Algun tomàquet més (la Silvia em perdoni) i sopar al Cafè, força lluït.

La tomaquera del pati ha agafat embranzida, de cop i volta maduren uns quants tomàquets, el cap de setmana serà llaminer.  Trencant amb la costum he anat de tarda al Cafè, en un moment donat tothom parlava de lo que creixia al hort, albergínies, tomàquets, fruites varies, és normal, en aquesta època, tota la natura frueix com no ho fa la resta del any.  Després d’una dutxa relaxant i refrescant, que la calor es fa notar, i una bona ruixada amb repel·lent de mosquits, que encara es noten més, he tornat al Cafè a sopar amb ses noies, que és dijous, hi eren la Silvia, la Neus, la Olga i la Xiao Min,

El sopar i ho haig de dir, no ha estat mal, un platet de Patates braves, amb maionesa no més, que la salsa picant no és bona, sols és picant, per picar tots, jo he pres uns ous ferrats amb tomàquet a la planxa, que han estat bé, el inevitable vi de la casa, carajillo i xupito que la conversa s’ha allargat, que ha vingut en Jordi (un altre Jordi, que no ve sovint però és força animat). La conversa ha derivat en molts temes diversos i ha estat força instructiva, m’he quedat sorprès, per que al dir de tots, quan tens una certa edat és gairebé obligat tenir determinades malalties, vaja que t’ho has de fer mirar.  I jo soc dels que si res em fa mal, ¿que haig de mirar?.