munt de ceps cremant.  A mi se’m parteix el cor, ja se que per un pagès una vinya amb masses anys no es rentable, pel fet de que produeix poc raïm i s’estima mes plantar-la de nou, encara que passi uns anys sense collir res. Que us penseu: la vinya no es pas plantar i collir, com altres coses.  En part la culpa es també del encariment de la ma d’obra, darrerament agreujat pel zel de les inspeccions burocràtiques (Treball, Hisenda, etc.) i com que els vells ceps en vas sols es poden collir a mà, tothom vols passar-se a l’emparrat i collir a màquina.   Si em sap greu, no es per raons merament romàntiques, com ara la bellesa dels ceps molt antics de soca retorçada, sinó que els ceps d’aquestes edats solen donar vins de extraordinària qualitat que deixarem de tastar.
Com que feia fred i em venia de gust una mica de caliu, he anat a sopar al cafè, amb la Silvia, la Neus i la Olga i com no amb la devota seguidora del meu bloc i coprotagonista del meu llibre de cuina dels nens: la Xiao Min. I també en Xavi, que ha pres la seva cerveseta amb nosaltres abans d'anar a sopar.  Avui, sorpresa!, hi havia plat especial: espàrrecs a la planxa amb bacon, que seguint les teories de la Olga he acompanyat amb un ou ferrat, força be, si mes no per la possibilitat de variar, del vi ni en parlo (he pres cervesa, la desesperació te sortides rares a cops), el carajillo que no falti i una bona conversa per matar la nit.