diumenge, 14 de novembre del 2010

Les oracions del vi i sopar al poble.


Al final algú em preguntarà per que trec tant sovint el Sr. Amades, doncs es que estic llegint El Costumari Català de cap a fi, seguint els dies del calendari i prenent nota de les referències víniques i gastronòmiques. Resulta força interessant la recuperació de la memòria camperol amb costums, avui perdudes, com per exemple en aquesta època de l’any, en algunes zones vinícoles, la de anar en grupets petits per tots els cellers del poble tastant els vins novells en cada lloc.  Era costum recitar dites o petits poemes, el que en deien les “oracions del vi” i com en una litúrgia es deien amb gran rebombori com ara aquesta:
                                                      Vi de Déu, sempre alabat:
                                                      no et moguis del meu costat,
                                                      sigues mon llum i guia
                                                      tant de nit com de dia!
Era costum que tastes primer (segurament es bevia amb porró) el mes vell de la colla a qui s’atorgava la major saviesa i experiència en aquests temes.  El respecte a la gent d’edat era llavors un tema primordial i bàsic, i com algú he deixat molt ben dit: ”...dissortat el poble que no sap respectar seus ancians”.
Com que el dinar era de diumenge i amb celebració afegida (aperitiu, arròs a la cassola amb bolets, rostit, dos pastissos amb espelmes, en fi), he anat a sopar al bar i he demanat un entrepà de llom, formatge i ceba a la planxa, i com sabeu ja puc anar jo parlant-vos de vins, que al cafè el sifó es obligat.