dimarts, 16 de novembre de 2010

Ha tronat el fred i el vi hi posa remei.


Certament que el termòmetre ha baixat, sense passar-se, potser es per això les postes de sol son cada cop mes diàfanes, la d’avui tenia un centre roig, taronja i or, envoltat de nuvolada color violeta, que feia ganes de tenir a mà un Medoc, que diuen te a cops els aromes d’aquesta flor. M’he conformat amb un Penedès de ull de llebre amb un poc de cabernet sauvignon, d’un celler proper al poble.   El vi omnipresent, fent zàping he vist un maridatge de vi i música i també un reportatge casolà sobre les vinyes de Bordeus.  A mes de vi: menjar, un reportatge sobre lo molt que mengen els cantants d’òpera.   I els compositors afegeixo jo, i si no recordeu en Rossini, que a jutjar pels nombrosos plats que porten el seu nom, devia ser una fera a l’hora de posar-se a taula.
Per sopar m’he acabat l’escudella d’ahir, (ja sabeu que de seguida separo líquid i sòlid i guardada a la nevera l’endemà està igual de bona).  Per completar he posat  oli en una cassoleta de fang i he fet ofegar uns xampinyons tallats a làmines no massa fines, he afegit all trinxat i al cap de poc un xic de vi blanc i he deixat reduir el líquid.  He posat llavors una mica de botifarra negre trinxada i l’he deixat desfer un poc abans de tirar ous batuts amb sal, pebre i un raig de llet i força remenar, a foc baix, fins que l’ou ha quallat en forma de fina crema.   L’he acompanyat amb unes torradetes i el vi negre i amb tot això he decidit que el mon estava prou be com per anar a fer un carajillo al cafè, per pair bé.