Tot segueix el seu curs i una escudella antiga.

Sembla que el hivern ha donat un respir, ahir i avui no hi havia glaç al cotxe, és d’agrair, però no penseu que vull que el hivern s’acabi, no estaria be.  Les coses han de ser quan toca i ara és temps de fer fred, de que geli i nevi, però que voleu un està acostumat a rondinar per les incomoditats, com tothom.  Dissabte, no us ho vaig explicar, però vaig anar a la Boqueria, amb una idea fixa, comprar congre sec, ahir el vaig posar a remullar amb un grapat de mongetes i avui l’he cuinat.

He preparat una escudella que feia la meva avia (i també la meva mare), està recollida en el Cuina Catalana de Veritat, si be hi ha altres receptes d’escudelles de congre sec, més elaborades, la que feien a casa era absolutament senzilla i jugava amb la qualitat del producte (i segurament també amb l’amor amb que es cuinava).  He posat el congre i les mongetes (ja remullats) a bullir, en una olla amb aigua freda, un parell d’alls i una fulla de llorer, en ser cuites les mongetes he afegit un sofregit de ceba fet amb oli abundant i vi blanc i també arròs i fideus en quantitat suficient, he salat el conjunt i ho he deixat bullir fins al punt de l’arròs i els fideus (l’avia no posava el sofregit, sinó un bon raig d’oli i tant sols hi posava arròs, es veu que jo he sortit una mica trenca coses).  L’escudella estava deliciosa, m’ha recordat temps antics, de quan tot era al seu lloc i al hivern les menges de cullera eren plat diari.