De compres per BCN, alguna copa i sopar a casa.

He baixat a comprar algunes coses per les properes activitats, gingebre fresc i melmelada de gingebre, pel cocktail de divendres. Uns formatges seriosos a La Seu, la botiga de la Katring al carrer Dagueria, son productes força exclusius i estic segur que faran les delícies de qui els provin, son per un proper càtering.  Es clar amb la feina ja feta, he passat pel Ascensor, després pel Ginger, en un moment donat hem sortit tots plegats a fumar, al carrer es clar, mentre hi érem hem saludat diversa gent coneguda, del barri, en un moment donat ha sortit la Judith (recent operada) al balcó de casa seva, just en front, talment com una princesa medieval, amb la seva filla, la Martina, l’escena de tant familiar m’ha fet pensar que a Barcelona, el concepte de barri no s’ha perdut, per molt que l’administració ho intenti, ni tant sols a un lloc tan envaït de guïris com el Gòtic.  De tornada a casa la darrera al Groucho, xerrada amb dos jovenetes, que: Oh! Sorpresa!, eren devotes dels Beatles i altres músiques de la meva època, en fi no tot el jovent es igual.

Per sopar, m’he escaldat una sopa de pa, amb formatge entremig i per sobre, amb el brou de pernil del fi de setmana i després, gandul que soc, un pa amb tomàquet i pernil ibèric, ben acompanyat tot amb el Penedès del darrer dia, que segueix entusiasmant-me igual.

A dormir al poble, relaxament i sopar senzill.

Desprès de fer algunes compres, en arribar a casa m’he fet un poc de berenar, una torradeta amb embotit i uns bocins de camembert, amb la cervesa de la tarda.  M’he estat una bona estona llegint fins a l’hora d’anar al cafè, que cal estar al dia de les novetats  del poble. 

Allà he aprofitat per connectar-me i mirar el correu, hi havia un avis de 10 sentits, la nova entrada era per comunicar el cessament, com director general de l’Incavi, del nostre amic Oriol Guevara, enòleg de pro i anterior president de la Associació Catalana d’Enòlegs.  El nou director de l’entitat, Jordi Bort, es sommelier i expert en turisme, segons diuen, i jo hem pregunto: es realment el perfil de persona que pot resoldre els problemes, majoritàriament tècnics del sector?.  Suposo que el temps ho dirà i tant de bo sigui així.   

He pres unes cerveses al cafè, amb una tapeta de “morcilla achorizada” de Badajoz (en Manolo es extremeny), que estava força bona.

 Per sopar, a casa, m’he fet una simple escudella d’arròs i fideus, amb brou que tenia congelat, la inevitable botifarra negre i formatge ratllat, una mica mes de brie i el que quedava de l’ampolla de Valdepeñas, i penso seguir llegint al llit, fins que vingui la son, que a bon segur no trigarà gaire, ja que aquests dies vaig una mica sobrecarregat de feina.

Avui Tastúlia a l’Ateneu i un sopar arregladet.

La Tastúlia del Ateneu anava de llegums i ha estat força animada, s’hi han explicat forces coses interessants i no les he dit jo totes, en absolut, ha estat una veritable tertúlia gastronòmica, que a cops costa d’aconseguir. Hem degustat els cigronets de l’Anoia que havia preparat ahir, be, com que us ho mereixeu, us dic com: de primer vaig fregir, en una paella amb oli, costelló de porc tallat a bocins petits, fins deixar-lo ben daurat, retirat i posat a l’olla, en la mateixa paella vaig muntar el sofregit, ceba, all, api i pebrot sec (“choricero”), tot trinxat petit, en ser una mica fet una cullerada de concentrat de tomàquet i un bon raig de vi ranci, i una bona ració de cansalada tallada a tires mes aviat gruixudes. Tot adobat, cap a l’olla amb els cigrons, remullats del dia abans(amb aigua de garrafa i el bicarbonat corresponent), aigua també mineral i a bullir, amb poc menys d’una hora hi vaig posar una bona porció de botifarra negre, trossejada (va per tu, Jordi) i amb 15 minuts mes ho vaig treure del foc.

Per sopar, després del tastet de la tertulia i una cervesa, al bar del Ateneu amb l’Angel i el Camarada, he passat amb un bol de brou de pernil, al que he afegit un bon raig d’oloroso sec i una mica de parmesà, amb uns daus de pa torrat. Un resta que quedava de la panada de vieires m’ha fet de segon.  El vi, tornant al país com cal, després de tants dies amb vins estrangers, un negre del Penedès, regal d’un amic, d’un celler, un vi sense etiqueta que encara ara, mentre escric hem fa somiar, un vi amb una certa criança, sense les notes massa afruitades dels vins parqueritzats, un vi que desperta lentament a la copa i cada cop et diu quelcom de nou, un vi que saps serà amic teu fins al final de l’ampolla.    

Diumenge també de cuina i sopar restes del dinar.

Com que ahir vaig sortir havent sopat, i amb allò del canvi d’hora, se’m van fer les tantes, m’he llevat força tard, temps just de fer el dinar, l’arròs mar i muntanya simple (desprès us l’explico) i un rotllo menorquí, per aprofitar restes de carn picada que tenia congelats i feien nosa al congelador.  Paral·lelament he posat a bullir els cigronets de l’Anoia per la Tastúlia de demà a l’Ateneu.

Per sopar amb poca gana ja que a mes del que he esmentat abans hem fet un bon aperitiu, m’he menjat un plat de l’arròs del migdia, que havia quedat molt bo.  Per fer l’arròs he començat fregint en oli a la cassola, un llamàntol trossejat i l’he retirat, després en el mateix oli he fregit dues botifarres, una de bolets i l’altre d’escalivada, un cop tretes he posat el sofregit: ceba, all i nyora tot trinxat finet, quan sequejava he posat un poc de vi ranci i un cop ben caramel·litzat he afegit un brou de marisc concentrat que tenia congelat i aigua, un grapat de pèsols i les botifarres tallades a talls.  En arrencar el bull he posat l’arròs i els trossos de llamàntol i a coure el temps just per deixar l’arròs al punt i un poc caldós.  M’he acabat l’ampolla de vi hongarès que en ser força afruitat lligava amb la melositat del arròs.

Dia de compra i cuina, un bon sopar.

M’he passat tot el sant dia comprant i cuinant, al matí al mercat de la Boqueria, a veure en Petràs, que havia de comprar foie i bolets.  Un cop a casa cap a la cuina, a fer els macarrons amb fungi per dinar, posar a bullir l’olla de brou de pernil per la setmana i deixar el foie en adob.  Gairebé amb el cafè a la boca, a acabar les compres i de nou cap a la cuina, a preparar les terrines de foie que necessito per un katering, dintre d’uns dies. I es clar ja he empalmat amb fer el sopar, he preparat una panada de vieires, en una paella amb oli d’oliva he sofregit ceba i pebrot verd (demano perdó per emprar un producte que no es de temporada, i fins i tot  ja he fet la penitencia, doncs aquests productes solen ser de cultiu hidropònic en hivernacle i en el sabor es nota).  Ben ofegat el conjunt he afegit la carn i el coral de les vieires i una picada d’all i safrà dissolta amb un raig de conyac bo. Uns minuts a coure tot plegat i ja he tancat el foc.  He estirat amb, el corró de pastisser, la meitat de la massa i he posat el sofregit amb les vieires ben repartit, he cobert amb l’altre meitat de la massa també estirada ben fineta i he segellat les vores amb un bonic bordó i cap el forn que quedés ben daurada.  De primer m’he fet una sopa d’arròs i fideus amb el brou de pernil, força suculenta de postres un tast de la terrina de foie, amb reducció de vi de Maury, per beure un vi hongarès, que avia encetat al migdia i que es força interessant.  

Una pipa vinícola i un sopar fàcil.

Avui teníem fumada, al Pipa Club, es tractava d’unes pipes especials, que venien de Polònia, (vaja, que eren catalanes),de la marca Mister Brog, un taller que fabrica, sota comanda, pipes en fustes especials (lo habitual en les pipes es que siguin de bruc).  En aquest cas Oh! Gloria era fusta de roure procedent de bocois de vi, centenaris, d’aquell país. Certament que quan es fuma en pipa un pot somiar, però jo diria que un cert regust, unes imatges de cellers, m’han vingut al cap mentre hi fumava.

El sopar a casa ha estat fàcil, d’aperitiu he tastat la pizza que s’havia fet l’Arnau per sopar, que cada cop l’hi surten mes bé, desprès m’he acabat una sopa xinesa de miso amb fideus, que ell mateix havia fet ahir, realment deliciosa.  Com que encara tenia gana m’he preparat un entrepà calent dels meus, de bull negre i formatge emmental,  a BCN com que no tinc planxa doble com al poble els faig en una paella antiadherent amb ajut d’una espàtula ample de fusta, per cert que sempre els faig amb oli d’oliva en lloc de mantega, son mes sans.  M’he acabat el vi de Bulgària de l’altre dia, que gracies al seu tap de rosca es conservava esplèndidament.  Si, no us esvereu, perquè cada cop mes sovint veureu vins de qualitat amb tap de rosca, ja que s’ha comprovat que es el millor sistema per conservar intactes i invariables les qualitats de determinats vins on l’envelliment en botella no es desitjable, estic d’acord amb vosaltres, no es tant romàntic ni estètic com el suro.    

Avui dijous, com les minyones, d’abans, tocava sortir, a BCN.

Tot el dia m’he fixat en el verd, que domina ja el paisatge, per molt que a primera hora del matí, al poble, marqués 4,5ºC el termòmetre del pati.  La primavera ja es aquí, proclamo!, això no vol dir que no passem fred alguns jorns, que la primavera es realment així.  Havíem quedat per sortir amb en Jordi i en Marc i avui hem quedat directe per anar al Cañete, que ells no coneixien.  Be jo en baixar cap el lloc no he resistit la temptació de parar a can Boades a fer un Manhatan, de Jamesson com faig sempre.

El sopar ha estat d’allò mes bé: xips de carxofa fregits (hem repetit), cocotte de verdures del temps amb ou “poché”, amanida verda per en Jordi, que va de regim, Foie “poelé” amb reducció de Pedro Ximénez, per en Marc i per mi, Truita del dia (bolets variats i bacon, el ou quasi no es veia) i unes espardenyes de Cadaqués sobre llit de fulles tendres d’espinacs, que eren una delícia, hem begut cervesa de la casa, haig de confessar que en algun moment donat hauria preferit una copa de vi, però quan vas en quadrilla, ja se sap, fas el que tots.  Desprès hem fet els cubates al Ginger, la Jan i en Pep preocupats amb en Truc, el seu gos, que te por de sortir al carrer, no mes a BCN, potser hi tenim quelcom a aprendre d’ell.  Finalment en Marc i jo hem fet la darrera cervesa a l’Ascensor.  Ja en arribar a casa, un xupito al Wahala, que el Groucho era tancat, no se perquè.    

Ja es nota la primavera i sopar de peix.

De nou la serenor del poble, avui encara mes tranquil amb el bar tancat (tota la setmana, ja veus).  Ja he vist algú caminant amb el feix d’espàrrecs de marge a la mà, aquest es, mes que la verdor incipient del camps, el veritable anunci de que la primavera ja es aquí.  M’ha relaxat a la tarda llegint mentre prenia una copa de vi, en la llum daurada de la posta.

Després per sopar m’he preparat una marinera de peix, al meu estil es clar.  He fregit en una cassola amb oli d’oliva un parell de gambes llagostineres grans, retirades , he fregit una bona rodanxa de cassó (peix que venen pelat, ja que sembla un tauró petit, però que m’agrada força) ben enfarinada, l’he reservat i en el mateix oli he posat a sofregir ceba, all, julivert tot ben trinxat, una cullerada de concentrat de tomàquet i un bocí de vitet (bitxo sec).  A mig fer he posat un raig de conyac bo, en estar fet he posat pebre vermell dolç i una cullerada de Marie Brizard, he afegit pèsols i patates trossejades i he cobert be amb aigua.  En arrencar el bull el tall de peix i als 10 minuts les gambes, cinc minuts mes i fora.  He seguit bevent el Valdepeñas, reserva 2004, que prenia a la tarda i de postres un formatge Camembert que estava al seu punt, ha estat la millor cloenda.    

BCN, sempre hi trobo quelcom quan surto de casa.

He baixat al barri a portar oli del Bedorc, per un amic i es clar, ja m’he liat. Un parell de vins interessants al petit local de la Katering, a Dagueria (per mi sempre serà “la Pilarica”, amb el rètol posat cap per avall), te la seva gràcia el lloc.  He parat després a la Palma, amb l’Anna i l’Albert que està estudiant per sommelier i es clar hem acabat parlant de vins i tastant, amb uns amics seus.  A continuació a l’Ascensor amb en Joan, que he trobat pel camí i un cop allà han fet acte de presencia en Jordi i el “perillós”, que feia temps que no veia i amb els qui he passat al Ginger, on he pres la darrera copa (del negre fantàstic de la Pàmela, que feia dies que no tastava), allà els he deixat sopant i cap a casa, que avui no tocava sortir.

A casa, per sopar, tothom havia fet la seva, el jovent pel que he vist s’havia fet un sopar xinès en tota regla, la Tere i la meva sogre, el seu règim.  En fi que m’he espavilat amb la resta d’arròs amb rossellones del diumenge i una truiteta de pernil ibèric, amb pa amb tomàquet i el que quedava del vi de Bulgaria, que avui no m’ha semblat tant bo, potser pels que havia begut abans o perquè m’ha semblat massa “fruitetes”.  

Avui dilluns com sempre poca gresca i molta son.

Certament que els dilluns solen ser ensopits, sort quer la Teresa havia comprat la darrera novel·la d’en Chufo Lloréns (Mar de Foc) i he estat llegint una estona.  Després un bon bany ritual (sals i encens), m’ha deixat un xic revifat i he preparat una crema tot ofegant porro i tomàquet sec, amb oli d’oliva, he afegit un cop estovats bull negre trinxat, vi ranci i unes patates trossejades, com sempre aigua i un poc de miso.  A la mitja hora de bullir a  passar-ho pel pimer i a taula parmesà i daus de pa fregit.  De segon canelons, sobrant d’ahir, que semblaven encara mes bons.  De postre he menjat un boci de formatge, Stilton, per beure la darrera copa del vi que he encetat, un Cabernet Sauvignon, 2009 de Bulgària  que ha resistit força be la fortor del formatge i a dormir aviat que cal recuperar forces.

Diada festiva, a casa, el sant Josep un dia després.

Fèiem festa a casa meva per la meva mare, Josefina, Fina, en fi he cuinat per tota la família, cal notar que érem tretze, això a casa nostre es bon auguri, el meu avi es va casar expressament en dimarts i tretze, o sia que cap problema.  Hem fet el que avui seria un dinar de festa, equivalent al que ahir us comentava del Amades, els temps canvien i el nostre menjar també es diferent. Us dic de corre cuita el que hem menjat: entremès: rossellones al brandi, xampinyons saltejats, paté de cérvol, embotits del país i algun de Rússia, formatge, Feta, amb herbes, formatge rus fumat, condimentat, amanida de marisc amb maionesa.  Després els canelons (que m’han quedat preciosos) i per postres la inevitable crema de sant Josep (m’ha quedat com cal) amb melindros, coca de vidre i teules.  La beguda al mateix nivell, curiosament tota francesa, un bordeus, un Cotes du Rhone, i el meu cunyat ha portat Champagne, curiosament la marca (que no diré) que era famosa a la “Belle Epoque”, el “gloriós dels xampanys”, que diria en Rafel Nogueres Oller (en Joan sabrà de que parlo).

 He baixat una estona, darrera hora de la tarda, al Ascensor i ves per on la conversa amb l’Angel,  ha anat de temps molt antics, segons diu havíem coincidit (no ens coneixíem) a les èpoques glorioses del N.G.T.U., del inoblidable Frederic Roda, grup estel·lar, que va durar el que duren les coses bones.  Per sopar, ja a casa, he fet un arròs caldós, amb  les rossellones sobrants del migdia, afegint al suc un poc de tomàquet concentrat, un raig de vi ranci i una cullerada de miso, aigua i l’arròs.   He picat una mica de amanida de marisc, abans de la sopa, i m’he acabat el Cotes du Rhone.